Jean Paul LehnersEn motiu de la trobada anual de organitza Justícia i Pau Europa, el passat 30 de setembre de 2018 Jean-Paul Lehners va pronucniar la ponència que es mostra tot seguit.

Jean-Paul Lehners és el president de Justícia i Pau Luxemburg i titular de la Càtedra UNESCO de Drets Humans a la universitat d'aquest mateix país. Recentment ha estat elegit president de la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (ECRI, per les sigles en anglès), l'òrgan de drets humans del Consell d'Europa.

Aquest text aborda en primer lloc el concepte dels valors, continuant amb algunes reflexions sobre la dignitat humana per acabar presentant la qüestió dels drets humans relacionats amb el cristianisme i, en particular, els drets cristians.


Valors Cristians i drets humans: mite o realitat en temps difícils

Aproximacions al concepte “valors”

Avui dia vivim temps difícils, en l’àmbit global, nacional, local i, de vegades també, en l'àmbit personal. En temps difícils, a les persones ens agrada mirar enrere, inventant tradicions i tendint a pensar que qualsevol temps passat va ser millor. Alhora, la nostra atenció es dirigeix cap als "valors perduts".

El dimecres, 12 de setembre de 2018, el Parlament Europeu va adoptar una resolució amb motiu "d'un risc clar d'incompliment greu per part d'Hongria dels valors sobre els quals es funda la Unió". Els experts pensen que l'any que ve, a les eleccions al Parlament Europeu, es prendran posicions a favor o en contra d'aquests valors.

El març de 2015 vaig participar, amb un altre ponent, en la presentació de l'informe nacional de l'ECRI a França. Durant la nostra visita, dos mesos després dels atacs terroristes a París, els nostres interlocutors sovint van esmentar la importància dels valors republicans que, segons van dir, són compartits per tots. Sempre feia la mateixa pregunta: Podrien dir-me quins valors són aquests? I gairebé sempre rebia la mateixa resposta: llibertat, igualtat, fraternitat. Aquesta resposta no em satisfeia. Estem tan segurs que tots compartim els mateixos valors? I qui defineix aquests valors?

En altres països europeus, quan a les persones se'ls pregunta sobre els valors, és usual que proporcionin una resposta diferent: nació, família, religió. Especialment després de l'arribada de centenars de milers de migrants en 2015, algunes persones van insistir en la importància dels valors de la civilització occidental, i especialment dels valors judeocristians, que a més necessitaven protecció -entre altres- d'islamistes radicals, i de l'Islam en general segons alguna opinió. Tenint en compte l’anterior, em pregunto quantes persones que comparteixen aquestes idees estan disposades a protegir aquests valors si pensessin que estan amenaçats. I la resposta que em dono és que no són moltes, tampoc entre els membres de la comunitat cristiana. La meva opinió és que molta gent considera aquests valors en el context de l'arribada d'immigrants musulmans, ja que no els agrada aquest fet.

Potser és recomanable tenir una visió més àmplia d'Europa, de conjunt i comprovar que comparteix diferents tipus de valors: religiosos (judaisme, cristianisme i islam), filosòfics (la Il·lustració...), socials i econòmics com, per exemple, l’economia social de mercat, o polítics com la democràcia, el dret al vot o la participació política.

Aquests valors no són una constant antropològica. Si la igualtat és un valor, no ha existit sempre. Sense anar més lluny, la igualtat entre homes i dones, per exemple, no s'ha aconseguit completament, ni tan sols a Europa, com podem comprovar en la nostra experiència quotidiana.

Tenint en compte aquesta situació, pot ser útil considerar els valors fonamentals tant del Consell d'Europa com de la Unió Europea. Per al primer, es podria dir que la democràcia, l'Estat de dret i els drets humans són els valors principals. Per a la Unió Europea, els valors es defineixen a l'article 1 bis del tractat de Lisboa, que diu:

"La Unió es fonamenta en els valors de respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, Estat de Dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories. Aquests valors són comuns als Estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes."

Lamentablement, a la llum de la crisi a la qual s'enfronta la Unió Europea, tinc la sensació que aquests valors no són compartits per tota la ciutadania europea i que són qüestionats, no només a Europa de l'Est.

A més, si definim el que són els valors, hem d’intentar respectar-los; en cas contrari, el nostre comportament seria hipòcrita i no ens agrada identificar-nos amb persones que fan el contrari del que diuen.

Més encara, i per continuar aquesta reflexió, és important puntualitzar que els valors s’haurien de contemplar no només en l’àmbit individual sinó en el context més ampli de les estructures polítiques, econòmiques i socials. Per exemple, si algú està en situació d'atur o pateix les conseqüències d'un sistema econòmic injust amb desigualtats estructurals, probablement insistirà en uns valors que serien diferents als que incidiria si es trobés beneficiat pel sistema.

