Quan l’endemà de les darreres eleccions al Parlament es va acordar la composició del Govern actual, els polítics començaren a dir que hi hauria una atenció especial a les polítiques socials, la dotació de les quals creixeria considerablement. Ho van anar repetint moltes vegades i encara ara ho sentim. Recordo que vaig pensar que quan en parlaven tant, malament. Un conegut que ja fa molts anys que va traspassar deia: "enlloc es parla tant de pa com on no n’hi ha". Darrerament m’ha arribat informació de dos casos que demostren que no anava gaire errat i que els fets, sovint, no s’ajusten a les paraules.

A mitjan octubre, Josep Playà Maset, a La Vanguardia, denunciava un fet que em semblà molt greu: la Generalitat, el 3 de setembre, va aprovar un ERO a l’empresa Icària Arts Gràfiques, que va deixar sense feina vint-i-un treballadors.

El que fa rellevant el fet és que els treballadors són discapacitats psíquics que havien aconseguit la feina amb molta dificultat. Poder guanyar el sou amb el treball propi fa que aquests nois se sentin més importants socialment i els dóna més autoestima. I Icària Arts Gràfiques, que és una empresa sense ànim de lucre, ha perdut el 50% dels seus ingressos, perquè la Generalitat no els ha adjudicat una feina que feien satisfactòriament des de fa dotze anys.

La feina era l’estampació de tota la roba de l’institut Català de la Salut (llençols, coixineres, bates, tovalloles). El Departament de Salut convocà una licitació i adjudicà el contracte al Centre d’Iniciatives per a la Reinserció, empresa pública del Departament de Justícia, que utilitza presos com a mà d’obra amb un salari de 430 € al mes i utilitza les presons com a locals de treball. Els gestors del CIRE, en obtenir la concessió, negociaren amb Icària la subcontractació del treball i van funcionar així fins que a mitjan any el CIRE es va queixar que la feina era massa cara. L’endemà Icària perdé la meitat de la facturació i hagué de reduir la plantilla a la meitat.

El grup de què forma part Icària Arts Gràfiques, inclou també l'Escola Taiga, l'Alberg Inout, el Centre Ocupacional Bogatell i altres. Parlant amb polítics han aconseguit que el diputat Josep Lluís Cleries, de CiU, presentés a la Mesa del Parlament, entre altres, la pregunta: "Troben lògic que el mateix Govern promogui la pèrdua de feina de persones amb discapacitat, quan per llei tenen l’obligació de fomentar-ne l’ocupació?".

L’altre fet que m’ha colpit i que també trobo greu, és que 25 llars d’infants laborals es poden veure abocades al tancament per la no convocatòria, enguany, dels ajuts que rebien des de 1975. Aquestes llars van ser creades per iniciativa social d’entitats d’església, parròquies i cooperatives, per tal d’oferir un servei a les dones treballadores i donar una educació adient als infants de fins a tres anys. Totes eren situades en entorns "deprimits" socialment i econòmica, i força d’ells encara en són, en sectors com La Mina, de Barcelona, o Singerlin, a Santa Coloma de Gramenet. Atenen uns dos mil infants i donen feina a dues-centes educadores.

La subvenció, en principi, la donava el Ministeri de Treball i, posteriorment, el Departament de Treball, amb fons que provenien majoritàriament del ministeri. La convocatòria es feia al DOGC entre abril i maig de cada any, es resolia abans d’acabar l’any i la dotació es feia efectiva, un terç abans d’acabar l’any i la resta entre març i juliol de l’any següent.

El juliol, en veure que no s’havia publicat la convocatòria les llars preguntaren què passava i en una reunió amb dos alts càrrecs de Treball i d'Educació, se’ls informà que enguany no hi havia hagut conveni amb el Ministeri i no hi havia partida pressupostària. La Direcció General de Relacions Laborals no en va saber res fins al març perquè no foren convocats a una reunió que es va fer a Madrid; i que, per tant, no hi hauria convocatòria. El subdirector de la Direcció General de Centres, del Departament d'Educació, els informà que el seu departament té una línia de subvencions per a llars d'infants privades (800 € per infant i curs) i que les llars que vulguin s’hi poden acollir per al curs 2009-2010. Per a les llars d’infants municipals (algunes de les afectades en són) la subvenció pot arribar als 1.800 € per infant i curs. Per què aquesta diferència tan exagerada?

Una dada curiosa que demostra la complexitat de la burocràcia del Govern, és que el conveni, des de fa uns anys el signava la Consellera d'Acció social i Ciutadania, i Educació ho ignorava.

Les llars d’infants laborals afectades ja havien fet la inscripció per al curs 2009-2010 i compromès els preus amb les famílies. Ara es troben que no podran cobrir el pressupost. Algunes ja han reduït plantilla, en detriment de l’atenció i educació que reben els infants. I es poden veure abocades al tancament definitiu, especialment les que no són municipals.

Em pregunto: a més d’aquests dos, quants altres casos semblants deu haver-hi? L'Administració, com ho justifica?

XAVIER MERINO I SERRA, membre de Justícia i Pau
Diari de Girona – 2 de gener de 2010