Joan Gomis va nèixer a Barcelona l'any 1927. Va cursar estudis de Magisteri, Belles Arts i Sociologia i es dedicà des de jove al periodisme. Va ser subdirector de la revista "El Ciervo" (1952-1979), de la que va ser un dels fundadors, i redactor en cap del setmanari "Revista" (1952-1959). Entre 1969 i 1975 va ser director de l'Escola Superior de Ciències Socials de l'ICESB (Institut Catòlic d'Estudis Socials). També es va dedicar al dibuix i la pintura, realitzant vàries exposicions individuals a Madrid i Barcelona.

L'any 1976 assumí la presidència de Justícia i Pau de Barcelona, donant-li un gran impuls i rellevància pública, càrrec que ocupà fins a la seva mort, l'any 2001. Essent president de Justícia i Pau també va assumir, durant un temps, la presidència de la Comissió General de Justícia i Pau d'Espanya.

Durant el seu mandat com a president de Justícia i Pau va ser un dels principals creadors i promotors de les tres federacions catalanes d’ONG (Federació Catalana d’ONG per la Pau (FCONGP), Federació Catalana d’ONG pels Drets Humans (FCONGDH), Federació catalana d’ONG pel Desenvolupament (FCONGD). A més, va ser el primer president de la FCONGD (1989-1995) i de la FONGP (1997-2001).

També durant el seu mandat com a president de Justícia i Pau va ser un dels promotors de la creació del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament (que va tenir la seva primera seu als locals de Justícia i Pau), una associació d'ajuntaments i altres adminitracions catalanes per sumar esforços en favor del desenvolupament i la solidaritat amb els països més pobres del món.

Joan Gomis va ser un gran promotor i divulgador del paper de les ONG, com a nova forma de fer política apartidista i independent i va ser un referent a Barcelona en la lluita en favor dels drets humans, l'eradicació de la pobresa, la solidaritat, la cultura pau i el desenvolupament. Entre d'altres accions, destacà com a impulsor, a principis dels anys vuitanta, de les primeres campanyes a favor del 0,7% a Catalunya i Espanya i com a difusor de la cultura de la pau i del moviment de la no-violència. Va participar en diferents missions de drets humans a Amèrica, Àfrica i Àsia i va participar en nombrosos congresos culturals a diversos països.

Destacà també com a escriptor, amb més de vint llibres, que inclouen novel·la, narració, poesia, memòries i assaig sobre les qüestions abans citades, així com sobre les ONG, política, religió i periodisme, entre d'altres: "Testigo de poca edad", "Atentado en la isla", "León rugiente", "Calvino, una vida por la Reforma", "El mundo cambia de piel", "Tres poetes i Déu", "La resposta de Dostoievski", "Un jueu de Natzaret", "Òpera al paradís", "L'Europa de demà", "La lluita pels drets humans", "Memòries Cíviques (1950-1975)", "Solidaritats viscudes" i la novel·la pòstumamente publicada "Una fotògrafa al Perú", entre molts altres, a més de diversos pròlegs a altres obres.

Va publicar centenars d'articles sobre el mateixos i altres temes com a col·laborador regular de El Correo catalán, El Noticiero Universal, La Vanguardia, Avui, Diari de Barcelona, Punt Diari i El País. També va ser membre de la Junta de Govern de l'Hospital de Sant Pau (1978-1979) i de l'Associació Catalunya Solidària (1987-1989).

Va morir a Barcelona el 30 de setembre de 2001 després d'una llarga enfermetat.