Text d'Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, amb motiu de la mort de Lluís Maria Xirinacs.

La mort de Lluís M. Xirinacs el passat mes d’agost ha generat, i amb raó, una multiplicitat de reflexions sobre la seva admirable figura que no es tracta pas de repetir ara. Tanmateix i des de Justícia i Pau volem aprofitar la diada del 11 de setembre, que Lluís M. Xirinacs va estimar amb especial força, i convicció, per accentuar la vessant no-violenta de la seva vida i de la seva actuació pública i privada.

Aquesta opció per la no-violència ens la va transmetre un Xirinacs educador, escolapi, rector de parròquia, escriptor, vaguista de la fam, presoner, resistent a la dictadura, persistent demandant d’amnistia, practicant de la política com a servei a la societat i al país, ponent escoltat, activista social, persona eminentment lliure i seguidor del lema tant de cops per ell mateix reiterat: “lluitem contra els forts quan siguem febles i lluitem contra nosaltres mateixos quan siguem forts”.  

A Catalunya i en els anys cinquanta del segle XX la filosofia de la no-violència va arribar de la mà dels Amics de l’Arca, seguidors gandhians de Lanza del Vasto que, lloable coincidència, tenien establerta la seva seu en una llibreria a tocar del Fossar de les  Moreres. També a la mateixa dècada el pacifisme feu acte de presència mitjançant l’establiment de Pax Christi, Moviment Internacional Catòlic per la Pau, que va introduir de manera destacada les reflexions sobre el desarmament i sobre el paper de les religions i la pau. Uns quinze anys més tard apareixien les primeres accions d’objecció de consciència al servei militar iniciades per en Pepe Beunza el 1971. Val a dir que en tots aquests àmbits en Lluís M. Xirinacs era un element de referència cabdal i, precisament per aquesta raó, l’any 1973 l’Institut Víctor Seix de Polemologia, centre d’estudi sobre els conflictes nascut al redós de Pax Christi, el va guardonar amb el “Memorial Joan XXIII per la Pau” fent constar com a raó de l’atorgament una senzilla frase: “Sacerdot, per la seva acció de no-violència activa en favor de la pau”.

La continuïtat lògica d’aquest procés es va donar l’any 1975 amb la presentació de la seva candidatura a Premi Nobel de la Pau, que es va topar amb la frontal  oposició del règim franquista, el qual va utilitzar tot tipus de males arts per frenar la campanya internacional que es duia a terme. Un any més tard, 1976, tindria lloc “La Marxa de la Llibertat”, promoguda per Pax Christi i altres entitats adherides i que, amb la total implicació d’en Lluís M. Xirinacs, representaria una transferència al carrer i amb procediments radicalment no violents dels reconeguts principis de l’Assemblea de Catalunya: “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Des de llavors el mestratge de Xirinacs, abocat primer a la política activa i després al pensament, al debat, a la reflexió, a la presa de consciència i a les propostes transformadores, mai s’han allunyat, i així ho demostren els seus escrits, d’aquesta opció bàsica per la no-violència.

Les persones i organitzacions que des de fa anys ens hem compromès en el treball pel rebuig de la guerra, per l’eliminació de la violència estructural, en favor de les diferents formes d’objecció de consciència a la militarització i en la promoció del pacifisme actiu, ens hem de felicitar per haver pogut tenir entre nosaltres un personatge necessari, coherent, incòmode i per damunt de tot autèntic exemple de compromís, com fou en Lluís M. Xirinacs.

Justícia i Pau, 11 de setembre de 2007