La premsa es va fer ressó de la concentració, el 14 de febrer, d’una cinquantena de persones a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, per protestar per la mort per accident de treball, en dos dies, de cinc treballadors del ram de la construcció, tres d’ells estrangers. El més greu de tots es produí el passat dia 12 quan dos obrers pakistanesos van caure d’una bastida, mentre treballaven “sense contracte i sense ésser donats d’alta a la Seguretat Social”, per a una petita empresa que actuava com a subcontractada. Segons els treballadors d’aquesta empresa, el sou que cobraven era de 40 euros diaris per 12 hores de treball de dilluns a divendres.

 

Els fets són prou greus com per a donar lloc a unes reflexions:

 

a/. L’afirmació de la premsa que els accidentats treballaven sense contracte, no deixa de ser una imprecisió jurídica. El fet de treballar voluntàriament, per compte d’altri, sota un règim de dependència i amb una determinada remuneració, ja constitueix un contracte laboral. Si el contracte escrit pot esdevenir recomanable -i àdhuc necessari per a segons quins tipus de contractacions- la seva absència no suposa l’inexistència de relació laboral. Aquesta existeix i, més encara, amb presumpció de relació indefinida. Des del punt de vista del treballador, l’absència de contracte escrit pot crear-li, únicament, un problema de prova, tant en relació al començament de la relació laboral com en la determinació de la categoria professional desenvolupada, tanmateix conceptes necessaris per conèixer l’antiguitat i el sou d’acord amb el Conveni Col·lectiu aplicable.

 

b/. Evidentment més importància té l’alta a la Seguretat Social per la desprotecció social que la seva absència crea al treballador en relació a les diverses contingències que aquella protegeix. Tanmateix, si el treballador no ha estat donat d’alta a la Segurerat Social, qui haurà de respondre de les eventuals prestacions que li correspondrien serà l’empresa per a la qual treballa i, quan es tracta d’empreses subcontractades, en la majoria dels casos, també l’empresa principal. Però, evidentment, exigir aquesta responsabilitat no portarà pocs maldecaps al treballador. Haurà d’iniciar un llarg procés de reclamacions, que esdevenen una càrrega important per a un treballador amb una economia ben precària i, al final del procés, pot trobar-se que l’empresa obligada a pagar sigui insolvent i es quedi sense cobrar.

 

c/. Com ja havia apuntat, el sou a què te dret el treballador i que, en principi, pot reclamar sempre, és l’establert en el Conveni del ram per la seva categoria professional. Tanmateix, el problema no rau aquí, sinó més aviat en la necessitat que treballadors poc qualificats i/o il·legals tenen d’obtenir un sou, i en la postura de l’empresa de “ho prens o ho deixes” que, al marge de tota la legislació, adopta enfront de la necessitat del treballador que cerca feina. Evidentment aquest comportament té els seus riscs per a l’empresa, però moltes vegades aquestes són insolvents, tot i que existeixen les que, a partir d’un estudi econòmic del risc, prefereixen assumir-lo i fer front a les seves conseqüències les vegades que un determinat treballador pugui reclamar o l’Inspecció de Treball actuï d’ofici.

 

