Crònica del seminari organitzat per Xarxa Asil sobre el Dret d’Asil a Europa

Més d’una vintena d’experts en matèria d’asil d’arreu d’Europa es van trobar els passats dijous 9 i divendres 10 de juny al recinte del Caixa Fòrum, per exposar les diferents singularitats, dificultats i reptes dels respectius sistemes de gestió d’acollida de persones amb necessitats de protecció internacional. D’aquesta trobada se’n deriven una sèrie de reflexions que posen de manifest les àrees de treball prioritàries en el camp de l’acollida.

La reflexió de l’ACNUR

Entre els temes que l’ACNUR va voler destacar, subratllem que la manca de plans de contingència està generant la creació de plans d’emergència, els quals malauradament s’estabilitzen. A més, existeix una notable disparitat d’estàndards en matèria d’acollida entre els diferents països europeus, la qual no sempre ve justificada per la situació socioeconòmica i política de cada territori. A més, l’ACNUR denuncia la poca capacitat d’alguns sistemes per gestionar els fluxos correctament, així com complicacions a l’hora d’acollir correctament persones de perfil més vulnerable (menors, gent gran, malalts...)

Una gestió de l’acollida en mans del sector públic o privatitzada?

En aquest cas, quatre experts europeus procedents de Noruega, Bèlgica, Espanya i Hongria van compartir les seves experiències nacionals sobre la gestió de l’acollida. Els models exposats anaven des dels íntegrament gestionats pel sector públic (cas d’Hongria), als gestionats pel sector públic però amb delegacions a altres actors: municipis, ONGs i sector privat (Bèlgica), principalment per operadors privats amb presència de municipis i ONG (Noruega) i per últim models en què la gestió és delegada en tota la seva integritat per ONGs (Espanya).
D’aquesta taula es pot concloure que els sistemes gestionats íntegrament pel sector públic tendeixen a dependre més de la voluntat política dels governants. Per altra banda, els gestionats pel sector públic però amb delegacions a múltiples actors tenen una major adaptació als fluxos migratoris però una gran complexitat operativa. Pel que fa als models eminentment privats, aquests tendeixen a ser els més eficaços en termes econòmics però perden l’atenció a la persona. Per últim, els models on la gestió és delegada íntegrament a ONGs tenen un caire més centrat en el beneficiari però sempre dins els límits dels programes estatals.

Qui s’ocupa de la gestió: els ens locals, regionals o els estats?

La gestió de l’acollida de persones amb necessitats de protecció internacional és una competència, en alguns casos, descentralitzada. Aquesta taula rodona va concloure que malgrat els problemes de solapament o dificultats que puguin sorgir en l’àmbit competencial, cal instar Espanya a que s’elabori un model molt descentralitzat i que posi el focus en les persones i no en la lluita de les competències. Per tant, la descentralització administrativa es veu com un element positiu en matèria d’acollida. A la vegada, es va fer palesa la preocupació dels estats a esdevenir un exemple en matèria de drets humans per por a un possible efecte crida.

Els sol·licitants de protecció internacional més vulnerables

L’última taula rodona va tractar la gestió de l’acollida d’aquells col·lectius més vulnerables (entre d’altres: gent gran, malalts...). Algunes de les conclusions a les que es va arribar van ser que no hem d’homogeneïtzar els col·lectius i que el repte recau en una intervenció des de la perspectiva intercultural i d’acord al moment vital de cada persona. En aquest marc, la primera etapa d’acollida és primordial, així com els mitjans que es destinen en la mateixa a detectar les necessitats especials o vulnerabilitats de les persones. Amb tot, finalment es va reforçar la idea que les intervencions han de ser integrals i anar més enllà de la simple cobertura de necessitats bàsiques.