Podem establir fermament la nostra opinió així: primer, els fets que per un costat la finalització d’aquesta operació s’efectués d’una manera sobtada i per l’altre que el PKK es defensés sense canviar de lloc, com havia fet amb altres ocasions, van ser vistos amb simpatia pel poble kurd. Efectivament, el PKK fa propaganda d’haver realitzat una forta resistència mentre l’exèrcit turc patia una derrota. Segona, el poble kurd va manifestar la seva posició contra aquestes operacions en la celebració del darrer Newroz (la festa nacional dels kurds, que és el 21 de març). Aquest Newroz va ser més massiu, extens i demandat que els anteriors. El Newroz va ser celebrat massivament a les zones kurdes i a les metròpolis turques malgrat la repressió exercida per les forces policials. A Diyarbakir, la capital kurda, van participar-hi molts diputats kurds, arribats d’Ankara i els alcaldes de la zona, vestint tots per primera vegada a la història de Turquia el vestit nacional kurd. Tercer, després d’aquestes operacions els mitjans de comunicació turcs van realitzar unes enquestes on quedava reflexat que si en aquell moment es celebraven eleccions el partit pro-kurd DTP (Partit de la Societat Democràtica) seria el primer partit amb gran diferència, mentre que el partit governant AKP (Partit de la Justícia i el Desenvolupament) no repetiria els resultats de les darreres eleccions, perdent molts vots. Tots aquests resultats ens mostren que el poble kurd està en contra d’aquestes operacions, que el problema kurd no es resol amb operacions militars i que aquestes només serveixen per augmentar el nacionalisme kurd.


El paquet polític i cultural promés a Bush i la Unió Europea

D’aquests aconteixements es desprèn que a la reunió del 5 de novembre celebrada entre Erdogan i Bush, aquest darrer, a més de donar llum verda a l’operació militar, li demanaria a Erdogan que establís un paquet de mesures sobre el problema kurd, considerant que la intervenció militar seria insuficient. Efectivament, el primer ministre va anunciar aquest paquet de reformes en una entrevista que li va ser realitzada pel New York Times el 12.03.08. A part de les mesures econòmiques, Erdogan va declarar que en aquest paquet anaven inclosos els drets culturals, que anaven a assignar una de les cadenes estatals per a l’emissió en kurd i que aquesta començari a funcionar en uns mesos. En la seva visita a Turquia el 10.04.08 el president de la Comissió Europea José Manuel Barroso va dir que “el govern estava treballant sobre un important paquet de reformes”. Potser Barroso es referia al mateix paquet del qual va parlar Erdogan. Però auqest paquet, en l’aspecte cultural, finalment només es refereix a la sortida d’un nou canal de TV estatal emès en kurd. En realitat, per sota d’aquesta reforma, com s’ha mencionat en mitjans kurds, surt la següent idea: actualment a Turquia poden veure’s més de 10 canals kurds per cable sense que el govern, malgrat tots els seus esforços pugui impedir-ho. El que es pretèn amb aquest nou canal és fer propaganda de Turquia en kurd i no deixar que funcioni una TV kurda lliure.


La realitat: continua la pressió

A les eleccions generals de 2007 el partit pro-kurd DTP va obtenir 21 diputats.  Malgrat tots els impediments de l’estat el DTP va conseguir entrar al Parlament turc, però aquesta vegada fent servir raons tragicòmiques es van obrir sumaris judicials contra ells com si els apretessin amb pinzes, de forma que gairebé no resta cap diputat kurd sense un sumari obert. Aquí no podem mencionar-los tots, però perquè serveixi d’exemple parlaré del diputat de Mush, ciutat en la que vaig nèixer. Fins ara aquest diputat, Sirri Sakik, té 12 sumaris oberts. Els motius pels quals se l’acusa són cadascun més interessant que l’anterior. Per exemple, en un dels sumaris se l’acusa de dir “bon dia” en kurd i en un altre dir “benvinguts” també en kurd, en un míting de la campanya electoral.

