"Des de la Comissió de la Infància valorem el fet que el concepte de “capacitat natural” per a l’exercici de drets  s’estengui a infants i adolescents.  Entenem que amb això es reconeixen les competències dels infants per poder participar i per poder decidir.   I que d’aquesta manera es va  conformant una cultura de la infància.

Potser l’expressió de “capacitat natural” resulta jurídicament indeterminada. Ens preguntem si vol dir que hi ha una presumpció de capacitat; o bé si es defineix negativament, tal com fa l’article 211-3.3 en dir que les “limitacions a la capacitat d’obrar s’interpreten de forma restrictiva atenent a la capacitat natural”.

Si no es pot dir res més del que ara es diu sobre el concepte de capacitat natural, ens demanem si el punt sobre la minoria d’edat (Art. 211-5) no podria ser més explícit, i si a més dels actes personalíssim no podria acollir, ja aquí, un elenc de tots els possibles actes que una persona menor pot realitzar d’una manera jurídicament vàlida, com atorgar testament o casar-se. Hi ha molt poca consciència entre els infants i adolescents sobre el que poden fer i el que no poden fer. 

L’exposició de motius diu que “la llei posa l’accent en la capacitat natural com a criteri que fonamenta la capacitat d’obrar d’acord amb el que disposa el Codi, de manera que, combinada amb l’edat, permet fer-ne una valoració gradual”. Però, en canvi, no sembla que vulgui una valoració “seccionada en etapes al llarg de la vida de la persona”.

Amb tot i això, creiem que explicitar tot  allò que es pot  realitzar a cada edat, conferiria seguretat als infants i adolescents, afavoriria l’exercici del dret de participació  i contribuiria a l’acceptació social  de la capacitat natural dels infants i adolescents.

                                                   +    +    +   +
Un altre punt al qual volem referir-nos és el que aborda l’article 212-7, les “Decisions sobre el propi cos”.

En primer lloc, creiem que aquest tema hauria d’estat tractat d’una forma al més igual possible en aquest Llibre segon del Codi de Família i en la llei d’infància que acaba d’entrar al Parlament.

No hem sabut  trobar cap pista a l’exposició de motius per a interpretar aquest article. Aquí, en aquest Llibre segon, no hi ha una afirmació com la que conté la llei d’infància sobre el respecte a la confidencialitat de la decisió de la noia (art. 47 del projecte).

Però des de la Comissió de la Infància creiem que l’article 212-7 hauria de venir redactat de manera que permetés la presència dels pares en el procés de decisió. És una decisió, en un sentit o en un altre, que s’hauria de prendre amb el màxim de garanties. Per això entenem que hi hauria d’haver una notificació als pares, a fi que aquests puguin ajudar a decidir i puguin prestar, si cal, una assistència. Ens sembla que s’hauria de parlar, fins i tot, d’un deure d’assistència, que es fonamentaria en l’article 5 de la Convenció. També ho afavoreix tota la ponderació que de la família trobem a l’exposició de motius i a l’articulat, en el sentit que és una institució que “suscita l’adhesió de tothom”.

Altrament, estem demanant la notificació als pares per a una assistència; no el consentiment.

                                                         +    +    +
Finalment, volem aportar a la taula un plec editat per la Comissió de la Infància, que recull les conclusions d’una campanya que varem endegar el curs 2006-2007 sota el lema “Els fills no es divorcien”. Algunes d’aquestes conclusions van potser més enllà del tractament que aquest Llibre segon (Capítol 3 del Títol 3) fa dels efectes de la nul·litat del matrimoni, del divorci o la separació judicial, però que estan en la seva línia."