Estats Units i Europa occidental, a través de l’OTAN, estan estudiant la possibilitat d’intervenir militarment en el conflicte libi. El que fóra en altre temps dictador rebutjat per les potències occidentals, Muamar Gadafi, reconvertit després en ferm aliat amb qui es signaven convenis comercials i se li subministraven armes.  Ara, després de la revolta popular i veure com Gadafi ordenava disparar contra la població s’ha convertit en un indesitjable a qui s’ha de fer fora del poder mitjançant l’utilització de la força militar.

Estats Units i Europa occidental, a través de l’OTAN, estan estudiant la possibilitat d’intervenir militarment en el conflicte libi. El que fóra en altre temps dictador rebutjat per les potències occidentals, Muamar Gadafi, reconvertit després en ferm aliat amb qui es signaven convenis comercials i se li subministraven armes.  Ara, després de la revolta popular i veure com Gadafi ordenava disparar contra la població s’ha convertit en un indesitjable a qui s’ha de fer fora del poder mitjançant l’utilització de la força militar.

És d’una enorme hipocresia parlar d’intervenció militar sense considerar que hi ha molts altres llocs del Nord d’Àfrica, el Pròxim Orient i el  món on hi han dictadures que reprimeixen la seva població sense que es faci absolutament res.  No serà què a Europa i als Estats Units els preocupa més els importants jaciments d’hidrocarburs que les llibertats del poble libi?

A més, qualsevol intervenció militar se sap quan comença però mai com ni quan acaba. Ni si provocarà una espiral de nova violència, recordem els casos recents de Iraq i Afganistan.  Alhora que una presència militar estrangera coartaria la possibilitat de que siguin els propis libis els que escullin el seu futur polític.

A més, considerem que hi ha mesures pacífiques, de pressió política i econòmica al règim de Gadafi que encara no s’han esgotat i per les quals hauria d’optar la Comunitat Internacional, com ara sancions de Nacions Unides amb embargaments econòmics, de tots els comptes del govern libi a l’exterior, de les compres d’hidrocarburs, que podrien ser compensades per la resta de països productors per impedir una alça de preus.

Perquè cap intervenció militar és imparcial i aquesta buscaria indubtablement afavorir els interessos geoestratègics dels països membres de l’OTAN, tant pel que fa al control de recursos estratègics com el petroli i el gas, com per aspectes relacionats amb la immigració.

Per aquestes raons demanem al Govern espanyol, com a membre de l’OTAN que es posicioni clarament per la no intervenció militar a Líbia, abstenint-se d’enviar soldats espanyols, ni prestar ajut logístic o de qualsevol altre tipus als aliats de l’OTAN.

Per la pau a Líbia, no a la intervenció militar,sí a la intervenció política i econòmica  per aïllar al règim del dictador Gadafi, per afavorir la transformació cap a la democràcia que el poble libi demana.

Barcelona, 11 de març de 2011

Centre Delàs d’Estudis per la Pau (Justícia i Pau)