angelmiretArticle d'Àngel Miret, membre de Justícia i Pau Barcelona, publicat a El Periódico dissabte 26 de juny.

Raons, errors i pau

He de començar amb una declaració: si, com desitjo, algun dia se’ns pregunta als catalans si ens volem constituir en un estat sobirà dins d’Europa, la meva resposta serà favorable. Crec que aquesta opció seria la millor per a tota la ciutadania catalana: tant econòmicament com culturalment i socialment.

Sempre tinc present, però, la possibilitat de cometre errors de percepció, anàlisi i proposta de solució. A més del sentit comú ho constato per l’experiència dels molts desencerts comesos en el decurs de la meva vida. Pressuposo que gairebé com tothom. Imaginem que, en aquesta qüestió, el meu error es pot situar en un percentatge, com a mínim, d’entre el 10% i el 30%. Ho veig com una possibilitat perfectament possible. És lògic pensar que també aquells que mantenen una posició contrària a la independència poden tenir un percentatge similar d’error en les seves tesis. Admesos aquests percentatges ja podríem disposar d’un primer espai de diàleg pensant que potser l’adversari té la raó que forma part del meu error.

Una segona hipòtesi a considerar és que seria raonable que en aquests darrers anys ambdues parts hagin comès errors no només d’apreciació, sinó també tàctics i estratègics: la gestió de l’Estatut d’Autonomia, sessions en el Parlament, lleis impugnades, l’administració dels temps... Crec que a la majoria d’independentistes i d’unionistes no els costaria massa admetre aquesta possibilitat.

A partir d’aquest doble reconeixement es podria començar a dialogar. I suggereixo un primer aspecte en el qual, sense entrar encara en el fons de l’assumpte, ja ens podríem posar d’acord: l’ús del llenguatge. Totes dues parts han utilitzat amb profusió desqualificacions per referir-se a l’adversari com ara “nazi”, “feixista”, “supremacista” o “terrorista” amb enorme frivolitat i menyspreu envers les víctimes que han patit aquests fenòmens. ¿Podem comparar, per exemple, la ideologia que va governar Alemanya del 1933 al 1945 i l’holocaust que va provocar milions de morts assassinats en els camps d’extermini amb el conflicte polític existent a Catalunya i a Espanya? La resposta només pot ser una: rotundament no. I estic segur que la majoria de persones de bona voluntat tenen aquesta mateixa opinió. Plantejo, doncs, que ens proposem eliminar definitivament del nostre vocabulari aquests adjectius que s’han utilitzat barroerament contra l’adversari polític.

Alhora seria convenient deixar de banda la grandiloqüència verbal i la dramatització persistent (cops d’estat, trencament social i familiar, destrucció de Catalunya o d’Espanya...): semblaria que els problemes del món i el futur de Catalunya i Espanya se centrin en el dinàmic dia a dia de l’actual conflicte. Se succeeixen les hores greus, els dies històrics i les declaracions altisonants: la fi o el començament dels temps comença a Catalunya. La realitat és que hem patit tota mena de controvèrsies i desgràcies en el decurs de la nostra història i avui el debat no té al seu compte deutor cap situació irreversible.

A partir d’aquesta contenció verbal i gestual seria factible començar a percebre l’altra no com a l’encarnació del mal sinó com una persona – o col·lectiu - que interpreta la realitat d’una manera diferent de la nostra i que proposa unes solucions polítiques pensant, de bona fe, que són les millors per a Catalunya i Espanya. I que, per tant, mereix respecte.

Un quart factor seria el d’oblidar definitivament l’ànim de destrucció de l’adversari. Ni uns ni altres canviaran de criteri fàcilment, i no és bo humiliar i menysprear a l’altra part, entre altres motius perquè queda aleshores un ressentiment que fa que cíclicament emergeixi novament el conflicte. Necessàriament totes les parts hauran de guanyar i hauran de perdre.

Finalment, crec que és indispensable que els presos i els qui han marxat de Catalunya tinguin un tracte just. També moltes persones, que no són independentistes, consideren l’empresonament preventiu injustificat en termes estrictament tècnics i les qualificacions jurídiques que se’ls imputen fora de lloc. Cal que tots ells tornin a casa.

Amb aquestes senzilles bases podem iniciar un diàleg que aporti solucions a l’atzucac actual i que, finalment, permeti encarar el futur amb garanties de justícia social i de pau.

El passat mes de febrer va morir un amic, fràgil, tossut, proper i sorneguer, en Jaume Botey, sempre en lluita per la pau. Seva és la frase “No hi ha res més reaccionari que creure que no hi ha res a fer”.


Àngel Miret i Serra