Entre els maya, la xocolata era una beguda reservada a la noblesa i la reialesa. Els azteques apreciaven tant aquest beuratge aromàtic i estimulant que el veien com el regal dels déus a la humanitat. De fet, Theobroma (beguda dels déus) és el nom que la ciència occidental dóna al gènere al qual pertany el cacau.

Al llarg de l’últim segle, a mesura que la xocolata ha estat fent-se més assequible als habitants dels països industrialitzats, els rics i els no tan rics n’han anat consumint quantitats cada vegada més grans, cosa que per força representa un augment en la demanda de la matèria primera.

Un altre èxit de la mundialització? Per a alguns potser, però no per a tots. A l’Àfrica, on s’ha desplaçat la gran part de la producció, aquest cultiu representa per al petit productor, en la majoria dels casos, un “caramel enverinat”, una combinació amarga d’explotació i violència.

Les institucions i els mitjans de comunicació internacionals han anat documentant els abusos relacionats amb la indústria del cacau, sobretot a Costa d’Ivori, el país productor més important que concentra un 40 per cent dels grans de cacau produïts mundialment. Ja en els anys 90 la UNICEF denuncià que s’explotava els menors en les plantacions de cacau. La BBC ha documentat en diverses ocasions el segrest de menors, sobretot els ciutadans dels països limítrofs, per forçar-los a realitzar treballs forçosos i normalment perillosos. L’any 2001, els grans importadors de cacau es veieren forçats a reconèixer l’existència d’aquest abusos i, sobretot per les pressions aplicades des del Congrés dels Estats Units, a firmar un protocol en el qual es comprometien a no permetre a menors realitzar treballs no adequats a la seva edat i a facilitar el seu accés a l’escolarització.

Els informes recents indiquen que quasi no s’ha avançat en l’acompliment d’aquests compromisos. Igualment, els esforços per certificar i etiquetar els productes derivats del cacau com a no produïts pel treball forçat han topat amb l’obstacle que aquests productes normalment vénen d’una mescla de matèries primeres de molts diferents orígens en diferents països.

A més a més, mentre l’augment de la demanda lògicament hauria de significar un augment en els ingressos i en la qualitat de vida dels agricultors, a la pràctica no ha estat així. Primer perquè els preus els controla el mercat internacional i són molt inestables. La tendència general s’ha encaminat cap a un deteriorament en els termes de comerç per a les economies exportadores de matèries primeres, cosa que vol dir que els preus que paguen els agricultors pels seus inputs s’encareixen més ràpidament que els preus que cobren fins i tot en èpoques relativament favorables.

Un altre aspecte negatiu del fet que l’orientació de l’economia de la Costa d’Ivori estigui encaminada a l’exportació al món industrialitzat –la xocolata quasi no es consumeix al país- significa que pocs recursos es dediquen a la producció de béns per al consum nacional.

La situació ha empitjorat per la situació política del país. La guerra civil i la divisió territorial que han marcat els últims vuit anys –que s’iniciaren bàsicament per problemes econòmics- han estat finançades pel cacau. Tant el govern, internacionalment reconegut, com el dels rebels que controlen el nord, han utilitzat els impostos sobre el cacau per comprar armes i lluitar per conquerir o controlar el territori. El bloqueig que ha imposat el govern central contra les exportacions del cacau que provenen del nord han fet que aquest producte, per arribar al mar per ser transportat a Europa o Amèrica, hagi de passar per altres països, cosa que porta un augment addicional dels costos.

La recaptació d’impostos podria ser una manera de millorar els serveis públics, però com que recauen de manera no diferenciada sobre els agricultors petits i grans i no es destinen a serveis sinó a la conducció de les hostilitats (les armes comprades amb divises als països industrialitzats), consoliden una situació que perjudica els ciutadans que la financen.

El resultat és que un país que segons el pensament neoliberal ha arribat a una situació bona –exporta una quantitat ingent d’uns béns altament cotitzats, disposa d’una bona infraestructura, i ha fet el possible per col·laborar amb els poders mundials i les institucions internacionals- es troba a la cua de la llista de països del món en termes de desenvolupament humà que el model promet. Sembla que servir el menjar dels déus als altres no atorga a aquest país el lloc promès al cel pel procés de la globalització del comerç.

Els consumidors del cacau i la xocolata desitjaran saber si hi ha realment alguna cosa que es pugui fer per canviar la situació. Actualment, tant Nestlé com Suchard produeixen una mica més d’un quart de la xocolata, i amb Nutrexpa, el tercer màxim productor, controlen un 70 per cent del mercat del cacau. Per altra banda, ja que existeix la certificació de comerç just per a aquest producte, els productors ètics es poden identificar fàcilment. El consumidor a Catalunya, com a mínim, ha de tenir en compte que les ONG com Intermon Oxfam han aconseguit que els productes de cacau de comerç just estiguin disponibles, no només en comerços especialitzats, sinó també en els grans supermercats. El consumidor familiar té realment un potencial important per  influir en el mercat, perquè més d’un 60 per cent del cacau es consumeix en les llars.

Mark Juditz (estudiant en pràctiques de Justícia i Pau)