Seguim amb l'aventura de #ConnectCongo gràcies a les xarxes socials i als relats que ens arriben tant de la periodista Gemma Parellada com de la investigadora Carme Altayó. En aquesta ocasió, el post que compartim és de la Carme. Durant els primers dies us hem fet arribar les seves vivències per mitjà de les xarxes socials, avui, compartim el seu primer article de #ConnectCongo: "La carta de missió".

 

 

La Carta de la Missió

Carme Altayó
Goma, Congo

Goma, la ciutat bull. La pols negra que s’aixeca amb l’anar i venir de les moto taxi sobre els carrers de roques volcàniques, competint amb les "tortinetes”, patinets de fusta que s’utilitzen per transportar de tot; llargues cues de nens i nenes amb els bidons per anar a buscar l’aigua, i alguns carrers asfaltats on els obrers treballen al seu ritme...

- “S’apropen les eleccions i cal fer alguna cosa… ", diu el nostre xofer, Gervé, un vell encantador que només parla meravelles de quan era petit i el seu pare treballava per als belgues.


Ciutat de Goma, Congo. Fotos de CA

- “Però no ens enganyaran, aquest cop, no”, continua, “No ens poden prometre res més: escoles, aigua, asfalt, llum… fa 15 anys i no s’ha fet res”. Són les nou del matí i arribem al despatx del Ministre Provincial de Mines, la nostra primera visita oficial.

- "Primer de tot volia agrair-li, Sr. Ministre, que ens hagi permès visitar algunes mines de la província".

- “Excusez-moi, madame, jo no us he autoritzat a fer la visita…".

Aquesta va ser la resposta del Ministre  Provincial de Mines a la meva educada frase  agraint-li la seva col·laboració. Segur que la meva cara parlava per si sola, no entenia res, feia setmanes que estàvem preparant la missió i semblava que no hi havia cap problema. "Hem de veure com s’està portant a terme el procés de certificació de les mines i l’etiquetatge del minerals anomenats 3T (wolframita, cassiterita i coltan), hem de començar a la mina, a l'inici de la cadena…".

Encara no m’ha canviat la cara quan el Sr. Ministre em torna a deixar bocabadada amb un "Fins i tot, madame, si aconseguíssiu l’autorització de Kinshasa (capital d’aquest gran país a més de 2.000 km d’on ens trobem) i en conseqüència la meva, són els propietaris de la concessió els que tenen la darrera paraula… i ells ja han dit que NO".
I encara una tercera: “I tingueu en compte, madame, que no us prohibeixo anar-hi però sí que us aconsello que posposeu-la vostra missió perquè... no ha de passar res, però si passa, que mai se sap, no tindríem cap responsabilitat".

El nostre company de viatge, Tiffany (amb un nom tan particular com la seva persona), ja m’havia posat en antecedents que l’empresa SMB, Société Minière de Bizunzu, antiga MHI en mans d'un dels senyors de la guerra d’aquest territori, no estava disposada a acompanyar-nos en aquesta missió, ni visita ni entrevista... "Haurien d’haver avisat amb dos mesos d’antelació” van respondre a la nostra sol·licitud. Però no crèiem que la negativa anés més enllà… estàvem equivocats.

Haurem de buscar alternatives, cal aconseguir un SÍ per entendre el NO.

El vell Kisonya, un nande de la zona de Lubero, ens obre els ulls i ens dóna el sí. SAKIMA, Societé Aurifère du Kivu et Maniema, antiga SOMENKI, hereva de la tradició minera colonial, té la concessió de la major part del territori de Masisi, un paradís d’on surten la llet, el formatge i la carn, les patates (viazi vya vizungu, patates de blancs), el blat i les mongetes, la cassiterita i el COLTAN.
 

Masisi, dones amb sacs de patates. Foto de CA


El vell Kisonya ens contesta a una trucada improvisada i ens acorda una entrevista, sense cita prèvia. En arribar al seu despatx, una petita habitació de menys de dos metres quadrats que comparteix amb en David, el responsable de personal, el vell Kisonya ho te clar:

- "No hi ha problema per visitar les nostres mines certificades, pràcticament tot el territori de Masisi, excepte els "36 carré” de Bibatama, que SMB ha aconseguit de manera no massa clara, estan dins la nostra concessió".

Ja tenim el SÍ…

- "Però aquest dies hi ha poca activitat", segueix explicant el vell Kisonya," els negociants (com s’anomena els que compren els minerals) no tenen efectiu i en algunes mines no hi ha etiquetes, se les han emportat cap a Bibatama (la coneguda mina de Rubaya), allà és on hi ha moviment".

- “Teniu la vostra “carta de missió”, madame?", em diu el vell Kisonya, després d'un curt silenci de complicitat.
Agafo la carta que des de Barcelona porto guardada a la butxaca petita de la meva motxilla; m’adono que a partir d’ara serem companyes inseparables de viatge, i el reflex del SÍ i el NO.

- "No veig el segell de la Divisió de mines, madame”, diu el vell Kisonya.

La història promet, seguiu-la en aquest bloc, si més no descobrireu algunes de les particularitat d’aquest país i de la seva gent, als quals conec des de fa gairebé trenta anys, però que no deixen de sorprendre'm.


Carme Altayó Martí
@caltayom
#ConnectCongo