La història es repeteix i ho fa a l'engròs. Els protagonistes són aquests: l'ajuda internacional, el govern i la població del Níger. Vet aquí els fets. A mitjan juny, un decret ministerial «suspèn totes les activitats de distribució de queviures a canvi de feina en tot el territori nacional» («food for work» en anglès i «vivres contre travail» en francès). El decret surt així d'estampida sense donar cap mena d'explicació. Només precisa que s'ha de donar prioritat al «cash for work», és a dir, pagar o remunerar de mà a mà el treball que es fa. Aquesta manera d'actuar, diu el decret, «és més conforme als objectius del programa especial del president de la República i s'adiu millor a l'esperit de l'estratègia de reducció de la pobresa».

Ja us ho imagineu, aquesta important decisió del govern ha caigut com una bomba perquè moltes ONG internacionals i alguns programes locals ajudaven la població d'aquesta manera. Ningú els va advertir i s'han quedat amb tones i més tones de queviures emmagatzemats que, si no es troba una solució, es moriran de fàstic. Sembla ser que es fan diligències diplomàtiques i que hi ha hagut protestes, però el govern ja ha posat el morrió a la premsa que gosava criticar-lo. Es veu també que algun organisme ja havia adoptat aquesta línia o bé, com és el cas del Programa d'Alimentació Mundial (PAM), ja comprava darrerament els cereals destinats a l'ajuda de la població en els mercats locals. Per més inri, la rebel·lió del nord torna a fer estralls i esdevé la gran preocupació nacional actual.

És un fet que la crisi alimentària esdevé crònica i que sempre hi ha una regió o altra que s'ho passa molt magre a causa de les sequeres persistents i les males collites. Per què, doncs, aquest estirabot? Es poden fer moltes suposicions i és difícil d'encertar les raons plausibles. Ben cert que des de fa temps el govern, amb el president al capdavant, volen esborrar la penosa imatge que el país passa fam permanentment i que se l'ha de tractar com un malalt en la sala de cures intensives. També malden per treure's de sobre el complex de ser persistentment el darrer país del món. Esdevé una raó d'estat que, amb maneres de punt d'honor i d'orgull polítics, vol preservar la dignitat humana. No volen –i en això tenen més que raó– deixar retratar cues de gent afamada donant la impressió de ser un país que sobreviu ajaçat, incapaç de posar-se dempeus. També és veritat que alguns organismes i projectes de gran envergadura ofereixen grans quantitats de queviures que, a vegades, arriben a deshora i, sovint, afavoreixen més les exportacions dels països benefactors que no pas les veritables necessitats de la població dels països beneficiats. Durant anys hem rebut milers de tones de bulgur (blat trinxat vitaminat) per mitjà d'un consorci de quatre organismes americans. Si és ben cert que aquestes i altres intervencions són providencials per a la supervivència de la població en certes circumstàncies, en molts altres moments desafavoreixen el consum i la venda de productes locals. Fins i tot, no és gens estrany veure com es venen en el mercat els productes rebuts gratuïtament per obtenir diner en efectiu. Per altra banda, quan l'ajuda exterior és sistemàtica o s'importen productes de base a preu molt moderat, quina mena d'esforç d'autopromoció es pot demanar? Quin esdevenidor ens ha de caure a sobre i xafar el cap a tots plegats com a país?

Mirant el revers de la medalla, també s'hi entreveuen punts foscos, zones que puden a cremat. Hi ha interessos sociopolítics dits nacionals que solen actuar amb cops baixos i són malintencionats. La influència i el poder de decisió dels anomenats grans comerciants és per inquietar qualsevol i crear malestar social gruixut. La cambra de diputats està farcida de comerciants i gent de negoci. S'ho amaneixen al seu gust. Aquesta decisió afavoreix les seves ambicions sens dubte. Quin coi de mania té la balança humana que sempre s'inclina del costat dels més poderosos? I si ens colleu, si es pot parlar de l'actitud del govern sense pèls a la llengua, què se'n podria dir? Ja és gairebé una constant el que determina la seva posició i no solament per respecte a aquesta decisió que comentem avui. El govern vol controlar totes les entrades per més que vinguin de països amics i que estiguin destinades a l'assistència de la població. Manté el seu poder sobirà gelosament, com tants altres és clar, però crea una sospita massa freqüent en diferents àmbits. Prefereix la gestió directa i no la dels intermediaris per més que li passin comptes. Prefereix –imposa aquest cop– la gestió dels diners a la de queviures. Malauradament, ja és de notorietat pública bescantada pels mitjans de comunicació, hi ha massa autoritats que s'enriqueixen de pressa, amb suprema desmesura, il·lícitament.

Quina lliçó n'hem d'aprendre tots plegats? Saber ajudar de debò no és gens fàcil. Acceptar de ser ajudat tampoc ho és ni mica. Quan es tracta del desenvolupament socioeconòmic de tot un país les coses són encara més complexes. Si ens posem del costat dels benefactors, caldrà sempre eliminar el corc dels propis interessos, conèixer millor la situació real, afinar més els objectius de l'acció, fer confiança a cabdals i estimular constantment l'autopromoció. Per part dels beneficiats, la població més necessitada n'ha de ser l'actriu principal. Ella és la que, esperonada puntualment, té veritables ganes de sortir-se'n. Per més que ja l'hagin ajudat i que encara necessiti un cop de mà, no es deixa caure en el fatalisme i encara menys en la pura mendicitat.

Tant a casa nostra com a fora, tant avui com demà, només podem tenir davant nostre un objectiu ben clar, una prioritat urgent com cap altra: el desenvolupament humà integral. És ben bé hora que s'harmonitzin, com Déu mana, els dos pols més responsables de la gestió de l'ajuda humanitària i de la solidaritat internacional. Si no, sempre tocarà el rebre al tercer contrincant, al manxaire, a la desemparada població. Ja n'hi ha prou, no?

Josep Frigola Ribas, missioner al Níger i col·laborador de Justícia i Pau de Girona.

EL PUNT – 31 de juliol de 2007