Sebastià Benet (*)

L’experiència ens mostra que el sistema de democràcia formal, adoptat per tots els països occidentals, no garanteix que els governs actuïn sempre democràticament. No es pot pas negar que els EEUU siguin una democràcia, però actualment són l’exemple més escandalós d’actuació contra els principis democràtics. Sortosament una enormitat d’aquesta envergadura no és a l’abast de la gran majoria dels països democràtics. Però a la major part –potser amb l’excepció dels països nòrdics d’Europa- es dóna una situació especialment greu, que tot i essent incoherent amb els principis democràtics, és considerada pels governs com a inevitable.

El fet és que aquests països reserven l’exercici ple de la democràcia al sector social majoritari de ciutadans benestants, mentre la minoria més o menys nombrosa de ciutadans mancats de mitjans regulars per cobrir les seves necessitats, han de viure de les migrades ajudes previstes pels departaments de política social. L’eradicació de la pobresa, que hauria de ser l’objectiu lògic d’una política democràtica, no sol preveure’s en els programes dels governs, siguin del signe que siguin.

La relació d’incoherències continua. 

L’incompliment de les promeses electorals, l’oblit de la ciutadania des del mateix moment que aquesta ha expressat la seva voluntat, i la  supeditació de les necessitats del país als interessos dels partits polítics, fan que el dret dels ciutadans a elegir els seus governants quedi desvirtuat. I l’absència de canals oberts a la participació ciutadana, contribueix a fomentar la indiferència, la inhibició i l’abstencionisme electoral.

Un altre factor que condiciona les democràcies del món ric és la necessitat d’adaptar-se  a l’únic  sistema econòmic possible –el capitalisme, les lleis del mercat- que és útil per crear riquesa, però no ho és per distribuir-la amb equitat i, per tant, radicalment contradictori amb la democràcia. Aquesta contradicció afavoreix els governs conservadors -que es solen mostrar benèvols amb els grans empresaris i amb la banca- mentre els socialdemòcrates tendeixen a adoptar mesures socials. Però, curiosament, pel que fa a Catalunya, tots governen de forma semblant.

Quin paper pot tenir l’ètica en l’exercici de la democràcia?

L’ètica és inseparable de la conducta humana en tots els ordres de la vida i, per tant, també en l’àmbit de la política. I la democràcia pot quedar reduïda a un simple organigrama de càrrecs, i a una freda gestió de projectes, si no incorpora l’ètica com a valor suprem d’interpretació de totes i cadascuna de les accions de govern, i com a motor de l’acció política.

Hem vist, però, en els casos esmentats més amunt, que la democràcia no garanteix l’ètica de les decisions dels governs. No és tant preocupant el fet que accedeixin a llocs de govern persones mancades d’ètica, que acabaran posant-se en evidència -com els especuladors de Marbella o d’Andratx-  com que els governs democràtics no es dotin d’un autocontrol que alerti del risc d’actuar al marge dels principis ètics. Potser el Síndic de Greuges podria assumir aquesta funció?

Què cal fer, sinó, perquè els governs s’adonin que una part de la ciutadania resta exclosa de la democràcia? I com pot ser que governants i governats puguem viure tranquils al costat de ciutadans que tenen tots els drets democràtics però no els poden exercir? 

El nou Estatut de Catalunya ofereix formes d’intervenció política que cal tenir en compte. L’article 45-7, diu que les entitats del tercer sector (que són les que fan treball social),  han d’ésser consultades  en la definició de les polítiques públiques que les afectin. I l’article 62-1 afirma que La iniciativa legislativa... també correspon, en els termes establerts per les lleis de Catalunya, als ciutadans, mitjançant la iniciativa legislativa popular. La utilització de  les dues formes d’intervenció pot suplir en alguna mesura aquella funció de control esmentada abans.

En la perspectiva dels Estats haurien d’alliberar-se de les exigències i dels xantatges dels poders que abusen de la seva superioritat –USA n’és l’exemple emblemàtic- que els poden portar a aventures incertes. I pel que fa a l’Estat espanyol l’ètica política sembla estar absent de les relacions amb Catalunya. Els drets de Catalunya es redueixen sovint a concessions del Gobierno, que solen amagar “loapes” que limiten el seu abast real.

El món està en un moment crític. La globalització no soluciona la pobresa del Tercer Món, molt més greu que la dels països rics. Els integrismes religiosos traeixen els projectes dels seus fundadors. El terrorisme –sempre rebutjable- pot amagar causes legítimes desateses o ser objecte de manipulació política amb objectius inconfessables. Milers de milions de persones estan desnutrides, no tenen accés a l’aigua potable, i moren de malalties curables. I Europa, desprès del colonialisme depredador i d’un segle XX síntesi de tots els crims i de tots els horrors, intenta tancar les seves fronteres, incapaç d’assolir una unitat que garanteixi un futur democràtic per a tots els pobles que la componen.

