En una democràcia no hi hauria d’haver pobres, perquè tots hauríem de tenir el mateix dret a viure dignament. Però l’actitud dels governs envers els pobres no sol anar dirigida a facilitar-los el camí –educació, formació professional, habitatge- perquè esdevinguin ciutadans de ple dret, sinó que es limita a donar ajudes limitades per cobrir situacions puntuals, que fan que els pobres continuïn sent pobres.

Aquesta falsa política social s’ha posat en evidència en produir-se la crisi econòmica actual, que ha fet que el nombre de pobres hagi augmentat amb els que cada dia resten sense feina, que no saben què faran quan se’ls acabi el subsidi d’atur; amb els immigrants amb o sense papers que feien feines d’ajuda a les llars que també han hagut de reduir les despeses; amb els petits botiguers que no poden cobrir despeses... Sense que els governs hagin establert  camins clars perquè cap ciutadà sigui víctima d’una crisi de la qual no és culpable, i tingui assegurats els mitjans per continuar vivint dignament. 

I en contrast amb aquesta gasiveria governamental, han abocat milers de milions per ajudar els bancs i empreses per evitar el caos econòmic que ells mateixos han creat per assolir més beneficis.

Tanmateix sembla que els governants visquin en un món diferent del que vivim els ciutadans, i van fent les seves tasques habituals com si no passés res.

Zapatero no para de dir que s’adoptaran  mesures contra la crisi, com la Generalitat, però encara és l’hora que digui on s’ha d’anar o què s’ha de fer per rebre les ajudes que cadascú necessita cada dia per viure.

És desesperant que hom constati que no es pugui esperar dels governs  democràtics(?) una resposta adequada per a una situació que afecta molts ciutadans, i que només l’Estat compta amb prou recursos per a superar-la. I que calgui recórrer a entitats privades per cobrir els mínims per viure.

Com Càritas que, com sempre, està fent més del que pot, però els seus recursos no són suficients per a ajudar a tots els que ho necessiten. I altres entitats privades, com el Banc dels Aliments, a punt d’esgotar els seus estocs, que també contribueixen a pal·liar moltes situacions.

Aquesta gravíssima incapacitat dels governs ha de portar els ciutadans amb sentit de la solidaritat a disposar-se a contribuir en la mesura de les seves possibilitats a pal·liar les situacions al seu abast.

Però és lamentable que la democràcia es degradi fins a aquest extrem. I també ho és que, quan se superi la crisi actual, que pagarem entre tots, els especuladors de sempre continuaran la seva “feina”  per acumular beneficis a compte de tots els ciutadans fins a la propera crisi, sense que els governs amics adoptin mesures per evitar-ho.

Hi ha alguna sortida a aquesta estructura perversa?

No és probable que sorgeixi un sistema de recanvi de la democràcia.  Potser només hi pot haver algunes alternatives segons la voluntat o la incapacitat dels governants, i la pressió que facin els ciutadans organitzats. 

No serà que hem deixat massa la cosa pública en mans dels polítics? No descobriré res si dic que quan un ciutadà esdevé polític professional amb un espai de poder i envoltat de polítics de partits contraposats, sol perdre contacte amb el món real i la capacitat de diagnosticar les situacions amb equitat. I llavors sol convertir-se en un obstacle per a aquells ciutadans que viuen la ciutat des del carrer i que demanen una resposta real als problemes. 

I la capacitat dels ciutadans per elegir els seus polítics, queda desvirtuada per un sistema electoral en el qual la propaganda partidista atribueix als seus membres totes les virtuts, i les promeses solen oblidar-se tan bon punt prenen possessió del seu càrrec. 

A Catalunya encara ho tenim més complicat, perquè els nostres polítics se les han de veure amb els polítics del Gobierno central. I entre tot plegat poden passar els quatre anys de les legislatures sense que s’hagin resolt qüestions urgents.

No m’he desviat. Continuo parlant de la pobresa en temps de crisi. I em temo que massa ciutadans passaran uns anys difícils. Mentre la dinàmica dels polítics continuï el ritme habitual.

Els ciutadans hem de ser conscients que som els responsables últims del bon funcionament de la democràcia i que si no volem assumir aquesta funció tot seguirà igual.

Sebastià Benet
8 maig 2009