El mes de gener passat va tenir lloc a Niamey, capital del Níger, el Fòrum Internacional sobre l'Educació no Formal (FORIENF). Que això de «no formal» no soni malament a ningú, ja que en aquestes nostres latituds és així com s'anomena el gran sector educatiu de tota mena i color que es vol diferenciar del «formal», és a dir, de l'escolar, d'aquell que ja té carrils i reconeixement oficials. Vaig tenir la sort de participar-hi en nom de la CADEV (Càritas-Desenvolupament), l'organisme d'acció social de l'Església catòlica al Níger. Esperava rebre'n les actes, però no acaben d'arribar. Tanmateix, em decideixo a escriure'n aquestes impressions bo i rellegint apunts, alguns testimoniatges i les recomanacions finals.

És sempre engrescador i estimulant que la gent que es desviu per aconseguir una educació alternativa faci una gran trobada, posi les noves experiències sobre la taula, reflexioni conjuntament i torni a cridar al cel per despertar consciències. Érem majoritàriament gent de l'Àfrica occidental i el Canadà. Un organisme de la cooperació canadenca va ser-ne el promotor i, en bona part, finançador. Vulgues o no, vàrem haver de remugar velles orientacions i programes educatius caducs que perduren per manca, més que res, d'imaginació. Varen emergir, però amb bona empenta, algunes de les noves pedagogies que semblen aposentar-se com si fossin a casa seva. Una predeterminació sembla ser el filó que alimenta la seva gosadia: no cal portar més la gent jove i adulta a l'escola o al centre educatiu on un ben ensinistrat mestre ja els espera; més aviat cal organitzar centres educatius amb cara i ulls locals i preparar el personal docent segons el tipus d'aprenents que tenim al davant, immersos en un context socioeconòmic ben precís.

L'educació alternativa, en totes les seves facetes i al deçà de les tècniques indispensables, comporta sobretot, per part de l'aprenent, presa de consciència, participació creativa i voluntat de canvi de vida. Llavors, el repte més gran és crear espais d'aprenentatge cognitiu i professional que li serveixin de debò. Cal també formar educadors que coneguin el tarannà de vida dels aprenents i apliquin les pedagogies més properes a ell. Hi ha, certament, una gran diversitat de situacions i d'alternatives, hi ha d'haver, igualment, molta diversitat d'oferta. Només un dret i un deure resten com a pals de paller i s'han de garantir a qualsevol preu: que tothom rebi l'educació deguda i que tots ens en sentim responsables. Avui dia, ja és prou sabut, els mateixos joves i adults dits analfabets no en tenen prou amb aprendre a llegir, escriure i fer les quatre operacions. S'han d'esbotzar aquests cercles reductors del saber per oferir una educació més àmplia, la qual inclou llengua, ciències i matemàtiques. en la mesura que obren camins per a la vida personal i social. Al cap i a la fi, ens adonarem que és una dinàmica de mai acabar per a tots. Ja ens ho deien alguns avis de poble només amb la mica d'ensabonada d'escola primària que havien rebut: «El saber no fa mai nosa!».

Aquest fòrum, a més de servir d'aparador per presentar les noves pedagogies, tenia altres objectius importants. El primer pas era mobilitzar tota la xarxa de partenaires per donar el lloc que cal i arreu a l'educació dita no formal. Es volia també sensibilitzar els governs dels països representats i els organismes, tan nacionals com internacionals, sobre la immensa quantitat de població implicada i les necessitats urgents de tipus tècnic i econòmic arraconades des de fa anys i panys. Per evitar que una vegada acabat el fòrum tot o bona part se n'anés aigua avall, calia reforçar els lligams de partenariat. Déu faci que els objectius encara vigents del mil·lenni sobre l'educació per a tothom i tots els altres que s'han anat acumulant d'ençà de Jomtien (1990) no se'n vagin en orris un dia o altre.

Al cap de tres dies feixucs d'acumulació d'informació, d'intercanvi i d'espera per veure què en sortirà, de tot aquest gran remenament, tornàvem a casa relativament contents. De moment, no podem pas dir contents i enganyats perquè estic ben segur que almenys haurà servit perquè gairebé tots els participants continuem lluitant i aportant el famós granet de sorra. Què ens pot, doncs, fer caminar encara amb l'ai al cor pensant que potser no hi haurà cap canvi significatiu? La primera recomanació de les vuit que vàrem fer i, al meu entendre, la de més compromís, toca el voraviu de la qüestió bo i deixant-nos sense cap poder efectiu ja que no depèn de nosaltres. Es demana als governs dels països representats pels participants que destinin un mínim del 5% del pressupost reservat a l'educació nacional al sector de l'educació no formal. De sobte, potser us semblarà ridícul que, com en el cas del Níger, només un 5% vagi destinat al 80% de la població analfabeta quan es consagra el 95% al sector de l'escola, col·legi i universitat, que concerneix una població inferior al 10%. Doncs, escruixiu-vos. De fet, el Níger hi destina menys del 0,5% i, segons el que es va afirmar repetidament en l'assemblea, no hi ha cap país de l'Àfrica occidental que arribi a destinar-hi actualment 1%. Ja es pot comprendre que la reivindicació que fèiem és de pes, encara que, tot just acabada de formular, se'ns escapi de les mans i ens deixi pràcticament amb la canya sense peix.

Quan aquí o a casa nostra o en algun altre lloc del món hi hagi un altre fòrum, ens haurem de continuar posant una qüestió que em sembla cabdal: aprendrem algun dia a no ensenyar tant les orelles de gent «civilitzada» i a ser més conseqüents perquè tothom pugui menjar el pa educatiu de cada dia?

Josep Frigola. Col·laborador de Justícia i Pau, i missioner al Níger.

EL PUNT – 15 de juny de 2007