I tanmateix és el moment oportú per demanar al nou Govern de la Generalitat que reconegui la realitat sense pal·liatius. Que deixi de difondre la “postal” turística d’una Catalunya pròspera i cosmopolita que amaga la realitat de la pobresa que, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya a partir de dades del 2004,  afecta el 17,7% de la població. Cal deixar ben clar com a síntesi que una democràcia sense ètica i que no garanteixi una vida digna a tots els ciutadans, no és una veritable democràcia i constitueix un engany imperdonable.             

(*)  Coordinador de la Comissió de Quart Món de Justícia i Pau, publicat a El Triangle el 18 de desembre del 2006      

Sebastià Benet (*)

Els pobres sempre han trobat alguna ànima caritativa que els ha ajudat a sobreviure, però en una anàlisi objectiva de la relació entre el pobre i el que l’ajuda, aquest n’és el beneficiari, ja que per un preu molt baix –allò que li sobra- adquireix un bé tan valorat com una bona consciència, la seguretat de pertànyer al grup dels bons, i la glòria del cel per als que són creients. I el perjudicat, el que ha fet un mal negoci perquè no està en condicions d’exigir és el pobre, que només veurà alleujades les seves necessitats materials més elementals i podrà seguir vivint però a canvi de no reclamar res i de continuar essent pobre.

Seria injust atribuir manca de generositat a tots els que han decidit ajudar els pobres seguint hàbits socials o confessionals, i no reconèixer que sempre hi ha hagut persones que s’han donat als altres fins al sacrifici de la seva pròpia vida, però en la perspectiva històrica de la Revolució Francesa, de les aportacions no dogmàtiques del marxisme i d’una lectura no espiritualista de l’Evangeli -la teologia de l’alliberament- se’n dedueix que les actituds exclusivament assistencials resten actualment fora de lloc, i que les societats democràtiques del món occidental –que disposen de mitjans suficients- han de substituir la beneficència per polítiques socials que portin progressivament a l’eradicació de la pobresa.

No cal pas inventar res. Totes les constitucions democràtiques proclamen el dret a la igualtat entre tots els ciutadans, igualtat que exigeix l’eradicació de la pobresa, la qual s’ha d’aconseguir a partir d’assegurar la igualtat d’oportunitats. Però la majoria de governs continua mantenint pràctiques obsoletes.

Aquest ha estat el cas de Catalunya fins a l’aprovació (la concessió?, la imposició?) del nou Estatut. La lletra del nou Estatut no inclou l’eradicació de la pobresa, però la suma de drets que atribueix als ciutadans i els serveis que els garanteix poden donar lloc a una política social que es proposi l’eradicació de la pobresa si aquesta és l’opció del nou Govern. 

Perquè cal recordar que a Catalunya hi ha pobres i, per tant, parlar de l’eradicació de la pobresa no és fora de lloc. Un estudi de l’Institut d’Estadística de Catalunya a partir de dades del 2004 ha fixat en la taxa del 17,7% la població que viu sota el llindar de risc de pobresa, que s’ha situat en 7.569,30 €/any (630,8 €/mes) segons normes de la UE.  Aquesta dada no sembla coherent amb la imatge de Catalunya que projecten les instàncies oficials de país cosmopolita i modern, que disposa d’instal·lacions preparades per a congressos internacionals. Però sigui com sigui aquest 17,7% s’ha de reduir al més aviat possible.

És qüestió de posar-s’hi, perquè les dificultats no han de ser tan insuperables si, al cap i a la fi, allò que cal només és desenvolupar el veritable contingut de la mateixa democràcia en la seva integritat sense témer-ne les conseqüències. Molts governs –el nostres a vegades també- han caigut en el greu error de considerar els ciutadans marginals com un problema d’ordre públic en comptes d’un punt de partida per aconseguir una societat equilibrada, i han preferit invertir en policia i presons més que en educació, formació professional, plans especials d’ocupació, accés a habitatges socials.

I encara cal esmentar alguns avantatges d’una societat compromesa en el projecte de convertir els pobres en ciutadans lliures i responsables del seu futur.

Aquell impuls d’ajudar els pobres -que encara pot ser útil en ocasions puntuals- ha de donar lloc a un sentit de responsabilitat ètica envers els nostres conciutadans, que també hem d’exigir als nostres governants. Només si assumim aquesta responsabilitat ens serà possible –o legítim- viure sense angoixar-nos al costat de ciutadans que viuen en la pobresa si, d’alguna manera, som coautors del canvi social que els ha d’alliberar.