La pressió de l’estat contra els responsables kurds no es limita als diputats. La mateixa pressió s’exerceix també contra els responsables kurds locals. El DTP té 54 alcaldes entre els quals no hi ha cap sense investigar. Només contra l’alcalde de Diyarbakir, Osman Baydemir, hi ha 150 investigacions, 15 de les quals ja van arribar als tribunals. En una altra ocasió 53 alcaldes del DTP van signar una sol·licitud dirigida al primer ministre de Dinamarca perquè no tanqués la TV kurda ROJ TV. Per aquest motiu van ser duts al jutjat on el fiscal demanava una pena de 15 anys de pressó. Finalment el 16 d’abril de 2008 van ser sentenciats a 2 mesos i 15 dies de pressó cadascun, sentència que el jutge va commutar a canvi d’una multa. Potser l’exemple més visible de la pressió de l’estat sobre els responsables kurds locals sigui el de l’alcalde de Diyarbakir Sud, Abdullah Demirbas. El dia 6 d’octubre de 2006 el ple de l’ajuntament de Diyarbakir Sud va aprovar per unanimitat un projecte titulat “Servei Municipal Multilingue”. D’acord amb aquest projecte l’ajuntament oferiria els seus serveis en kurd, armeni, assiri i àrab, a més a més del turc, que és la llengua oficial, ja que en aquesta zona s’empren aquestes llengües de manera quotidiana, sent el kurd la llengua més usada. Les enquestes fetes mostren que el 73% de la població parla kurd, el 24% turc, l’1% àrab i el 3% assiri i armeni. A més aquesta zona és la més antiga de Diyarbakir, on diferents cultures i llengues van conviure-hi al llarg de la història. A la mateixa zona, al costat de la mesquita podem trobar l’església armènia, l’esglèsia ortodoxa i l’esglèsia protestant. La decissió presa pel ple, que reconeix la multiculturalitat de l’entorn i està enquadrada en la defensa dels drets humans i dels drets de les minories, hauria d’haver estat rebuda amb un aplaudiment en un país com Turquia, que vol ingressar a la Unió Europea, però tot el mecanisme de l’estat es va posar a funcionar per al contrari i finalment van expulsar de l’ajuntament a l’alcalde i a tots els regidors inhabilitant-los per a la funció pública. Davant d’aquesta situació, legalment haurien de ser convocades noves eleccions en el termini d’un mes, però en el seu lloc van nomenar un vicegovernador que fins a data d’avui continua sent responsable de totes les funcions del ple.

La pressió de l’estat no s’exerceix només contra cadascun dels representants kurds sino que tambe es dirigeix contra el partit al qual pertanyen. L’estat ha il·legalitzat tots els partits kurds que hi ha hagut fins l’actualitat. En aquest moment també tenen obert un recurs contra el DTP al Tribunal Constitucional. Malgrat tenir grup propi al Parlament no són convidats a cap acte institucional. El president diu que no vol trobar-se amb el DTP. La mateixa actuació té l’exèrcit o qualsevol altra institució, exercint-se un aïllament total contra el partit pro-kurd.

La presión del Estado no se ejerce solo contra cada uno de los representantes kurdos sino que también se dirige contra el Partido al que pertenecen. El Estado ha ilegalizado todos los partidos kurdos que hubo hasta la actualidad. En este momento también tienen abierto un recurso contra el D.T.P. en el Tribunal Constitucional. A pesar de tener grupo propio en el Parlamento no son invitados a ningún acto institucional. El Presidente dice que no quiere encontrarse con el D.T.P. La misma actuación tiene El Ejército o cualquier otra Institución, ejerciéndose un aislamiento total contra el Pro-Partido Kurdo.

A Turquia hi ha obstacles seriosos  per exercir la llibertat d’expressió i d’opinió. Aquells que obren la boca han de comparèixer als tribunals. El famós article 301 de la llei penal turca (TCK) tanca la clau de la llengua i el pensament a tots aquells que viuen a Turquia. Malgrat que hi va haver alguns canvis en aquest article, aquests van ser de maquillatge, sense canviar els aspectes fonamentals del mateix. Segons les dades del Ministeri de Justícia, el 2006, 1533 persones van ser jutjades per aquest article. Durant els tres primers mesos de l’any 2007, el nombre va ser de 1189 persones, entre les quals figuraven el Premi Nobel Orhan Pamuk i el periodista armeni Hrant Dink, assassinat més tard, a més de l’ex diputada kurda Leyla Zana, que ha estat novament condemnada a 2 anys de pressó per dir en un dels seus discursos “els kurds tenen 3 líders: Ocalan, Barzani i Talabani”.


Erdogan té un model “sui generis” d’Aliança de Civilitzacions

Com se sap, el president Erdogan és conjuntament amb el president Zapatero co-president de l’Aliança de les Civilitzacions, però aquest càrrec d’Erdogan representa una ironia per als kurds. Perquè és una contradicció que algú que no suporta les identitats diferents ni reconeix els seus drets es converteixi en adalid de l’aliança de diferents cultures. Però s’entèn que per a Erdogan, com a islamista que és, les diferències culturals només es refereixen a diferències religioses i les aliances són únicament entre l’islam i altres religions. Per a Erdogan la diferència de civilitzacions no té caràcter civil sino caràcter religiós. Els kurds que viuen al país d’Erdogan, el que presideix l’Aliança de Civilitzacions, encara estan mancats dels seus drets “civils i culturals”.

