Observant l’actualitat política dels països del Pròxim Orient hom té sovint la sensació que les coses no canvien gaire en aquesta regió i, si ho fan, és per a pitjor : pujada de l’islamisme radical, aparició de nous conflictes armats com el de l’Iraq o, al contrari, no resolució de conflictes interminables com el libanès, el palestí o el kurd. La violència material i simbòlica dels conflictes al Pròxim Orient fa que les anàlisis dels mitjans de comunicació, però també d’una part dels investigadors, es focalitzin en els discursos oficials dels diversos actors implicats : islamisme, nacionalismes estatals, nacionalismes de grups « minoritaris », anti-imperialisme, populisme a la iraniana,… El resultat d’aquesta lectura dels conflictes és que les identitats (ètniques, religioses, tribals) semblen inamovibles, rígides esdevenint obstacles a qualsevol evolució política o social en aquesta part del món, alhora mediatitzada i desconeguda. La realitat és tanmateix molt més complexa. Les societats d’aquesta regió, com arreu del món, no estan blocades sinó que es transformen contínuament. Tot i que els règims polítics així com els moviments contestataris projecten a l’exterior una imatge de cohesió ideològica i d’homogeneïtat, llur pràctica « traeix » sovint aquesta imatge. Això és el que està passant en les relacions entre Turquia i el Kurdistan iraquià. En efecte, el govern turc està practicant des dels anys noranta, però sobretot des del 2003, una política ambivalent respecte els kurds d’Iraq, fent bona l’expressió « la mà dreta no sap el que fa la seva mà esquerra ». D’una banda, Ankara segueix sense reconèixer oficialment el caràcter pluriètnic de Turquia. A més, el gover turc es resisteix a admetre que el problema kurd no es pot reduïr a una qüestió de terrorisme. Finalment, Turquia manté una posició ferma sobre la necessitat d’evitar que els kurds passin a controlar la regió petroliera de Kirkuk. De l’altra, Turquia ja va jugar un paper molt important durant els anys noranta en la protecció (interessada) del Kurdistan iraquià davant els possibles atacs de l’exèrcit iraquià i va permetre que el petroli iraquià transités, en camions, per la frontera turco-(kurdo)iraquiana amb els conseqüents beneficis (taxes) pels dos principals partits kurds iraquians, el Partit democràtic del Kurdistan (PDK) de Massud Barzani i la Unió patriòtica del Kurdistan (UPK) liderada per Jalal Talabani. És més, el govern turc va tancar els ulls davant la gran implantació d’empreses turques al Kurdistan iraquià permetent, per exemple, la construcció dels aeroports internacionals d’Erbil i de Sulaimania. Avui dia, 500 empreses turques i més de 15.000 turcs treballen al Kurdistan iraquià. Turquia produeix el 10 % de l’electricitat consumida a la regió kurda i la majoria de productes de consum (de les verdures als productes de luxe) que es poden trobar al Kurdistan provenen de Turquia. En el terreny cultural, Turquia ha obert diverses universitats al Kurdistan iraquià. Al mateix temps, des de fa sis mesos les relacions « diplomàtiques » entre ambdues parts s’han anat normalitzant. El propassat 14 d’octubre, el president del govern regional kurd, Massud Barzani, es va reunir amb alts dirigents turcs a Bagdad. Poc després es tornaven a reunir a Erbil. És evident que Turquia vol pressionar sobre els kurds iraquians per liquidar les bases del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) instal.lades a les muntanyes de difícil accés en territori controlat teòricament pel govern kurd. Però també és cert que la realitat s’acaba imposant a ambues parts. Turquia i el Kurdistan iraquià són veïns. Turquia treu beneficis econòmics, a més de polítics (estabilització de les seves fronteres amb un Iraq explosiu), de les seves relacions amb els kurds i aquests darrers necessiten mantenir relacions « normals » amb el govern turc per a procurar-se productes de primera necessitat i no asfixiar-se políticament davant d’un règim iranià cada cop més actiu a l’Iraq, el caos regnant a la resta de l’Iraq i un règim sirià que no veu, de moment, l’interès en acostar-se als kurds iraquians. Resumint, turcs i kurds iraquians es necessiten mútuament i les ideologies oficials (kemalisme i pan-kurdisme) han de deixar pas a pràctiques polítiques més subtils. A mig termini, el govern turc no podrà seguir acostant-se al Kurdistan iraquià i alhora continuar negant uns mínims drets culturals als més de 12 milions de kurds de Turquia. Per cert, l’1 de gener del 2009 comencen a Turquia les emissions d’un canal públic en llengua kurda, 24 hores al dia. Alguna cosa s’està movent…