Des de fa uns dies els míssils de Hamás i la guerra oberta d’Israel han esclatat de bell nou. Un cop més, i ara amb una violència feréstega, ha rebentat aquest bony covat que, com a vesprer maligne i dolorós, corca les arrels de la pau a l’Orient Mitjà. 

En un context semblant és difícil fins i tot fer memòria de la Jornada Mundial de la Pau que tingué lloc el primer de gener passat. Fa mal encetar el tema de la pau i, encara més, teoritzar sobre aquest valor tan preuat quan vivim compresos per la carnisseria de Gaza. Sabem que ningú pot canonitzar cap de les dues parts del conflicte, però, malgrat aquesta evidència,  corprén l’atac indiscriminat d’Israel i, sobretot, la desproporció de la massacre. El govern israelià ha oblidat qualsevol referència ètica i també l’aforisme bíblic de “l’ull per ull, dent pe dent”, que ens sona tan dur, i ha decidit apuntar-se al “mil per u” masacrant tant els milicians de Hamàs com les innocents víctimes civils.

Ens corprén la paradoxa d’un poble  que va patir l’Holocaust i que, amb els seus atacs disforjos, causa holocauts entre els pobles que massacra. D’altra banda, la guerra israeliana-palestina es diferencia molt poc de les altres guerres, com ara la recent matança al Congo. Sols, potser, perquè Israel és una potència militar i, com a tal, quan ataca ho fa sempre de manera excessiva, fora mida.


En aquest context, què podem dir de la pau sense que no ens soni a tots com a paraules buides? Però no ho són, al menys per als que treballam per aconseguir una societat millor. Sí que potser que ho semblaran als  poderosos del món que s’omplen la boca de paraules justes i pacífiques, però que, a l’hora de decidir i d’actuar, afiquen dins el calaix  les proclames sobre la dignitat de les persones i dels pobles i els seus drets inalienables, per guiar-se sols pel que convé als interessos de la realpolitic. No podem callar davant les barbaritats que massa sovint els homes protagonitzam. No volem que el nostre silenci  sigui còmplice.

Aquesta guerra, com totes les guerres ha d’acabar ja. Cap guerra té sentit. Cap guerra porta a la pau, sinó a la mort. La mort física de les víctimes i la mort com a persones dels que han matat. Cap guerra és justa, encara que, des d’ un cert punt de vista, es pugui discernir ben clarament qui l’ha iniciada, qui han estat els agressors i qui els agredits. Hom pot comprendre els motius d’una guerra, com la que inicien els oprimits contra els opressors, però mai no és bona ni justa: porta a la mort, a l’odi, a la venjança, a la humiliació de tanta gent! Més enllà de les raons que cada part pot adduir, cal que ens adonem que el valor més sagrat, el de la vida, que defensam en teoria des d’Occident com  a paradigma del nostre món, modern i civilitzat,  es contradit i ofegat quan, en un món global, en nom de qualsevol altre valor, per mític que ens sembli, decidim optar pel camí de la violència. Opressors i oprimits, tots perden la raó i les raons quan decideixen matar.

Les valoracions i les raons politiques que s’amaguen sota les bombes isralianes no poden fer bons els bombardeigs i la sang vesada. Quan hom defensa la pau  i la vol per a tots, ho fa des de’uns valors ètics irrenunciables, els únics sobre els quals pot construir-se un futur millor, més equitatiu i en pau. Des de la perspectiva d’un codi ètic comú i universal  la guerra no és el camí per solucionar els conflictes, sinó el diàleg i la negociació, els quals, a la vegada, impliquen dues consideracions fonamentals: la primera,  no perdre el sentit realista que fa considerar que la Història empeny les dues contraparts, Poble Palestí i Israel,  a reconèixer’s mutuament el dret a existir. La segona, el dret conseqüent a què ambdós pobles ocupin un territori amb llibertat i autonomia plenes. La pressió  de la comunitat internacional s’ha d’exercir en el sentit d’ accelerar aquest reconeixement mutu amb la  finaliytat que  no morin més persones per una realitat que el pas dels anys imposarà.

Però quan volem bastir un món en pau, exigim així mateix unes Nacions Unides que no restin impotents davant conflictes sagnants com el de Gaza. Impotents i manipulades per les potències que, després de tot el que el món ha viscut des del final de la Segona Guerra Mundial, encara conserven el dret de vetar qualsevol resolució contrària als seus interessos, per justa i urgent que sigui. Un món global com els nostre no pot edificar-se d’acord amb les pautes de la pau sense unes Nacions Unides reformades, amb una estructura i organització noves que  atorgui protagonisme a les potències emergents i amb una capacitat operativa i sancionadora àgil i eficaç.

Però no sols cal evitar o aturar les guerres i els conflictes, més o menys violents. Si volem treballar per a un món en pau, caldrà forçar una decidida pressió internacional perquè, més enllà dels problemes que cada país té plantejats i ha de resoldre, no oblidem que la pobresa de continents i de pobles sencers és la més gran amenaça de violència que s’aixeca sobre el planeta. És veritat que la crisi que, entre nosaltres, afeixugarà la vida de molts ciutadans sobretot dels més pobres, ens ha de preocupar, però no podem reduir-nos als de més a prop: cal entendre que centenars de milions de persones viuen als pobles empobrits en crisi extrema i permanent, amb poc més d’un dòlar diari per sobreviure. Si no els tenim ben presents a l’hora de resoldre els nostres problemes amb l’argument que en tenim prou amb els d’aquí,  el món i la pau que bastirem serà tan fràgil com si edificàssim la nostra casa damunt l’arena.

Carmel Bonnín
President de Justícia i Pau de Mallorca