Els humans vivim agrupats i, per tant, separats en múltiples categories. Ens dividim per països, ens classificam segons els recursos econòmics personals, ens distingim segons el sexe o la raça, ens agrupam per motius socials o religiosos i vivim immersos en cultures diferents. Totes aquestes categories ens defineixen, ens donen caràcter, ens identifiquen individual i socialment. Però també, massa sovint, serveixen per separar-nos i amplificar els conflictes. Tots coneixem aquella anècdota, veritable o no, del nòbel Albert Einstein que en arribar als Estats Units, en el control de fronteres, li demanaren: “Raça?”, i la seva resposta fou: “Humana, per suposat”. Totes aquestes categories ens enriqueixen, malgrat això no hem d’oblidar que som, senzillament, humans i pensar a nivell global, és a dir, tenir en compte que les persones formam part d’una família.

Si partíssim de la idea que la humanitat se sembla molt a una família, seríem capaços d’entendre que la pau és possible. Perquè la família, aquella unitat que formen uns pares i uns fills, és qualque cosa més que genètica. És veritat que sovint veim la família com uns simples lligams genètics: el pare i la mare, els fills, els padrins, els cosins, els tios... A més també és un grup de persones que cada dia se seu entorn a la mateixa taula i tracta les seves diferències, és un grup que somnia amb assolir objectius comuns. Pens que el més principal d’aquests objectius és oferir i rebre amor, amor entès com el sentiment i la vivència humana superior i fonamental per a una vida equilibrada, sana i que ofereix seguretat. La família és o hauria de ser una font inesgotable d’amor, de donar sense esperar res a canvi. Estimar és l’única manera de què els seus integrants creixin, es desenvolupin i evolucionin en un clima positiu. Si hi ha amor, hi ha respecte i no hi ha més arma per resoldre els petits-grans conflictes familiars que el diàleg.

Per a mi que la relació és clara: si la humanitat, és a dir, cada un de nosaltres, actua en societat com a membre d’una família, allò que formam, d’allò que en som part, no és ja només un país, una cultura o una religió, sinó que som membres d’una comunitat de pau. D’una comunitat que fins fa poc era una petita comunitat. Fa només cinquanta mil anys, pocs tenint en compte la història de l’evolució de la vida a la Terra, varen aparèixer els primers homo sapiens sapiens. Aleshores la humanitat es reduïa a una població de poc més de deu mil persones situades a una zona concreta d’Àfrica. Els humans, biològicament, tenim un origen modern. Fa pocs milers d’anys tots els nostres avantpassats eren membres de la mateixa família africana. Tots estaven emparentats. Ara, essent cada un de nosaltres part d’aquesta gran família humana, no tenim més arma que el diàleg per resoldre els conflictes.

La família, la que formam els pares i els fills, és, permeteu-me el símil automobilístic, un motor que funciona amb una benzina anomenada amor. La família humana, també. La comunitat que formam més de sis mil milions de persones també hauríem de ser com un gran motor alimentat per la benzina de la pau. No seré jo qui doni noves fórmules per omplir de pau el depòsit de la comunitat humana. Això no obstant, tampoc s’ha d’entendre que per assolir la pau és necessari formar una comunitat humana global sense diferències, homogènia. És cert que la desaparició de totes les diferències que ara ens separen erradicaria els conflictes. Aquestes, les societats homogeneïtzades, són les que somniaven els grans dictadors del segle XX: les societats sense problemes, sense diferents, sense races, sense opinions contràries. Serien societats pacificades, però sense iniciatives, sense oportunitats, sense opció pel canvi, sense oportunitats per la dissensió. La pau no és l’absència de conflictes, la pau no és silenci. La pau és el camí que es fa mitjançat el diàleg entre comunitats i persones diferents.

Miquel Pieras Villalonga, membre de Justícia i Pau de Mallorca i professor de Secundària.