La persona, deia Aristòtil, és un ésser de llenguatge, i el llenguatge, que serveix per dotar de sentit el que ens envolta, com és sabut, estructura el pensament. El llenguatge, per tant, forjat per la cultura (que, alhora que l'acull, el va transformant) porta els individus que se'n serveixen a entendre el món, sinó amb uns mateixos paradigmes, amb uns de molt semblants. Hem anat construint un món en què els diners, el poder i la violència són al centre de l'imaginari col·lectiu, de manera que imaginar un món diferent porta implícita sovint la imatge de l'il·lús que viu al marge de la realitat.

A principis del mes de juliol, Justícia i Pau de Girona juntament amb l'Oficina de Cooperació de la UdG vam tirar endavant la segona edició del Campus per la Pau. Estructurat entorn de tres finestrals crítics, es va obrir amb Una visió panoràmica dels conflictes internacionals, perquè el primer pas per convertir-nos en agents de canvi és conèixer el món conflictiu en què vivim i esbrinar com hi podem actuar. El segon dia, es va centrar en Com es prepara la guerra per tal d'entendre la realitat de l'entramat economicomilitar que hi ha al voltant dels conflictes armats. La darrera jornada, Com es construeix la pau, va fer una proposta de camins alternatius i compromesos en la via de pacificació de la nostra societat.

Les propostes per assolir la pau que han sortit en aquest segon campus consideren l'acció a dur a terme a escala política, individual i universitària. Considerant que val la pena donar-les a conèixer, les ressenyo breument.

A escala política, cal observar que per fer desaparèixer el terrorisme no cal la força sinó taules de negociació; per eliminar el narcotràfic cal fer un treball des de l'economia a fi que als agricultors els surti rendible cultivar altres productes, i, davant del concepte d'immigració il·legal, cal plantejar-nos quina autoritat moral té Espanya quan ha estat un estat de gran emigració. Hem d'exigir el compliment estricte de la llei espanyola d'exportació d'armes del 28.12.2007; pel que fa a Nacions Unides, cal implementar un tractat internacional de control del comerç d'armes; és urgent frenar la despesa militar, que augmenta any rere any a tot el món. Les accions humanitàries les han de fer els civils, i l'exèrcit només hi ha de ser quan la societat civil no les pot assumir. Cal fomentar una forma de pensar i sentir diferent de la que tenim: els conflictes es resolen amb el diàleg, no amb les armes.

En l'aspecte personal, hem de tenir en compte que la informació sobre temes militars i d'armament ens arriba sempre manipulada. Per això cal contrastar i sospesar la informació que rebem, fixar-nos objectius assolibles, organitzar-nos i posar-nos a treballar. Cal un treball d'introspecció i d'anàlisi de la responsabilitat que cadascú té envers la comunitat; cal, també, analitzar els nostres hàbits diaris (mirar què i per què consumim, com ens relacionem, quins valors tenim...); tot això pot contribuir a la pau. Hi ha una forta connexió entre la indústria militar i les entitats financeres; convé, doncs, mirar si posem els nostres diners en empreses financeres ètiques.

Des de la universitat es veu la necessitat d'incorporar als estatuts de la institució unes clàusules clares que excloguin la investigació de caràcter bèl·lic i trencar el tòpic que les investigacions militars afavoreixen la societat civil; fixar-se l'objectiu de fer objecció científica a la investigació bèl·lica; crear una estructura d'autocontrol i vigilància de la recerca que es fa dins la universitat, especialment en els centres independents, i afavorir la creació d'un codi ètic de l'Associació d'Universitats Catalanes.

La idea més important, no obstant això, és que hem de ser conscients que la pau és un camí que es va fent. No hem de permetre que la guerra, com deia Rousseau, sigui un afer massa profitós perquè interessi reis i prínceps, i esdevingui així un problema irresoluble. Cal anar cap a la pau perpètua de Kant, que no és la pau del cementiri, sinó l'assoliment d'una coexistència pacífica. La pau és un deure de tot ésser humà, i com a tal es pot construir. Les persones som capaces de transformar el nostre entorn, i creure-ho no és ser il·lús, sinó realista. S'ha de canviar l'enfocament en la visió del món. Les dinàmiques perverses que genera el món capitalista han desestructurat l'ésser humà; ens cal recuperar el concepte de persona i passar del món compartimentat en què vivim a un món on es comparteixi. Cal recordar que l'altre forma part de mi i a l'inrevés, que el mal que es fa a una part del món afecta tota la humanitat o, dit en paraules del Gènesi, sóc el guardià del meu germà. Urgeix, per tant, un canvi de paradigma, perquè en la mesura que concebem un món no violent treballarem per fer-lo realitat.

Amb aquesta mateixa idea de fons voldria recordar les paraules que el músic català Pau Casals deia a la seva amiga Golda Meir: «Els polítics no sabeu com evitar la guerra. Jo sí que ho sé: només cal predicar la pau entre els nens. Això és molt més important que no ensenyar-los que dos i dos fan quatre. Els esperits educats no disparen trets.»

Anna Serra Salvi, directora de Justícia i Pau Girona.

EL PUNT, 30 d'agost de 2008.