El president Erdogan va fer una visita a Diyarbakir recentment. En aquesta visita el degà del Col·legi d’Advocats de Diyarbakir, Sezgin Tanrikulu, va expressar el seu convenciment que es podria relaxar la tensió de la zona mitjançant l’ús de la llengua kurda a l’escola. Erdogan enfurismat va contestar: “A Turquia no hi ha només kurds. Si els laz i el circasians demanen el mateix demà, ¿què passarà? En aquest cas, ¿com mantindrem la unitat?” Així és com Erdogan ens va demostrar l’enormement respectuós que és amb les diferents civilitzacions.

En una altra ocasió, Erdogan va realitzar una visita a Alemanya, el 10 de febrer de 2008. Allà, parlant sobre la situació dels turcs a Alemanya va manifestar que “l’assimilació és un crim contra la humanitat” i que “a Alemanya havien d’obrir-se escoles turques”. El president es va oblidar que a Turquia, el seu propi país, s’està cometent el mateix crim amb el poble kurd. S’hauria de preguntar al president Erdogan quantes escoles kurdes hi ha en el seu país. També va oblidar que un milió dels turcs que viuen a Alemanya són kurds.

La mateixa Turquia va ser el primer país en reconèixer Kosovo, quan aquest territori va declarar la seva independència. Al mateix temps va demanar que el turc fos oficial a les zones de kosovo on viuen turcs. Aquesta petició va ser acceptada i actualment el turc és, conjuntament amb altres llengües, oficial a tres províncies de Kosovo. La sol·licitud perquè el kurd fos oficial a Turquia per a 20 milions de kurds va ser rebutjada per Erdogan amb l’argument que això dividiri l’estat i el país, mentre que a Kosovo el mateix Erdogan va posar tots els mitjans perquè aquesta petició fos aprovada per a uns milers de turcs. 

A Turquia existeix enemistat contra tot allò que sigui kurd en tots els nivells de l’estat. En aquest aspecte vull mostrar dos exemples que tenen relació amb Espanya.

L’ajuntament de Santiago de Compostel·la va publicar l’any 2005 un llibre perquè els nens kurs aprenguessin a llegir i escriure en la seva pròpia llengua. Els 2000 exemplars d’aquesta edició van ser enviats a les acadèmies kurdes que en aquell moment estaven funcionant. Però no van poder passar de l’aduana perquè les autoritats turques van impedir que arribessin als seus destinataris. L’estat turc no només no fa res per iniciar l’ensenyament de la llengua kurda sino que a més impedeix que arribin altre tipus d’ajudes. L’heroi d’aquest cas, l’estat turc, està esperant el seu ingrés a la Unió Europea.

L’any 2007 l’ajuntament de Diyarbakir Sud, per tal de formar alguns dels seus funcionaris en la rehabilitació de les zones històriques va sol·licitar una ajuda per rebre fons del programa Leonardo da Vinci d’educació permanent de la Unió Europea. Malgrat que els fons procedeixen de la Unió Europea, la selecció es realitza a través del coordinador del programa de Turquia. Una de les condicions per a aquesta sol·licitud era cercar un soci en un ajuntament d’una ciutat europea. L’ajuntament de Diyarbakir Sud va establir contacte amb l’ajuntament de Santiago de Compostel·la, que està considerat com un dels millors d’Europa quant a rehabilitació del casc històric. L’ajuntament de Santiago de Compostel·la va acceptar ser soci del de Diyarbakir Sud i va enviar una carta d’intencions. Quan l’ajuntament de Diyarbakir va reunir tota la documentació exigida va sol·licitar l’ajuda. El 10 de maig de 2007, quan es van publicar els resultats de la selecció, van comprovar que la seva sol·licitud havia estat refusada. Malgrat complir amb tots els requisits necessaris va ser rebutjada per la següent raó: a la carta d’intencions de Santiago de Compostel·la es deia textualment “acceptem ser socis de l’ajuntament de Diyarbakir Sud que pertany a la zona del Kurdistan de Turquia”. Així doncs l’ajuda va ser rebutjada per usar la paraula Kurdistan en el document de l’ajuntament de Santiago de Compostel·la.

Els darrers anys ha començat una onada de sentiment anti-kurd a Turquia. Això és degut, per una banda, al creixement del moviment kurd dintre de Turquia, i per l’altra, a la formació de l’Estat Federal Kurd a l’Iraq després de la invasió dels Estats Units. Aquestt sentiment ultranacionalista i racista es manifesta especialment amb els kurds que viuen a les metròpolis tuques, passant en molts casos a atacs personals. En alguns indrets les cases dels kurds van ser cremades i es van realitzar linxaments contra ells. Es va començar una gran campanya de les banderes. Tots els indrets van ser guarnits amb banderes turques. El tamany de les banderes va anar augmentant progressivament, es va elevar l’alçada dels pals i es va ampliar el seu nombre. Amb el nom d’ “Ergenekon” es van fundar organitzacions il·legals que funcionen com un estat dins de l’estat, de l’estil “Gladio”.


