Aquest passat dilluns 14 de novembre vam continuar amb la segona sessió del Cicle dels Dilluns dels Drets Humans que organitzem amb Cristianisme i Justícia i Mans Unides. La sessió tractava de la violència masclista, un fenomen global que comporta la més flagrant i continuada violació dels drets humans de les dones.

En la nostra explicació de l’acte recalcaven que, segons les Nacions Unides, la violència de gènere és la principal causa de mort entre les dones d’entre 15 i 44 anys a tot el món (cada any es produeixen uns 66.000 feminicidis, és a dir, assassinats de dones per raó de gènere). Però la violència física i/o sexual només són la punta de l’iceberg d’un fenomen molt complex que té unes profundes arrels culturals.

Amb aquest iceberg iniciava el seu discurs Rubén Sánchez, psicòleg, agent d’igualtat i formador en matèria de violència masclista i el primer ponent en exposar la seva opinió. Rubén comentava que a Catalunya hi ha moltes tipologies de violència contra les dones, encara que les més mediàtiques són les conegudes – o la punta de l’iceberg -, i en altres situacions n’existeixen més. “No és que hi hagi més violència allà que aquí, sinó que aquí hi ha més indicadors i es poden denunciar més”, segons Rubén.

Al llarg de la història, el patriarcat han estat les persones que han aconseguit un control tant mediàtic com social per fer entendre les violacions contra les dones a la població, fet que Rubén Sánchez denuncia: “el patriarcat és qui dóna més veu a diferents aspectes de la violació masclista: un agressor sexual i els mitjans de comunicació li donen més veu a la seva carta que envia des de la presó; el cas de la noia que va patir una agressió sexual per cinc homes als San Fermines; el patriarcat és també qui arxiva el 50% de les denúncies de violència de gènere; qui paga un 15% menys a les dones per fer la mateixa feina; qui no busca les 7.000 dones desaparegudes a Mèxic; el patriarcat és qui mutila genitals a dones de l’Àfrica,...”.

Rubén continua la seva ponència esmentant propostes per fer-nos reflexionar. “Empoderament de les dones, enfortiment de les xarxes de suport amb les lluites feministes, una formació especialitzada en tots aquells serveis i agents professionals sobre aquesta temàtica, i també la sanció a la mala praxis i al mal servei que existeix” segons l’activista són les propostes més necessàries per millorar aquesta situació. També afegeix “coratge i millorar les formes d’estimar-se i interactuar”. Tot i així, Rubén es pregunta com “el 7è país exportador en armes pot millorar realment aquesta situació” perquè ell mateix afirma que “no m’ho crec”. L’activista continua denunciant, així, que el govern no “escolta a les supervivents, ja que són les primeres que ens poden dir quins són els errors o quines mancances hi ha en temes de suport i ajudes”.

El psicòleg i activista acaba la seva ponència agregant un seguit de propostes de prevenció necessàries per evitar, a curt i a llarg termini, el que són les agressions. Rubén esmenta una “redistribució de recursos per vetllar pel compliment dels drets, un sistema coeducatiu amb una gestió emocional i defensant tots els drets humans, coresponsabilitat d’atendre a altres persones, enfortir la població ciutadana, conscienciació amb campanyes a la població i contagiar de la importància i mobilització a partir d’altres col·lectius de drets humans i violència masclista”.

El públic aplaudeix i agraeix, així, la intervenció clara i lluitadora de Rubén. Mireia Prats presenta també a Nadia Ghulam, educadora social i coautora dels llibres ‘El secret del meu turbant’ i ‘La primera estrella del vespre’. Una dona que va ser víctima del govern talibà, de la fam i de la injustícia, fent-se passar per un noi durant molt de temps per sobreviure al seu país, Afganistan. Mireia li pregunta si pot fer una comparació entre les dues societats on es troba actualment.

 La Nadia inicia el seu discurs aclarint que “les guerres porten molt més a l’extrem aquestes violències masclistes, tal com ha passat al meu país”. Explicant la seva situació personal i familiar d’Afganistan vol concloure que s’ha trobat, aquí a Catalunya, amb “joves que diuen que no hi ha violència masclista” al seu territori, cosa que no pot ser que aquesta concepció canviï quan és “cert que n’hi ha”. En canvi, a Afganistan aquestes situacions, malauradament són normals, comenta Nadia. L’educadora social s’explica fent servir l’exemple d’una de les seves familiars, qui, segons les seves paraules, “va patir abusos molt forts però la seva família li deia que era normal patir-los”.

La situació actual a Afganistan ha canviat. Nadia comenta que ara hi ha dones que treballen, que estudien i tenen representació al govern. Però on hi ha sol hi ha ombres: l’educadora explica que “quan aquestes dones surten al carrer per anar a casa seva i enmig del trajecte són segrestades o violades, és culpa de la família per deixar-la sortir al carrer”. D’aquesta manera va iniciar el projecte personal d’intentar ajudar a les seves dues dones de la família, i durant sis mesos va aconseguir que trobessin feina i tinguessin un sou. Llavors, però, es va adonar que “havia de conscienciar no només a les dones sinó als homes, i vaig explicar al meu germà la igualtat existent entre l’home i la dona” explica Nadia. Ella mateixa es considera la única dona de l’Afganistan que ens pot dir “que la vida d’un home a Afganistan no és fàcil: he viscut 10 anys com un home: quan entrava a un pis amb les meves germanes arreglades i jo portava el sopar... vaig viure amb la pressió de qualsevol situació al carrer, que caigués una bomba de cop, per exemple”.

Després de quasi una hora d’explicacions, la Nadia posa fi a la segona sessió comentant que “a Afganistan li queda molta feina per aconseguir la igualtat. Fa molts anys que està en guerra i això ha desaccelerat la igualtat”. Comenta, a més, que als seus llibres explica com és la vida diària i rutinària de les dones al seu país natal. Recorda que “treballar amb la dona no és el més obvi: és necessari treballar amb l’entorn de les persones”.

 

Per saber de què tracten les següents xerrades del curs, podeu consultar Dilluns dels Drets Humans, a la nostra pàgina web.

 

Ariadna De Salsas, @AriadnaDeSalsas