Fa pocs dies va sortir la nova classificació de l'Índex de Desenvolupament Humà (IDH) de tots els països del món. Molta gent s'hi emmiralla per veure quina posició hi té el seu. El nostre, Níger, ja feia uns quants anys que anava darrere de tot. Aital situació feia molta pupa al cor de tots els qui estimem aquest país i creava un malestar gruixut als seus governants. Aquests protestaven, any rere any, demostrant per A més B que les seves estadístiques oferien resultats millors i que era injust de reservar-los l'últim seient.

Enguany, de cop i volta, hem pujat tres graons i tenim el privilegi de poder mirar, d'enlaire estant, Burkina Faso, Guinea Bissau i Sierra Leone. Com és això que hàgim pogut fer un salt tan espectacular en tan poc temps? Per ventura vivim millor? Tal volta seríem menys pobres, més ben tractats des del punt de vista sanitari, més instruïts que abans? Qui pot confirmar que en el nostre entorn social s'hi respira una mica més de dignitat i una mica menys de marginació?

És aquí on es troba el quid de la qüestió. Cal saber i comprovar com es manega i desmanega el conjunt de components i estadístiques que produeixen l'IDH d'un país determinat. En les nostres latituds solen ser estadístiques i dades més o menys fiables i més o menys actualitzades que acaben donant el resultat. Tot seguit, se l'entafora en el lloc que li pertany dins el rànquing mundial i fins l'any que ve, si Déu vol. Aquesta mena de còctel de tantes potingues sociològiques, al cap i a la fi, bo i sent un indicador aproximatiu, provoca sempre expectació, tant si peta com un coet com si fa llufa. Ja se sap, els resultats estadístics paguen irremeiablement el tribut a qui manipula les dades i a qui en dóna la informació. Això, a tot arreu. I el més probable és que, aquesta vegada, les autoritats nigerines hagin fet valer un índex d'esperança de vida molt més simpàtic mostrant la façana de la creació d'un piló de dispensaris nous i que també hagin catapultat l'índex d'escolarització afegint-hi els efectius de les escoles alcoràniques.

Fora d'aquí, no crec que aquesta ascensió d'un país tan oblidat com el nostre faci sensació en cap mena de mitjà de comunicació. L'eix que fa donar voltes al món passa lluny d'aquí. Només quan el remordiment pica els poderosos i es decideixen a ser generosos, a lluitar contra l'extrema pobresa, solen aplegar els últims 25 països en un mateix bloc. La majoria, per no dir tots, són africans. Ben mirat, de l'un a l'altre no hi ha gaire diferència. Sabent com es fa la classificació no és d'estranyar que l'ordre dels factors no alteri el producte. Gairebé tots pateixen d'un mateix mal crònic: la majoria de la seva població viu sota uns mínims de dignitat i de benestar humans.

A Níger ens podem alegrar, ara, de no ser els últims de tot, però continuem formant part del vagó dels més desheretats i desvalguts. Continuem lluitant per desempallegar-nos d'una i altra xacra, la de ser un rebuig de la humanitat i la de no tenir prou esma per posar-nos dempeus sols. No demanem pas que els altres es descalcin per poder anar calçats nosaltres. Només demanem que qui tingui o pugui tenir deu parells de sabates en destini dos o tres a la solidaritat internacional. Ben cert, s'ha de mirar prim i escollir el millor camí per fer arribar l'ajuda. Però seria inconsciència pura i refinada continuar de passar-se-la com més bé millor i esperar que siguin els altres qui arreglin aquest nostre món tan esgavellat.

Quan hàgim fet tot el que bonament podíem, individualment i col·lectivament, llavors podrem emmirallar-nos davant una altra mena de classificació mundial, la de la solidaritat.

Josep Frigola i Ribas. Missioner al Níger i col·laborador de Justícia i Pau

EL PUNT – 2 de gener de 2008