«Vaig deixar de considerar rics aquells que, tot i tenir ja molt, encara en volien més, i vaig deixar d'anomenar pobres aquells que no tenien allò que no desitjaven.» Aquest raonament d'un personatge de l'exquisida novel·la de Marie Balmary El monjo i la psicoanalista em serveix per introduir una reflexió sobre que mal encaminats que anem per aconseguir pau entre els països islàmics i els de base històrica cristiana.

Youb Saoudi és un musulmà algerià que va ser detingut a Salt ara fa cinc anys, i des d'aleshores ha passat tot un seguit de peripècies fins que ha acabat extradit al seu país, sense, però, que cap tribunal hagi fet cap altra cosa que absoldre'l per la manca de fonament de les acusacions. La penosa situació tant d'ell com de la seva família ha mogut moltes associacions a demanar el lliurament del seu visat, necessari perquè pugui tornar. El cas de Saoudi no és pas un fet aïllat. A Occident hi ha una psicosi per garantir la seguretat que no pot acabar bé si no hi ha un canvi de rumb.

Amb motiu de les recents detencions al barri del Raval de Barcelona, he llegit informacions poc afortunades, perquè són, gairebé sempre, acusacions a col·lectius sencers, alarmistes, que afavoreixen la suspicàcia i emmetzinen encara més l'ambient. Fan falta aportacions sensates que, sense amagar el problema, precisament perquè el moment després de l'11-S i l'11-M és greu, vagin a la rel dels mals. El malaguanyat Edgard Said tocava el voraviu quan denunciava que tot aquest estat bèl·lic, tot això del xoc de civilitzacions, aquesta por de l'islam, aquest estigma de l'eix del mal, és un clima perfectament estudiat, un truc, deia, per reforçar la defensa. És, penso, el negoci de les armes. És el negoci de la por que tanca boques que haurien de parlar. Sembla que des d'Occident només sapiguem donar pautes de comportament a les cultures que fugen del neoliberalisme triomfant. Hom parla dels reptes de l'islam, donant per fet que els que professin aquesta religió tenen deures per fer, però no veig gaires cròniques que parlin dels reptes i deures d'Occident. Les crítiques que no comencen amb una autocrítica poca cosa valen.

És evident que dins de les comunitats islàmiques hi ha grups fonamentalistes que són un camp ben adobat per a qualsevol excés. Però abans de veure la brossa a l'ull dels altres ens hem d'adonar de la biga que hi ha al nostre. ¿És que els grups coneguts com «nous moviments eclesials», que tanta força tenen als Estats Units d'Amèrica i en altres països no són fonamentalistes? Es pot argumentar que no actuen com els terroristes islàmics, però el fonamentalisme mai no és innocent perquè el resultat sempre és el mateix: volen uniformar la pluralitat, i d'allò que és relatiu, en fan un absolut. Podem comprendre les persones que cauen en l'error de creure que tenen tota la veritat perquè la ignorància és el mal de tots els mals. La comprensió no significa restar indiferents a les manifestacions d'aquest signe, i sobretot cal desemmascarar els autors ideològics que manipulen la bona fe de les persones. El poder desitja súbdits acrítics, i els qui s'autoproclamen representants de l'eix del bé són els mateixos que per interessos econòmics no han dubtat mai de provocar la mort d'innocents a l'Afganistan, a l'Iraq i on faci falta per mantenir els seus avantatges. No els fa res enviar a la misèria milions de persones arreu del planeta mentre els seus guanys i la seva influència augmentin.

Acuso el sistema econòmic d'Occident, particularment els seus dirigents, de ser el culpable de la mort d'un nen menor de deu anys cada set segons per efectes directes o indirectes de la fam, en un món que té capacitat per proporcionar una dieta de 2.700 calories a 12.000 milions d'éssers humans. Si això no és terrorisme d'estat, com ho hem d'anomenar? Fa unes dècades els països de base islàmica havien fet passos interessants cap a l'actualització de les seves creences. L'intervencionisme occidental els ha fet tancar el procés d'obertura i, entre altres conseqüències, n'ha nascut aquest fort control de les diferents manifestacions de la vida per Al·là. I nosaltres? Garaudy l'encerta quan diu que estem en un monoteisme de mercat. Què és pitjor? Quina força moral tenim per acusar l'islam quan el nostre neoliberalisme premia l'egoisme i desprestigia el que és comú i els anhels solidaris? Quin futur ens espera amb aquest sistema d'educació escolar que, malgrat els esforços dels abnegats mestres, aspira com a objectiu principal a preparar joves competitius i oblida estimar-los i preparar-los per a una vida digna i per a la felicitat compartida? Huntington diu que l'islam és la civilització menys tolerant de les religions monoteistes; i és ben fals.

Podem dir alguna cosa contra l'islam, els catòlics? Quina democràcia es dóna dins de l'Església? Els teòlegs més brillants són enviats als llimbs i les dones són inexplicablement considerades no aptes per exercir ministeris reservats als homes. Sí, a Occident ho tenim tot. Marie Balmary ens recorda novament el que sabem i oblidem: que tenir no és igual que ser. La cobdícia occidental fa anys que enverina un eixam d'abelles. Els uns fan els negocis i els altres es deixen retallar les llibertats a canvi d'un xic de seguretat. La seguretat: un altre negoci. Tot és negoci, que és la negació de l'oci i de la vida. Els poderosos d'Occident maquinen per un món reduït a mercat, sota el catecisme neoliberal. No permeten que altres cultures gaudeixin amb el que tenen i que no desitgin allò que no tenen. Uniformen, prova evident que el fonamentalisme va molt més enllà de les esglésies. Youb Saoudi no sé si podrà tornar a Salt. En tot cas, aquesta terra que els bisbes diuen que és tan catòlica poca prova en dóna quan es comporta, per assegurar-se la tranquil·litat i l'ordre, amb el mateix cinisme del gran sacerdot Caifàs: «Val més que un sol home mori pel poble, i no que es perdi tot el poble.»

Joan Surroca i Sens, membre de Justícia i Pau de Girona
El Punt – 13 de febrer de 2008