El balanç econòmic i social de la immigració a Espanya durant els darrers anys ha estat clarament favorable als interessos espanyols i també als dels immigrants, els quals, amb treballs sovint durs i esgotadors,  a part d’ajudar i aliviar la situació de les seves  famílies, han contribuït al creixement econòmic d’Espanya, a una recaptació més gran d’imposts de l’Estat,  a la fermesa del sistema de Seguretat Social i al rejoveniment de la demografía espanyola. No inventam els beneficis que la immigració aporta, sinó que els trobam explicats amb detall a  l’ Informe 2008 sobre la democracia en España que la Fundación Alternativas ha publicat fa poques setmanes i a l’ Informe sobre las Finanzas Públicas de la Unión de 2008. Però, malgrat tot, no sabem qué ni com fer amb un grup ben concret dels immigrants que arriben, aquells que no tenen regularitzada la seva situació, i que, per entendre’ns, anomenam sense papers, irregulars o, incorrectament, il·legals.

Sabem que l’arribada d’immigrants sense papers i la seva  presència nombrosa en un país impliquen sempre un problema complexe que té solucions també difícils. Ho sabem, però la dificultad de trobar sortides satisfactòries no autoritza ningú, i molt menys cap govern,  a tirar pel camí del dret, renunciant, o oblidant, els principis que el legitimen.

Doncs bé, en uns moments en què els governants d’Europa, de forma majoritària, es decanten cap a línies de govern que primen la seguretat per damunt del manteniment dels principis democràtics i progressistes que han configurat l’Europa de les llibertats, dels drets humans i de l’atorgament d’asil, s’aprofita la crisi econòmica com a coartada per posar al dia la política europea d’immigració. És en aquest context que s’aprova  amb 369 vots a favors, 197 en contra i 106 abstencions la Resolució legislativa del Parlament Europeu, de 18 de juny 2008, amb el títol de Proposta de Directiva del Parlament Europeu i del Consell relativa al procediment i a les normes comunes als Estats membres per al retorn dels nacionals de tercers països que es trobin il·legalment al seu territori, que es podrà aplicar a uns vuit milions d’imigrants sense papers que, segons la Comisió Europea, són a Europa ara mateix, dels quals uns vuit-cent mil resideixen il·legalment a territori espanyol.

La crisi econòmica que ens ha caigut damunt no és la causa de la directiva. Basta conèixer que s’ha negociat durant tres anys i mirar la tendència que s’insinua en les Decisions, les  Resolucions i les Directives dels darrers anys, per entendre que la Comunitat Europea caminava, lentament però segura, cap a aquesta primera passa de política comú sobre la immigració irregular. Més que en la crisi econòmica, pens que les arrels es troben en la pèrdua de valors ètics de la majoria dels governants d’Europa, que han optat pel camí més fácil de renunciar a les idees per mantenir-se sols fidels als interessos que volen gestionar. Que s’instrumenti una política d’immigració comuna per a tot Europa em sembla un objectiu plausible i lògic. El que cal lamentar és que la primera i principal disposició d’aquesta política comunitària normalitzada hagi estat per contradir la tradició d’acolliment i d’asil dels darrers decennis de què Europa havia presumit fins fa poc i que molts creiem intocable

És veritat que la Directiva  estableix algunes garanties jurídiques per als immigrants sobre els quals caigui una resolució d’expulsió, com ara resolucions escrites, possibilitat de recurs i altres garanties fins ara no establertes, però cal tenir en compte que s’instauren un cop Europa s’ha decidit blindar contra els sense papers i una vegada que els governants del continent han pactat una política radical per expulsar els indocumentats.

Sembla veritat així mateix que algunes de les  disposicions de la directiva són ben criticables. Ni haurà prou fent esment d’algunes que m’han semblat significatives. Per exemple, de la postura del Consejo General de l’Abogacía Europea, el qual, a proposta de la seva Comissió de Drets Humans, donà suport al Parlament Europeu  i l’instà perquè, a l’hora de debatre i votar la Directiva, tingués en compte que:

- L’accés a la justícia i el dret d’assistència jurídica gratuïta són un dret fonamental i universal de qualsevol persona que la Directiva ha de garantir, però que, amb la directiva mb la mà, sols serà exigible i efectiva d’aquí a 3 anys (art. 20,1)

- El Consejo General s’oposa a què la detenció i la privació de llibertat dels immigrants sense papers, que pot arribar als 18 mesos en segons quins casos, trobi el seu suport en una decisió administrativa, quan sempre hauria de ser presa per l’autoritat judicial. La nova directiva no ha fet cas d’aquesta recomanació (art. 8,3)

- Pel que fa al termini d’any i mig que pot durar la retenció, denuncia i adverteix que aquesta norma va en contra d’un Conveni del Consell d’Europa sobre extradició, ratificat abans pels 27 Estats membres, el qual preveu que la detenció preventiva en cap cas podrà superar els 40 dies de detenció. Tampoc la directiva s’ha fet ressó d’aquesta contradicció (art. 15, 5-6)

D’altra banda, El Consejo General de la Abogacía Española, alhora que es fa seus els advertiments i retrets anteriors, insisteix en les condicions deplorables de nombrosos centres de detenció a Europa, vertaderes presons, que van en contra dels drets humans més bàsics de les persones afectades. Els immigrants sense papers no són delinqüents, per la qual cosa no se’ls pot aplicar el concepte de pena ni de presó, però Europa ha decidit considerar-los una categoria inferior d’éssers humans, segons expressió, crua però real, del parlamentari Claudio Fava, que ha assumit una postura crítica amb les mesures adoptades. Segons els càlculs més recents els detinguts-retinguts a Europa són ara mateix uns 20.000. Un estudi encarregat pel Parlament Europeu, els autors del qual visitaren 132 dels 174 existents, han suggerit reduir la durada dels internaments i han constatat les dures condicions dels centres, sovint pitjors que les de les mateixes presons, que afeixuguen la vida dels internats, sovint dones embarasades, menors o ancians.

