Compareixença al Parlament, el 19 de gener del 2010, davant de la Comissió de Benestar i Immigració, amb relació a la tramitació del Projecte de llei dels drets i les oportunitats de la infància (tram. 200-0064/08), de Jordi Cots i Moner, com a Secretari de la Comissió de la Infancia de Justícia i Pau.

Per la meva banda, em limitaré a comentar alguns articles bàsicament  dels títols I i II. No entraré a valorar-ne cap de la segona part, la dedicada a la protecció, perquè la meva experiència actual no em permet fer aportacions vàlides.

En primer lloc, em refereixo a l’article 4, sobre la interpretació de la present norma. Crec que, sobretot, s’hi han d’afegir les Observacions Generals del Comitè dels Drets de l’Infant de Ginebra, que són la font més fiable d’interpretació de la Convenció, i, de retop, d’aquesta llei; com també citar especialment, per la seva importància, la Resolució 194/III, de 7 de març de 1991, del Parlament, sobre els drets de la infància.

En segon lloc, em refereixo a l’article 6 del projecte, sobre desenvolupament de les potencialitats personals dels infants i adolescents; en relació amb l’article 12.3, relatiu a les responsabilitats parentals, i  també els articles 41 i 42 sobre el nivell bàsic de benestar i sobre els discapacitats, respectivament.

Aquests articles vénen a definir la visió que el projecte de llei té de la infància i adolescència, a partir dels factors de desenvolupament que preveu. I tant aquests articles com l’exposició de motius parla tan sols de “benestar personal i social”, o “benestar material o psicològic”. En parlar dels discapacitats hi afegeix “acadèmic”. I només  l’article 12.3 parla de “benestar material i espiritual”, transcrivint-hi, sense dir-ho, el punt 4 de la Resolució 194/III. .

Doncs bé, crec que el projecte és més limitat que el text de la Convenció que es pretén traspassar aquí; ja que, en efecte, en quatre dels seus articles la Convenció menciona expressament el “desenvolupament físic, mental, espiritual, moral i social”.  Ho fa en   articles significatius: el 17, sobre accés a una informació adequada; el 23.3, sobre els infants disminuïts; el 27.1, sobre el nivell de vida; i el 32.1, sobre el treball infantil.

Opino que la visió de la Convenció és més àmplia i comprensiva, i, de fet, més real; i que, per tant, s’hauria de vessar en el projecte de llei. Hi manca, al nostre entendre, aquesta dimensió espiritual i ètica. I és que, de vegades, es confon l’espiritual amb el religiós.

En tercer lloc, em refereixo a l’article 116, relatiu a l’anomenat Procurador de la Infància. L’exposició de motius vol justificar aquest lloc invocant la Recomanació 1121 de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa i la Resolució sobre una Carta Europea dels Drets de l’Infant. Però el que demanen  explícitament aquests textos és un veritable ombudsman infantil; i de cap manera poden legitimar un òrgan administratiu  com aquest, al qual falta, d’acord amb els Principis de París (Res. 48/134 de l’A.G., de les N.U., de 9 de desembre del 1993), la nota essencial d’un ombudsman: la independència de l’Administració. Per a la creació d’aquest òrgan, que d’altra banda pot fer una bona tasca, ni caldria una llei sinó una decisió departamental interna.  I pel que fa a la relació amb el Síndic, aquest sempre s’adreça al titular del Departament corresponent.

Tant com aquesta figura, interessaria més reafirmar i fer més visible l’Adjunt al Síndic per a la defensa dels  drets de l’infant de què parla l’article 29 del projecte. El Comitè dels Drets de l’Infant ha definit molt bé les funcions d’un ombudsman infantil o d’un Adjunt en la seva Observació General número 2 (2002), que deixo sobre la taula en la traducció espanyola que prové del Comitè i la catalana que n’ha fet la Comissió de la Infància. Almenys, s’hauria d’obtenir que fes un informe distint del general del Síndic sobre infància.

En quart lloc, ara que mentrestant ja s’ha aprovat la llei estatal sobre interrupció voluntària de l’embaràs, que ens obliga, em sembla que s’hauria de consignar a l’article 47 que la decisió presa s’ha de notificar als pares; i que en cas de conflicte, podrien entrar en joc els mecanismes de mediació familiar previstos a l’article 39 del projecte.

En cinquè lloc, estimo que a l’article 88 del projecte, sobre la funció de la Policia de la Generalitat, s’hi hauria de preveure la creació d’un grup especialitzat que es fes càrrec dels casos particularment difícils i que constituís un equip assessor pels membres en general del cos de Mossos d’Esquadra. Fa temps havia existit l’anomenat CEPOME, Cos Especial de Policia de Menors, o una cosa així.

En sisè lloc, proposaria una disposició addicional vuitena, per la qual es creés una Comissió parlamentària d’infància, en substitució de l’actual subcomissió, que, d’una manera general,  s’encarregués d’una manera eficaç de vetllar  pel seguiment de les polítiques d’infància. 

Finalment, deixin-me dir que és una llàstima que abans d’emprendre aquest projecte de llei no s’hagués fet un Pacte d’Infància. En aquest projecte hi ha compromisos molt forts, que fins ara no s’han dut a terme o que encara no hi estem prou entrenats. Citaria la perspectiva d’infància a què al·ludeixen l’article 5.2 i l’Addicional Cinquena; les accions de coordinació i transversalització, objecte de l’article 22; la prioritat pressupostària, que figura a l’article 15, i que hauria de seguir les orientacions del Comitè dels Drets de l’Infant i del Comitè del Pacte de Drets Socials;  la realització d’informes de què parla l’article 19; o les responsabilitats contretes amb la signatura del conveni establert amb el Moviment Mundial a Favor de la Infància. Un Pacte hauria significat una manifestació de voluntat coneguda abans d’expressar tot això per escrit. Encara hi som a temps. Un Pacte d’Infància hauria estat, de fet,  la millor aportació del Parlament a la commemoració dels vint anys de la Convenció que hem celebrat l’any 2009.