I fins i tot es pot aconseguir estalviar despeses socials. Els pressupostos socials que no contribueixen a la transformació de la societat –perquè no eviten que es vagin reproduint els mateixos problemes- s’han de substituir per inversions que han d’anar consolidant cada moment de la vida dels ciutadans que, a partir de l’exclusió, seran acompanyats pel camí d’una educació de qualitat –especialment en els barris marginals-, d’una escola de pares, de l’accés a habitatges dignes, d’una formació professional i de plans d’ocupació adequats, de l’accés a la universitat i del que calgui per aconseguir l’autonomia personal dels ciutadans, i per acabar substituint l’exclusió per la integració social i la normalitat.

El proper Govern de Catalunya pot tenir, si ho vol, l’oportunitat de transformar el país si es decideix a posar-se sense condicions al servei dels ciutadans, que vol dir posar la política social com a primera prioritat del seu programa i sense estalviar-hi res. És clar que es necessita un aeroport com cal, i un AVE, però aquests temes estrella no han de servir per amagar els problemes que toquen el benestar ciutadà.

Serà qüestió d’utilitzar l’opció inclosa al nou Estatut (Art. 62-1), que concedeix als ciutadans la iniciativa legislativa popular. Un camí que ens fa corresponsables de l’acció del Govern, més eficaç que la crítica per la crítica, que ens permetrà proposar lleis i esmenes al nostre Parlament.

El futur resta obert. 

15 de setembre del 2006

(*) Sebastià Benet és coordinador de la Comissió de Quart Món de Justícia i Pau

Política social, entre la beneficència i la repressió

Que és bo ajudar els pobres sempre ha format part del hàbits dels ciutadans honrats que, individualment o per mitjà de diversos grups de barri o parroquials, han contribuït amb almoines, amb menjar o amb roba usada a alleugerir les seves desgràcies, activitat que s’ha conegut amb el nom genèric de beneficència.

Quan els governs han decidit tenir en compte els problemes dels ciutadans pobres no han sabut fer altra cosa que continuar amb el mateix model que havia creat la iniciativa ciutadana (que ha continuat essent necessària) millorant-ne l’organització però burocratitzant-la, i finançant-la amb fons públics inferiors als necessaris, sempre amb criteris de beneficència, d’assistència puntual a les necessitats, sense entrar, però, en les seves causes i sense plantejar-se la possibilitat d’una societat sense pobres.

Sembla que la història s’hagi aturat. No hi ha dubte que a Occident les condicions socials de la majoria han assolit millores substancials, però sempre ha quedat un segment de la població que n’ha restat marginat i ha hagut de comptar amb les mesures benèfiques per sobreviure.

És incomprensible que els governs occidentals, que es confessen democràtics, no hagin optat per garantir la igualtat d’oportunitats per a tots els ciutadans, sigui quina sigui la seva condició original o la seva procedència. L’Estat de benestar  no ha arribat a ser una realitat, i la UE ha adoptat un altre nom -l’Europa inclusiva- en lloc de moderar els mecanismes europeus que generen exclusió. 

S’està donant, en canvi, un fenomen d’una gravetat extrema envers la pobresa. Els governs democràtics, en comptes de neutralitzar les causes de la pobresa, solen optar per l’aplicació de mesures repressives contra els ciutadans que, mancats de mitjans homologats per viure, recorren a activitats que es consideren una amenaça per a la pau ciutadana. A Barcelona s’estan donant alguns casos exemplars. Unes recents ordenances municipals reprimeixen la mendicitat, la prostitució i la venda ambulant, i algunes entitats que treballen amb els que dormen al carrer han denunciat que l’esmentada ordenança castiga els sensesostre  en lloc de prestar-los l’ajuda que necessiten.  En el mateix sentit s’ha expressat Carlos Jiménez Villarejo –exfiscal anticorrupció de l’Estat- en una conferència a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, en afirmar que l’Ajuntament de Barcelona, amb el pretext d’assegurar la seguretat als carrers, reprimeix durament les persones situades en àmbits marginals.

Una altra realitat corrobora la tendència esmentada. La causa última que ha portat a la presó al voltant del 80% dels interns de les presons de Catalunya no ha estat la intenció de delinquir, sinó la situació de pobresa que els ha posat en el dilema de respectar la llei o menjar. I el sistema penitenciari, que segons l’article 25 de la Constitució ha d’estar orientat vers la reeducació i la reinserció social... i proclama que els condemnats tindran dret a l’accés a la cultura i al desenvolupament integral de la personalitat, en realitat és, amb poques excepcions, una escola de delinqüència, un lloc per caure en la drogoaddicció i per infectar-se de malalties greus, del qual se surt amb menys possibilitats d’assolir una vida normalitzada que quan s’hi va entrar.