També el president del Consejo General de la Abogacía Española, Carlos Carnicer, ha criticat els mateixos punts i s’ha  extranyat  de què el Govern Espanyol hagi acceptat la directiva quan considera la “cultura jurídica del nostre país i els serveis d’assessorament que també neixeren a Espanya i són l’enveja de mitja Europa” Accepta però els centres d’internament sempre que “compleixin amb totes les garanties”, perquè, al seu parer, són una manera de demostrar que el camí de la immigració irregular no és el correcte.

Així mateix, el 23è Congrés de la Internacional Socialista, que ha tingut lloc a Atenes l’1 i el 2 d’aquest mes de juliol  ha afirmat que “la directiva de retorno, adoptada recientemente por el Parlamento Europeo, ha generado preocupación y rechazo en América Latina por los procedimientos de retorno y sus consecuencias  para los derechos humanos básicos de los inmigrantes”

Pel que fa al secretari del Consell Pontifici per als immigrants s’ha posicionat així mateix críticament, advertint que no podem criminalitzar els immigrants, els quals, tal com passa amb els ciutadans comunitaris, no haurien de ser privats de la llibertat personal ni ser sotmesos a penes de detenció per causa d’infraccions de tipus administratiu, com és el fet de residir i treballar sense papers a un país aliè.

Per acabar, Amnistia Internacional ha declarat així mateix que el nou text  no garantitza el retorn dels immigrants en condicions de seguretat i dignitat, opinió coincident amb la de Carmen Alcaide, ex directora de INE, qui afirma que la directiva, a més de perjudicar els drets dels immigrants, no dóna solució a cap dels problemes de fons que la immigració pot generar (El País, 29.06.08)

D’altra banda, la directiva aprovada permet l’expulsió de menors a un país diferent al del seu origen, malgrat que no hi tingui família (art.10, 2) Amb tot aquest rosari de retrets, que podria allargar-se indefinidament, pens que difícilment la directiva pot qualificar-se com a progressista.

Al meu parer, les qüestions de fons que bateguen  rere les noves tendències europees de polítiques d’immigració són molt més simples i decebedores. La primera, es limita a constatar que fa uns anys que la majoria dels liders europeus han transigit en el terreny dels principis i dels valors que havien configurat l’Europa dels 1970 encà. S’omplen la boca de paraules que ens parlen de contrucció europea, però el que basteixen no és una comunitat de ciutadans i ciutadanes, sinó sols l’Europa dels interessos, que ells es limiten a gestionar amb mà ferma. Enlloc d’utopies i de metes engrescadores, enlloc de polítiques d’acolliment i de respecte dels drets humans dels més vulnerables,  en un clima de llibertat i de benestar per a totohm, als europeus se’ns ofereix un allau de mesures de seguretat mentre que als immigrants se’ls tanca la porta, amb l’amenaça de detenció i d’expulsió, amb la prohibició d’entrada per cinc anys o més, quan ja no ens interessa el seu treball per treure l’economia europea endavant. Mentrestant, alguna Comissió del mateix Consell d’Europa proclama que, en les propers trenta anys, els països europeus necessitaran prop de cent milions de persones immigrants per substituir, com a mà d’obra, la seva població envellida. La paradoxa és evident.

L’escriptor mexicà Jorge Volpi denunciava fa pocs dis a un diari nacional la segona de les qüestions: la nova directiva sobre el retorn dels sense papers s’insereix en la lògica feixista que rebrosta, amb el silenci de molts, per tota Europa i llegitima la discriminació d’Estat. Fa poc més de seixanta anys el nazisme va criminalitzar i discriminar els jueus per la seva raça. Europa, temorenca, callà. Ara mateix, Europa ha iniciat una nova discriminació de les persones humanes basada en la nacionalitat,  un concepte tan arbitrari com el de raça. Pel fet de no ser un “dels nostres”  Europa ha decretat la caça i captura de l’immigrant irregular, per expulsar-lo fora del paradís europeu–ja no tant paradisíac- blindat amb forrellats i vigilat per satèl·lits espies capaços de detectar les pasteres amb els pressumptes delinqüents a mils de quilòmetres.

Els Estats europeus, per ara,  poden, en aquesta matèria,  adoptar o mantenir  disposicions que siguin més favorables per a les persones a les quals s’aplicaran, mentre siguin compatibles amb la directiva. És el cas d’Espanya.  De totes maneres, la decisió és ferma: cada Estat membre té dos anys per adaptar la legislació nacional al que la directiva estableix.

Carmel Bonnín
President de Justícia i Pau de Mallorca

Palma, 9 de juliol 2008