Reflexió de Jaume Ventura, membre de Justícia i Pau Badalona.

Quedaven ja pocs dies per arribar a Setmana Santa. Paco tornava de la feina després d'un llarg dia de treball pensant ja en les vacances, que aquest any serien més llargues, ja que a la seva ciutat havien decidit que el Dijous Sant fos festiu.

Abans d'entrar a casa, va obrir com sempre la bústia i entre les cartes hi va trobar una de avís de Correus on l’hi notificaven que havia de recollir una carta certificada, del Ministeri de Justícia.

Maria, la seva dona, com cada dia, ja li havia fet el dinar i l’estava esperant. Paco li va ensenyar l’avís de correus amb preocupació dient: Què voldran aquesta gent? Potser havien comès alguna infracció greu. El que Maria li va aconsellar fou que anés al més aviat possible a recollir-la.

L’endemà,  Paco va anar a l'oficina de Correus. Allà hi havia centenars de persones fent cua per recollir la mateixa carta. En obrir-la van veure que tots havien estat convocats el dimecres següent, a un judici internacional per jutjar milers de persones. La carta venia signada, entre d’altres, per una tal Àngela, un tal François i un David.

A la cua s'escoltaven molts comentaris: Per què m'han convocat a mi?, es preguntava un. O: Hi haurà gent més professional per a aquests casos, encara sort que la convocatòria és per a abans del Diumenge de Rams, perquè nosaltres ja teníem planejat sortir el cap de setmana, deia un altre.

Mentre en Paco feia cua es va trobar l’Oscar, el Francisco i l’Angel. Ells sabien bastant de què anava el judici, havien estat treballant amb alguns dels encausats i en sabien els motius. Tots tres li van dir que era molt important i que no fallés el dimecres.
Amb tot això, els dies van passar i va arribar el dimecres. Després de molts dies de no ploure va clarejar plovent. Paco va mirar al cel i li va demanar a Déu que l’ajudés especialment aquell dia.

El judici va començar puntual, com correspon a aquests casos. El jutge va demanar que els encausats es presentessin, ja que la majoria anaven indocumentats. Entre ells hi havia l’Adil de Síria, que havia perdut la seva esposa i els seus cinc fills en el seu exili, el Benjamin de Ghana, que havia caminat durant dos anys per arribar a la costa i poder creuar el Mediterrani. També hi havia la Rania, de Damasc, amb els seus tres fills i un espòs que l'està esperant a Alemanya.

El jutge els fa solament dues preguntes: Què heu fet? i Què voleu? Es miren entre ells i no saben què respondre. Les seves cares ho diuen tot: mostren cansament, esgotament, dolor, tristesa, descomposició, tortura.

Moha, un dels altres encausats i, de fet, el més atrevit, s'aixeca i contesta al jutge:
Tan sols demanem menjar perquè estem famolencs i sabem que vostès en tiren molt!
Tan sols demanem beguda perquè estem assedegats després de beure tanta aigua salada!
Tan sols demanen allotjament perquè vostès tenen moltes cases buides!
Tan sols demanem roba perquè vostès en tenen molts armaris plens i sabem que els en sobra!
Tan sols demanem que els nens que han sofert hipotèrmia en creuar la mediterrània puguin ser assistits!
Tan sols demanem que, si han empresonat alguns de nosaltres, es faci justícia!
Tan sols demanem un enterrament digne per als nostres éssers estimats que hem perdut!

Paco i les altres persones que han estat convocades s'han quedat pàl·lids en escoltar Moha. Les  seves mirades estan totes posades en l’Àngela, el François i el David, els portaveus del jutjat i els signants de la carta.

A l'hora de deliberar se senten comentaris com: Això què pot costar? On els situem perquè no ens molestin? Això cal solucionar-ho abans de Setmana Santa...  

Finalment el jutge parla: realment no veig en vostès cap culpabilitat, durant els pròxims dies sense més trigar i si pot ser la setmana vinent, els seran lliurats uns diners per anar a un país on ja hi ha diversos milions de persones com vostès perquè puguin ser atesos. Als nostres pobles nosaltres no tenim les solucions que vostès demanen, ni tenim un projecte de vida per a cadascun de vostès.

Ha parat de ploure. El dia és trist. Paco no ha pogut aguantar més i se n’ha anat abans d'acabar, s'ha sentit totalment impotent. Això és intolerable, cal fer alguna cosa..., pensa en veu alta.

Demà dijous tornarà a la vida quotidiana, però té clar que no serà igual. Aquest dimecres l’ha marcat i, a banda de resar abans de posar-se al llit, caldrà fer alguna cosa més!

Jaume Ventura, membre de Justícia i Pau Badalona
20/03/2016