Crisi o complicitat per delinquir

Els comentaris que s’estan fent sobre l’actual crisi amb criteris econòmics, financers o polítics reflecteixen només una part del problema. Cal tenir en compte altres factors que han contribuït directament o indirectament a la greu situació actual.

La crisi actual no és tan sols econòmica: és també i sobretot una crisi d’ètica i de democràcia. Els poders públics no han complert la seva tasca de control de l’actuació de les multinacionals, dels bancs i de l’especulació financera

     Els poders polítics, disposats sovint a cedir davant del poder econòmic, no han controlat amb rigor la banca, les multinacionals ni els especuladors del sòl i de l’habitatge fins que els abusos de tota mena, en comptes de portar els governs a sancionar els culpables, han hagut d’ajudar-los amb centenars de milions d’euros per evitar la paralització del comerç, l’atur de milers de treballadors i la pèrdua de la confiança general en les instàncies financeres i de crèdit.

    Altres negocis perversos i sense control democràtic com el tràfic d’armes i de drogues, sovint sota les pantalles de negocis legals  dels ulls grossos dels governs, han enriquit molts negociants sense moral que han disposat dels paradisos fiscals per amagar-hi beneficis inconfessables. Qui arma les lluites tribals a l’Àfrica? No es podria posar fi al criminal negoci de la droga si els governs volguessin? I per què es toleren aquests paradisos? Aquesta xarxa d’il·legalitats és possible perquè els governs les encobreixen, disposats a mentir quan cal. No hi pot intervenir l’ONU o algun altre organisme internacional?

    El sentit genuí de la democràcia, doncs, és pervertit pels qui es vanten de demòcrates, els quals, elegits pels ciutadans, s’obliden de defensar els seus interessos i prostitueixen els idearis dels seus propis partits, fins al punt que, avui, socialisme, liberalisme o democràcia cristiana ja no volen dir quasi res.

    La democràcia, segons Montesquieu, ha de ser l’equilibri entre tres poders que s’han de mantenir independents: el legislatiu, l’executiu i el judicial, i el darrer hauria d’actuar quan els altres no compleixen les seves funcions. Només amb les qüestions  esmentades aquí n’hi ha prou per pensar que el poder judicial opta sovint per rentar-se’n les mans.

   Una altra realitat antidemocràtica és que la majoria dels mitjans de comunicació, pretesament independents, han de defensar-se constantment de les pressions de tota mena de partits polítics, administracions i poders econòmics per tal que diguin o amaguin allò que els interessa.

   Un altre exemple de manca d’ètica és la indiferència dels poders polítics envers la pobresa. En el Tercer Món, amb mancances tan greus que fan impossible una vida plenament humana, o en el Quart Món, a l’interior del món ric, i enmig de presumptes democràcies, on milions de ciutadans resten al marge del benestar general. A Catalunya, on estudis responsables situen més d’un milió de pobres, els poders públics es limiten a concedir ajuts limitats perquè els pobres no esdevinguin un problema per als ciutadans normalitzats. Però els poders esmentats no es decideixen a assumir l’única opció alhora democràtica i ètica: l’eradicació de la pobresa.

   Tot l’anterior es pot sintetitzar en una paraula: corrupció en tota la seva diversitat de formes. Em sembla que la pretesa refundació del capitalisme, de què s’ha tractat en una reunió internacional, ha sorgit de la hipocresia dels mateixos que l’han convocat i dels qui han contribuït a la crisi. La crisi actual no és només econòmica: és una crisi ètica, i una crisi de la democràcia.