El passat dissabte 12 de març va tenir lloc la jornada "Badalona solidària amb Proactiva Open Arms", organitzada per Justícia i Pau Badalona, on la ciutat de Badalona va poder solidaritzar-se amb les persones que treballen per ajudar a tots aquells refugiats que pateixen la tragèdia d'haver d'enfrontar-se al dur viatge que suposa arribar a Europa mitjançant el mar. Compartim, en aquest context, l'article que el lingüista i periodista Enric Duran publica a lliureimillor.cat sobre l'acte on van poder participar Óscar Camps, President de la ONG Proactiva Open Arms; Francesc Oliveras, Capità del Vaixell Dignity de Metges sense Fronteres, i Àngel Miret, membre de Justícia i Pau i expert en matèria d’immigració i refugiats.

- “Desobediència catalana pels refugiats”, per Enric Duran - 

En Jaume Ventura, membre de Justícia i Pau de Badalona, ho ha dit en un moment donat: “Avui sortirem diferents d’aquí!”. I l’ha encertada. Aquest dissabte, Badalona ha volgut expressar la seva solidaritat amb les persones que treballen per pal·liar l’enorme tragèdia de milions de refugiats sense pàtria, sense asil i, molts cops, sense vida.

A l’exterior del Club Natació Badalona el mar estava en calma. Més tard, el vent ha bufat més fort. Els patins de vela esperaven la ratxa bona per començar a tallar onades. El mar, l’aigua, protagonista. Unes aigües que a hores d’ara ja han acollit en altres indrets milers de cadàvers de persones que fugen de casa seva, de Síria, de Somàlia… senzillament perquè allà els estan matant.

A dins, a la sala, Óscar Camps, president de l’ONG Proactiva Open Arms; Francesc Oliveras, capità del vaixell Dignity de Metges Sense Fronteres, i Àngel Miret, membre de Justícia i Pau i expert en matèria d’immigració i refugiats presidien la taula de l’acte. En Gerard, via Skype, també ho feia a la pantalla, des de Lesbos. Han estat molt clars. No calen gaires exercicis dialèctics per plasmar l’horror que s’està vivint al mar Egeu, a les costes italianes, en aigües turques… Amb els nens com a principals damnificats.

Primer Àngel Miret ha explicat de manera resumida a qui correspon la responsabilitat institucional. El titular en aquests casos de crisis humanitàries és el Govern central. Hi ha 17 eritreus i un sirià a Espanya, que té el compromís de donar asil a 450 persones més a finals de març. El gran silenci. Algú en sap alguna cosa? A Catalunya, on sí que s’estan organitzant, amb un discurs unitari, la Generalitat, les diputacions, els ajuntaments, les entitats… ningú no té notícia de res. Sí, el text de l’eventual pacte entre PSOE i Ciutadans contenia una línia i mitja sobre acció humanitària. Els termes pau, solidaritat, cooperació van desapareixent de molts programes electorals. I el Govern en funcions del PP? Doncs cofoi i sense acceptar cap mena de control al Congrés sobre la salvatjada que està perpetrant la Unió Europea (UE) amb el bloqueig de milions de refugiats a Turquia a canvi d’uns milers de milions d’euros. El gran fracàs d’Europa. El cinisme absolut dels Vint-i-vuit. La fractura definitiva de la Declaració Universal dels Drets de la Humanitat (1948). Mercadeig de persones no per màfies (que també) sinó perpetrat a l’engròs i sense cap mena de vergonya pels governs europeus. (El Canadà ha donat asil a 25.000 persones, de forma responsable i sense bombo i platerets.)

I han parlat en Francesc i l’Óscar. Paraules senzilles (i molt sentides) d’uns homes de mar amb les idees molt clares. El codi dels navegants. Si algú naufraga, o s’ofega, l’ajudes, i ja està. Perquè és el que s’ha de fer. Un fa la seva tasca a les aigües italianes, ara més tranquil·les, i l’altre al mar Egeu, des del setembre. Arran de la publicació de la imatge d’uns nens ofegats estesos a la platja de Lesbos, uns quants socorristes de l’ONG Proactiva Open Arms, de Badalona, van pensar: si aquí ens dediquem a salvar vides al mar, per què no ho fem allà, que no els salva ningú? I amb 15.000 euros de la seva butxaca van anar cap a la costa grega. “No hi havia ningú. Només grups petits, els grans no hi eren. Grups de voluntaris desendreçats amb la sensibilitat a flor de pell. Hem arribat a ajudar o salvar prop de 135.000 persones. Els hem tocat. Un a un. Els hem tret de l’aigua…”. L’Óscar no en fa gala, ho constata.

La mitjana d’arribades des de setembre ha estat de 20 embarcacions precàries amb unes 50 persones a bord. Unes mil persones al dia, amb puntes de fins a cinc mil, o 25.000 en un cap de setmana de bon temps. A l’illa de Lesbos hi ha arribat a haver tres refugiats per cada ciutadà autòcton. “Els habitants han actuat d’una manera exemplar, i els pescadors han tingut una actuació memorable”. Al principi, eren aquests pescadors els que recollien els cadàvers de la platja. Al cementiri no hi caben més morts. Un veí ha cedit un terreny per ampliar-lo.

Què hi podem fer tots plegats? A la pràctica, els qui no tinguin aptituds marineres poden col·laborar per mitjà dels ajuntaments amb el banc de recursos. I els qui siguin socorristes, patrons, gent de mar, seran molt ben rebuts a les costes gregues. I com sempre, posar diners damunt la taula, unes aportacions que signifiquen recursos que poden salvar moltes vides.

I indignar-se, pressionar els partits −ara és un bon moment−, organitzar-se en la protesta, crear xarxa ciutadana, desobeir. Treballar per recuperar l’Europa dels valors. “El dia del documental el van veure un milió mentre tres milions contemplaven Gran hermano… I a la manifestació vam ser dos mil”.

I crear corredors humanitaris. Tots tres ponents hi han estat d’acord. L’Estat espanyol, que té les competències, podria organitzar, si volgués, rutes segures des de Jordània o Turquia. De fet, l’Estat no deixa actuar en aquest cas les comunitats autònomes. I pensava: quin millor moment per a la desobediència que l’actual? Catalunya pot encapçalar un moviment de solidaritat i cooperació que podria arrossegar, fins i tot, altres comunitats. Tots podem ser refugiats. No ens vam mobilitzar per la guerra de l’Iraq o la dels Balcans? I ara no ens indignem…?

Enric Durant
13 de març de 2016
Font: lliureimillor.cat