El bisbe Carles Soler, que el 12 de setembre feu 75 anys, va presentar la renúncia al seu càrrec, com és preceptiu, i quedà obert un període de provisionalitat per al Bisbat, tot i que sembla que el nomenament del successor no serà immediat. El 28 de juny, davant la perspectiva d´aquest canvi, Justícia i Pau de Girona publicà un comunicat, fruit de la reflexió de la Comissió Permanent, en el qual enumera les característiques que l´entitat creu que ha de tenir el successor del bisbe Carles, comunicat que fou comentat en aquest diari el 13 de juliol.

Per refrescar la memòria repassaré el document i en glossaré alguns aspectes.

El bisbe ha de ser una persona acollidora de tothom. Als evangelis veiem que Jesús sempre acollí tothom i que per cap raó, ni de raça, ni de creences, ni d´estatus, no rebutjà ni posà mai condicions a ningú per acollir-lo i estimar-lo.

Ha de dedicar una bona part del seu temps a conèixer de primera mà la pluralitat i diversitat de l´església diocesana i establir-hi contacte per ser conscient de tota la riquesa i varietat que conté. El bisbe no ha de ser un home de pensament únic i rígid ni s´ha d´acontentar d´exigir l´acompliment d´una sèrie de normes que poden encotillar la fe. Cada persona té el seu carisma i el bisbe, com a pastor, ha d´afavorir amorosament la maduresa de les persones i encoratjar-les a ser fidels a la llibertat que Crist proclamà. Jesús no tenia on recolzar el cap i ens demana de viure a la intempèrie, defugint les seguretats, tant físiques com intel·lectuals, que donen tranquil·litat i seguretat.

Ha de ser català per comprendre la realitat de la diòcesi i la seva vida social i política, així com el laïcisme, diferent del d´altres zones de l´Estat. I encara millor si fos gironí. El pastor ha de conèixer bé les seves ovelles i qui ho pot fer millor que un membre del mateix ramat? Que essent pobre i vivint com un pobre sigui conscient que Déu ha pres partit pels pobres i els oprimits i que es deixi evangelitzar per ells. El teòleg José Mª Vigil, el 2004, publicà un treball que duu el títol de L´Opció pels Pobres és Opció per la Justícia i no és preferencial. En aquest treball defensa que l´opció pels pobres i per la justícia ha de ser radical, sense matisos ni excuses. L´afegitó de preferencial, que s´utilitza sovint, treu la radicalitat i desvirtua totalment l´opció. Només en predicar la radicalitat, el bisbe podrà afavorir que els seus diocesans l´assumeixin i la portin a la pràctica. A Lc 18,22 Jesús diu textualment «vés, ven tot el que tinguis i reparteix-ho als pobres». Hi ha una exigència més radical? És clar que és una exigència difícil d´acomplir, però cal tendir-hi i anar-s´hi acostant encara que costi.

Que no sigui un jerarca que defensa la institució i n´imposa els criteris, sinó que sigui dialogant i tingui com a objectiu la construcció del Regne. De vegades hom té la sensació que l´Església catòlica és estructurada des de dalt amb una rigidesa que no afavoreix de portar una vida plenament evangèlica. El cristià sovint té la impressió que s´ha d´autocensurar per no incórrer en falta davant la jerarquia. El bisbe ha de ser profundament dialogant i acceptar les opcions evangèliques del seu ramat, encara que de vegades no les comparteixi i, potser, ni tan sols les entengui. Al cap i a la fi és la mateixa Església la que diu que sempre ha de prevaler la llibertat de consciència de cada persona. Cebrià, bisbe de Cartago el segle III, deia: «M´he fet una norma de no decidir res per la meva sola opinió personal, sense el vostre consell (dels preveres i diaques) i sense el sufragi del meu poble». Si el bisbe s´acosta al poble a l´hora de prendre decisions afavoreix la corresponsabilitat i, alhora, dóna confiança als cristians.

Que estimi respecti i estimuli el camí i les experiències de les diverses comunitats eclesials. La vida comunitària que cada cristià desenvolupa en diferents àmbits eclesials, és essencial per contrastar les idees amb les dels altres cristians i, per tant, n´afavoreix el creixement. En la vida personal el cristià hauria d´aconseguir una simbiosi total amb els ensenyaments de l´evangeli. El bisbe ha d´afavorir el creixement de cada persona, fonamentat en les seves creences i carismes i a l´empara de les comunitats a què pertany o amb què es relaciona.
Crec oportú de remarcar que el Fòrum Joan Alsina demana al nou bisbe «que sigui una persona independent però no neutral: independent de tots els poders d´aquest món, però sabent denunciar les injustícies i desigualtats». Els pactes i lligams amb els poders d´aquest món condicionen la llibertat d´acció que ha de ser decididament evangèlica i, com a tal, transformadora d´aquest món injust i excloent, que afavoreix la desigualtat entre els homes.

Justícia i Pau creu que cal que l´Església entri en un camí d´alleugeriment i flexibilització de la seva estructura feixuga i rigida i que, seguint l´exemple de Cebrià de Cartago, accepti les aportacions de la base. Així, l´elecció del bisbe per part de tots els diocesans, laics inclosos, que ja havia existit fins ben entrada l´edat mitjana i que es va abolir pels conflictes que creava entre església i poders polítics, podria retornar i esdevenir ben normal i habitual.

Xavier Merino
Membre de Justícia i Pau de Girona

DIARI DE GIRONA – 10 de novembre de 2007