d/. La protecció del treballador enfront de l’existència d’una manca de mesures de Seguretat -per l’incompliment de les quals esdevenen molts accidents- està definida per la Llei de Prevenció de Riscs Laborals. Ara bé, en relació a aquesta Llei hi ha molt a dir. Una Llei, al meu entendre, no pot esdevenir mai mancada de la necessària concreció de les obligacions dels afectats, i més si el seu incompliment es penalitza amb un sistema de sancions. No n’hi ha prou, per donar resposta al problema dels accidents laborals, amb l’establiment d’unes obligacions genèriques, que no són més que un calaix de sastre on pràcticament poden encabir-se, com a incompliment, les causes de tots els accidents. Tampoc una Llei pot caure en la utopia: ha de ser realista i no demanar el que no es pot complir. La Llei de Prevenció de Riscs laborals, redactada amb la lloable i noble finalitat de protegir la part més mancada de protecció, com és el treballador, ha oblidat que, tot i que moltes vegades la manca de mesures de seguretat cal imputar-la a l’empresa, n’hi ha també moltes que cal atrubuir-les únicament i exclusiva al treballador. La Llei atribueix a l’empresari l’obligació de preocupar-se perquè el treballador compleixi les normes de seguretat i si resulta que, per no haver-les complert, el treballador s’accidenta, la responsabilitat s’atribueix a l’empresari per no haver vetllat prou per fer-les complir al treballador. I, òbviament, una cosa és preocupar-se perquè el treballador observi la normativa de seguretat i altra cosa estar al seu costat fent de guàrdia de seguretat. Tots hem vist reiterades vegades, obrers treballant en teulats, sense cap mena de protecció. Tots sabem, a tall d’exemple, que treballadors d’empreses a qui s’ha proveït del corresponent casc de protecció i se’ls ha manat de posar-se’l, tan bon punt marxa l’empresari de l’obra se’l treuen per raons de calor o comoditat. Tanmateix, si en aquests casos esdevé un accident, la responsabilitat s’atribuirà a l’empresari per no haver fet complir la norma. Amb aquest plantejament no hi hauria altra solució que tenir tants vigilants com treballadors per controlar-se mútuament. Evidentment, s’ha de protegir el treballador, però no es pot establir una presumpció que davant de qualsevol accident la culpabilitat la té l’empresari. Partir d’aquest supòsit no solament esdevé injust per a un empresari honest, sinó que és perjudicial per al propi treballador. En efecte, aquest calaix de sastre normatiu descarrega el treballador de la seva pròpia responsabilitat en la prevenció en detriment de la seva pròpia salut. Pel que fa a l’Administració val a dir que, si és pública i notòria l’existència de treballadors que incompleixen les normes de seguretat, perquè els agents de l’autoritat que patrullen per la via pública i que, com tots els ciutadans, veuen aquests incompliments, no cursen la corresponent denúncia? Se li acudirà a algú eximir d’una multa de tràfic el conductor que ha incomplert una norma de circulació i com a conseqüència de l’incompliment s’ha accidentat? Es demanarà responsabilitat a l’Administració perquè no ha fet el que calia per fer complir a l’infractor l’esmentada norma de tràfic o, en cas d’excès de velocitat, per no haver obligat les empreses automobilístiques a fer cotxes que no superin els 140 kilòmetres de velocitat? Això és el que desgraciadament passa amb l’actual Llei de Prevenció dels Riscs Laborals: s’exigeix als empresaris el que l’Administració no s’exigeix a ella mateixa. I una Llei que no és possible de complir en tota la seva extensió, esdevé d’antuvi desprestigiada, deixant d’assolir la finalitat per a la que havia estat creada. Si volem menys accidents laborals hem de voler una llei exigent, però alhora també realista.

 

e/. Finalment, davant els fraus de contractació i accidents laborals dels estrangers, no podem posar el cap sota l’ala i atribuir-los tota la culpabilitat a ells -que en no poques ocasions es presenten a l’empresa amb una identitat falsa- o a les empreses que -conscients de la necessitat de treball dels nouvinguts i que no tenen el permís de treball en regla, tot corrent el risc que això comporta, sigui, en el pitjor dels casos, amb ànim d’explotació o, en el millor d’ells, per creure equivocadament que els presten un ajut- els admeten a treballar. No podem ser hipòcrites. Admetre a l’Estat nouvinguts sense possibilitats econòmiques comprovades i desplaçar-los a determinades comunitats autònomes sense facilitar-los al mateix temps permís de treball és condemnar-los a malviure. Els estrangers presents al nostre país, mancats de mitjans econòmics, com a persones, tenen també el dret a la vida i a la subsistència. I, en aquesta dinàmica és quan es propicia l’abominable abús d’empresaris mancats del més mínim sentit de justícia i solidaritat, de donar-los feina amb unes condicions de treball totalment inadmissibles. Davant d’aquestes situacions d’injustícia que clamen al cel, no en són responsables els nostres legisladors?

 

Pensant en els lamentables accidents de la setmana passada i les seves causes no ens pot deixar tranquils el fet que el percentatge va oscil·lant mensualment. Els accidents hauràn disminuït globalment. Però, els accidents dels nouvinguts han disminuït o s’han incrementat? Totes les sancions imposades als empresaris, encara que siguin impecables jurídicament, ho són també èticament? Els nostres polítics assumeixen la seva responsabilitat amb la legislació que tenim i que fa possibles mancances tan injustes? No hauríem de canviar tots de xip i, d’una banda, veure amb uns altres ulls els nouvinguts i, d’altra, fer front a la nostra responsabilitat com a ciutadans, exigint més als nostres polítics, especialment unes alternatives jurídiques que tinguessin més en compte el valor i els drets de les persones, sigui quin sigui el seu origen o la seva condició econòmica?

 

Crec que val la pena que hi reflexionem una mica tots.

 

Mateu Valls i Riera, advocat laboralista i membre de Justícia i Pau de Girona