La fi de l’esperança del 2002: el retorn de la solució militar

Després de la captura del líder del PKK Ocalan, en una accidentada operació dirigida pels Estats Units el 1999 i especialment després de l’ordre donada per Ocalan als guerrillers perquè s’establissin fora del territori turc, va començar una situació de normatlització relativa a la societat civil de Turquia en general però especialment a la zona kurda. L’estat d’excepció que havia durat 30 anys al Kurdistan va ser eliminat l’any 2002 donant pas a una generació que per primera vegada viu en una societat normal. L’any 2002 l’AKP va guanyar les eleccions generals donant lloc a un sentiment d’optimisme que albergava la possibilitat d’un canvi a la política tradicional de Turquia per al problema kurd. L’any 2004 la Unió Europea va decidir iniciar oficialment les negociacions per a l’entrada de Turquia a la Unió Europea i l’any 2005 es van iniciar formalment aquestes negociacions. Els kurds pensaven que la integració a la Unió Europea faria disminuir la pressió del poder estatal central sobre ells, portaria a la descentralització política i econòmica i, el més important per a ells, podrien fer servir lliurement la seva llengua i cultura. Amb aquesta esperança van recolzar amb un gran entusiasme l’entrada de Turquia a la Unió Europea. A més, després de la captura d’Ocalan, aquest va abandonar les seves idees independentistes, va intentar cercar una solució dintre de les fronteres de Turquia i va reduir les demandes al mínim nivell del reconeixement dels drets culturals dels kurds en una república democràtica. Paral·lelament el PKK va realitzar crides a la treva i va declarar que amb la promulgaicó d’una amnistia general estaria disposat a abandonar les armes. Tots aquests fets reunits van causar unes enormes expectatives entre els kurds per la consecució d’una solució per a la causa kurda. A més a més, abans de les eleccions del 2007, el president Erdogan va fer unes declaracions a Diyarbakir en les quals afirmava que coneixia el problema kurd i posteriorment va parlar sobre la possibilitat de la redacció d’una “nova constitució”, augmentant amb això les expectatives dels kurds.

Però fins el moment actual cap d’aquestes expectatives s’ha verificat totalment. Si en principi el govern va donar suport amb gran entusiasme l’entrada a la Unió Europea, el desànim va anar arribant paulatinament, estant en l’actualitat a un nivell molt baix. Malgrat que s’han fet importants reformes en aquest procés, no s’ha treballat gens sobre el cas kurd, ni tan sols el problema kurd va arribar a ser un punt en les negociacions. No es va aconseguir l’amnistia general perquè el PKK pogués deixar les armes i els seus membres s’integressin a la societat civi sino que, tot el contrari, les operacions militars van anar augmentant en freqüència i intensitat. No es va donar una millora en les condicions de vida d’Ocalan, la qual cosa té una enorme influència en una important part de la població kurda, sino que, al contrari, van anar empitjorant. El president Erdogan no va acomplir amb les promeses que va fer a Diyarbakir, no va posar en vigor les reformes que afecten el problema kurd, i va arraconar les idees relativament liberals que va manifestar sobre el cas kurd, per passar a la política tradicional de suport a una solució militar. En els treballs que el govern està realitzant per a l’elaboració d’una nova constitució ni es menciona el problema kurd. La pressió tant judicial com política sobre els càrrecs institucionals kurds està en el seu nivell més alt. L’onada de sentiment anti-kurd segueix existint i tolerant-se. Com es va comprovar a les darreres celebracions del Newroz, la violència de les forces de seguretat de l’estat contra els manifestants kurds recorden les actuacions del començament de la dècada dels 90: les dones són apallissades i els nens acaben amb els braços trencats. La solució militar es veu com l’única solució. Tots els dies s’enterren cadàvers de soldats i guerrillers. Com si no tingués prou amb els seus kurds, Turquia està exhibint el seu pal davant dels kurds d’altres territoris. Tots aquests esdeveniments van causar una profunda decepció als kurds. Aquesta decepció va allunyant cada dia una mica més als kurds dels turcs, fent-los perdre la confiança en el sistema. Efectivament, la consigna més utilitzada actualment tant al Kurdistan com a Turquia i a tota Europa per part dels kurds és PROU!

La solució del problema kurd és més necessària que mai ja que si no en l’horitzó s’endevinen nous Halabjas i noves Bòsnies. En realitat la solució és molt senzilla: la convivència multiètnica, l’acceptació de l’altre, la tolerància i diàleg, diàleg, diàleg.


Irfan Guler