És greument preocupant que els governants que es qualifiquen demòcrates encara no s’hagin proposat de superar els criteris de la vella beneficència, per plantejar la pobresa com un problema polític que no pot tenir cap més objectiu que la seva eradicació tant per exigència democràtica com per un elemental sentit ètic de la política. Però allò que és aberrant és que es vulgui encobrir la incapacitat per avançar cap a una convivència ciutadana més justa castigant aquells que ja havien estat castigats en negar-los l’accés a la igualtat d’oportunitats a la qual tenien dret.

I sovint amb la indiferència o la complicitat de la ciutadania que, influïda per la imatge cosmopolita que es projecta des de les institucions, no és conscient del cost que té la seva seguretat en patiments, en rebuig social, i en manca de futur dels ciutadans que viuen en la pobresa. 
 

Sebastià Benet, coordinador comissió de Quart Món de Justícia i Pau

Eduard Ibáñez

Ahir dia 2 d'octubre va tenir lloc a Barcelona una taula rodona organitzada conjuntament per Justícia i Pau i el Centre d'Estudis Cristianisme i Justícia amb el lema, "La pobresa a Catalunya: què demanem al pròxim govern?".

Van intervenir representants de Justícia i Pau, Caritas de Barcelona, Arrels i l'Associació de Perceptors de Pensions no Contributives. A l'acte es va convidar els representats de les candidatures dels principals partits polítics catalans i van assistir-hi membres de CiU (Meritxell Borràs), PSC-CPC (Antoni Comín), ERC (Carme Porta) i ICV (Laia Ortiz).

Els representants de les entitats van coincidir a denunciar l'insuficient nivell de despesa social tant de l'Estat espanyol com de Catalunya, sobretot si es compara amb la dels països del nostre entorn i amb la mitjana europea i van demanar al pròxim Govern de la Generalitat una major priorització de les polítiques socials, especialment amb relació als col·lectius més febles.

Per Salvador Busquets, director d'Arrels, aquests baixos nivells de despesa social són difícils d'entendre en l'actual moment de bonança econòmica que viu el nostre país, amb un alt i sostingut creixement econòmic i amb superàvit en els comptes de l'Estat i de la Seguretat Social. En particular, Salvador Busquest va comparar les enormes inversions en infraestructures ferroviàries amb la insignificant despesa en protecció de col·lectius exclosos o amb greus problemàtiques socials, com ara els sense sostre.

Jordi Roglà, director de Caritas, va denunciar que en els programes dels partits no es parla gaire o gens de pobresa i va demanar que el pròxim Govern de Catalunya prioritzi realment les polítiques socials, especialment els serveis socials, l'habitage social, la protecció de les famílies, l'atenció a la dependència, la lluita contra l'atur i el treball precari i l'acolliment de la immigració.

Ramon Bartomeus, de Justícia i Pau, va demanar que la lluita contra la pobresa i l'exclusió social es converteixin d'una vegada en l'autèntica prioritat política per al Govern i que la qüestió se situï en el centre del debat polític.

Enric Soriano, president de l'Associació de Perceptors de Pensions no Contributives, va denunciar la situació d'aquest col·lectiu, amb nombroses persones que, tot i haver cotitzat en alguns períodes, reben pensions de 300 euros, que impedeixen viure dignament en una ciutat com Barcelona. Per moltes d'aquestes persones, la llei recentment aprovada pel Parlament de Catalunya significarà un millora massa lenta i insuficient.

En el diàleg posterior amb els candidats, aquests van coincidir a deixar clara la prioritat dels seus partits polítics en les polítiques socials, van destacar la importància de la llei aprovada per unanimitat al Parlament sobre prestacions d'assistència social i es van comprometre a un major diàleg amb les entitats socials.

Accedeix al resum de la taula rodona

Accedeix a la ponència de Salvador Busquets, director d'Arrels

Nº 20. Gener 2005

Autor/a: Comissió de Quart Món de Justícia i Pau: Josep Aribau, Pepa Ballada, Sebastià Benet, Mercè Clot, Anna Gudiol, Susi Leon, Jordi Losantos i Elisabet Torner.

La publicació recull la transcripció d’una reunió que tingué lloc a Barcelona l’octubre de 2004 entre representants polítics o de l’administració pública, entitats socials i mitjans de comunicació, que debateren sobre la pobresa existent al nostre país, les vies per sensibilitzar l’opinió pública i els instruments per erradicar-la. El quadern també presenta estadístiques realitzades per la Fundació Un Sol Món, de Caixa Catalunya, sobre el nombre de pobres a Catalunya i el seu perfil.