Article d'Àlex Masllorens, membre de Justícia i Pau de Barcelona

La tracta de gent gran

Força anys enrere, hi va haver una campanya de les entitats socials i alguns mitjans de comunicació per tal que les administracions intervinguessin de manera contundent per evitar, o fins perseguir, l’ús de menors en la mendicitat. Estava clar que demanar almoina duent un nadó a coll o encarregar-ho directament a un infant oferia rèdits econòmics substancials. Fins i tot es va descobrir, com ha passat en altres llocs i en altres moments històrics, que alguns dels menors que s’utilitzaven per a aquesta activitat ni tan sols no tenien una relació familiar directa amb els adults que se’n beneficiaven.

Sortosament, a Catalunya fa molt de temps que no es veuen infants demanant caritat. Això no treu, certament, que la pobresa infantil hagi crescut en els darrers anys, en paral·lel a la crisi econòmica i a l’augment molt significatiu de la precarietat i l’atur del conjunt de la població. Però, com a mínim, no tenim infants pidolaires.

Avui, però, estem observant la reaparició de la utilització de persones molt vulnerables amb finalitats lucratives.

Principalment, hi ha una multiplicació 1de la presència d’ancians als carrers de Barcelona. Tots ells exhibeixen uns rètols de cartró escrits en un castellà força macarrònic, en el qual hi exposen missatges que solen fer referència a alguna malaltia que els impediria treballar i guanyar-se la vida (si no fos que, per l’edat i d’altres circumstàncies, tampoc ja no tenen gens fàcil l’accés a un treball digne, i no diguem legal). El que més crida l’atenció és que, a més d’estar situats força estratègicament en carrers comercials i de trànsit de vianants, els rètols de cartró són pintats tots amb la mateixa lletra i acostumen a repetir les mateixes malalties o tares físiques al llarg de tot el carrer. D’aquesta manera, si en tal avinguda o passeig el primer captaire que trobem assegura patir d’asma, passarà el mateix amb la resta de demandants de la zona. I igualment si tingués diabetis o patís del cor.

No hi ha dubte que es tracta d’un “negoci” muntat sobre la base de la utilització de persones grans, pel fet que produeixin un efecte més colpidor. I, un cop més, sembla que les autoritats es troben davant del dilema de si cal o no perseguir aquestes pràctiques. Normalment no es fa, això salta a la vista, si hem de jutjar per la presència creixent d’aquest tipus de mendicitat. L’argument del govern municipal sol ser que no es pot “criminalitzar” les persones pobres. Però el què veiem és que, mentrestant, els seus mateixos parents en fan un ús denigrant i els obliguen a exposar-se públicament asseguts al terra i a mostrar la seva misèria moral i material durant jornades que a vegades superen les deu hores.

¿Significa això que a les administracions ja els sembla bé que hi hagi aquest tipus de mendicitat, que han renunciat a posar ordre en una activitat que no poden controlar o és que consideren que la suposada llibertat d’aquests captaires d’edat avançada ha de ser respectada, malgrat els indicis clars d’explotació que hi ha al darrere?

Àlex Masllorens
11/04/2016