El 30 de gener commemorem el 60è aniversari de la mort de Mohandas Karamchand Gandhi, profeta de la no violència el segle passat. Gandhi no predicava una actitud passiva davant de la injustícia, sinó que predicava l'enfrontament mitjançant la no-violència activa. Gandhi, també conegut com a "mahatma", ànima gran, sentia una compassió profunda vers tota persona que patia i es rebel·lava contra la injustícia. Ensems també estenia el seu amor a tots aquells que eren els seus enemics i obraven el mal. Per això va adoptar la no-violència com a forma de lluita i, sobretot, de model de vida. Com ell, molts altres homes i dones, han donat testimoni de resistència no violenta. Entre els més coneguts destacaria Martin Luther King als EUA i a casa nostra Lluís Maria Xirinacs, traspassat l'agost passat. A l'Estat espanyol aquest mes ha mort Gonzalo Arias Bonet, un altre gran lluitador no violent.

Els cristians estem cridats per Jesús a aquesta forma de vida i de transformació del món. "Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien" (Lc 6,27).
La Pau veritable neix de la no-violència. La no-violència és una actitud que intenta conjugar en la relació personal el màxim respecte a tota persona, l'amor i la veritat que és la fortalesa més gran, però que no fuig dels conflictes ni consenteix el mal. No consisteix a viure en pau a qualsevol preu, sinó a construir la Pau, crear-la, posar-ne els fonaments. Construir la Pau és una actitud activa d'amor a la justícia i a la veritat, de promoció de la llibertat davant de tota opressió. Gandhi digué que "la recompensa la trobem en l'esforç i no en el resultat. Un esforç total és una victòria completa".

Moltes persones no practiquen la violència personalment, però donen suport moral a opcions polítiques que la propugnen o no l'exclouen. En aquest sentit es pot dir que una persona és o no és, és més o menys, violenta. Però a més dels seus actes cal valorar si dóna suport a la violència, des del suport exprés o fins i tot material fins a les diferents variants del consentiment, per arribar a la negativa expressa. La no violència no és només la renúncia a l'ús personal de la violència, sinó que representa tota una proposta en positiu per entendre els conflictes com a moments de transformació social. Des d'una perspectiva no violenta la violència i l'exclusió es veuen com a tendències promogudes per actors històrics amb interessos que ajuden a crear superestructures, com el complex militar-industrial, en el qual la violència de què s'alimenta promou cada vegada més violència.

La no violència demana la distinció entre la persona com a ésser inviolable i el personatge (rol social de la persona) que no és intocable. Mentre defensa la dignitat de totes les persones en conflicte també defensa el dret de transgredir les relacions de subordinació imposades pel sistema (polític, econòmic, religiós, ...) imperant. La no violència no consisteix a mantenir-se passiu davant dels problemes, sinó a enfrontar-s'hi constantment amb mètodes no violents.

Els mètodes de lluita no violenta més habituals són:
- Desobediència civil: consisteix a no pagar els impostos o desobeir qualsevol llei que hom consideri injusta o opressiva. Pren la forma d'objecció de consciència i la més estesa és l'objecció al servei militar. Henry David Thoreau, a finals del s. XIX va fer objecció fiscal a un estat que defensava l'esclavitud. Des de la guerra del Vietnam s'ha estès molt, també al nostre país, l'Objecció Fiscal a les despeses militars i l'Objecció Científica a la investigació militar.
- Vaga de fam: consisteix a no prendre aliment fins a l'assoliment de l'objectiu que motiva l'actuació.
- Boicot a un producte o empresa: és no adquirir un producte determinat (cas Galinsoga amb La Vanguardia) o a no utilitzar els serveis d'una empresa determinada mentre no s'esmenin unes circumstàncies o actituds determinades.
- Manifestació pacífica: un bon exemple n'és la Marxa sobre Washigton de Martin Luther King o la Marxa de la Llibertat, a Catalunya, l'any 1976, promoguda per Lluís M. Xirinacs i altres personalitats.
- Bloqueig: és la interposició física amb el propi cos, de la qual tenim nombrosos exemples en la història recent. Escuts humans a l'Iraq i altres indrets en conflicte, bloqueigs de Greenpeace, bloqueig d'obres públiques no desitjades, etc.
- No col·laboració: consisteix a negar-se a fer els actes demanats pel violent.

Els qui volem la pau hem de fer de la nostra vida una escola de no-violència activa i ens hem d'oposar al mal amb el bé, ens hem d'enfrontar a la injustícia amb l'amor i el respecte vers l'adversari. Hem de treballar constantment, sense treva, per un món més fratern on capiguem tots, perquè com deia el Mahatma Gandhi: "La pau no és l'absència de tensions, sinó la pràctica de la justícia".

Xavier Merino i Serra, membre de Justícia i Pau

DIARI DE GIRONA
30 de gener de 2008