Així doncs, podria ser útil conèixer els valors principals en els diferents països europeus. Una de les formes d'obtenir informació rellevant sobre aquesta qüestió en els països de la UE és la utilització de l'Enquesta Europea de Valors (EVS, per les sigles en anglès), que es realitza a escala internacional cada 9 anys per un consorci d'universitats i centres de recerca europeus. La EVS preveu una sèrie d'orientacions en diversos àmbits de la vida. S'han construït diverses escales amb la pretensió de presentar les orientacions de valor. Per exemple, a l'Europa de l'Est les famílies responen amb més freqüència que els seus fills i filles treballen de valent, que s'esforcen en el seu treball, en comparació amb l'Europa Occidental.

En un article publicat per Loek Halman, actual president del comitè executiu, es pot trobar part del context de la investigació de la EVS: "Valors com justícia, llibertat, igualtat, patriotisme i lleialtat determinen el que considerem normal i anormal, decent i indecent, racional i irracional, desitjable i indesitjable, bo o dolent, correcte o equivocat.”

En general es reconeix i s’accepta la importància i el sentit d'aquests valors però s'observa menor acord en el seu significat i en la referència del terme valor, ja que no existeix una definició consensuada de valors.

Els valors són construccions mentals i, per tant, no es poden mesurar o veure directament.

La majoria de científics socials estan d'acord que els valors són motivacions, principis o orientacions molt arrelades que guien, dirigeixen, canalitzen o expliquen certes actituds, normes, opinions, conviccions i desitjos que, al seu torn, orienten l'acció humana o almenys part d'ella "(Halman, 2010).

La EVS contempla en els diferents països europeus "dues orientacions de valor bàsiques que reflecteixen dues dimensions fonamentals de canvi.

La primera és la dimensió Tradicional / Secular-Racional que reflecteix el contrast entre els valors relativament tradicionals i religiosos, que prevalen generalment en les societats agràries, i els valors relativament seculars, burocràtics i racionals que prevalen en les societats urbanes i industrialitzades."

Els resultats d'aquesta enquesta, publicats en un Atles, són els següents: "Els països tradicionals destaquen la importància de la religió, el respecte a les autoritats, els llaços paternofilials, les famílies tradicionals biparentals, i les normes morals absolutes; rebutgen el divorci, l'avortament, l'eutanàsia i el suïcidi. A més, tendeixen a ser patriòtics i nacionalistes.

El contrast està format pels països amb valors "seculars-racionals" que mantenen preferències oposades en tots aquests temes, i que emfatitzen la llibertat en les decisions morals individuals i una alta tolerància cap a les creences i opinions de les altres persones".

Pel que fa a la segona dimensió, Supervivència / Autoexpressió, es pot observar un canvi intergeneracional des de l'èmfasi en la seguretat econòmica i física, sobretot, cap a l'expressió pròpia, el benestar subjectiu i la qualitat de la vida.

En els resultats publicats en l'atles esmentat anteriorment, podem observar que "els països que tenen una alta qualificació en valors de supervivència tendeixen a destacar les orientacions materialistes i els rols de gènere tradicionals; són relativament intolerants amb els estrangers, gais, lesbianes i altres grups marginats, i mostren nivells baixos de benestar subjectiu i confiança interpersonal".


Els valors del cristianisme

Confesso que abans de començar una anàlisi més profunda d'un tema, miro la Viquipèdia, ja que el nostre temps i espai són limitats, però crec que el que he trobat en ella és suficient per començar una reflexió. No obstant això, estic d'acord amb què alguns aspectes d'aquest text poden ser vistos com a estereotips.


Pel que fa als valors del cristianisme, la Viquipèdia esmenta "l'ensenyament del Nou Testament, incloent-hi l'amor a Déu i a les persones del nostre entorn, la fidelitat en el matrimoni, la renúncia als béns d'aquest món, abstenir-se de la venjança, el perdó dels pecats i l'amor incondicional". Com a text essencial, per descomptat, esmenta el Sermó de la Muntanya.

La Viquipèdia té dos capítols sobre l'ús modern dels valors en la política. En les polítiques mundials conservadores o de centredreta, aquests valors inclouen:

"La censura del contingut sexual, especialment en el cinema i la televisió; la conveniència de lleis contra l'avortament induït; l'abstinència sexual fora del matrimoni i l'educació sexual únicament orientada a l'abstinència; la promoció de dissenys intel·ligents perquè s'ensenyin en col·legis i universitats públiques com a alternativa a l'evolució; el desig de lleis contra el matrimoni de persones del mateix sexe; el suport a lleis contra l'acceptació de l'homosexualitat en la societat; la conveniència de l'oració escolar organitzada en col·legis públics".

Pel que fa a l'ús modern dels valors en les polítiques mundials liberals o de centreesquerra, s'assenyalen els següents punts:

"El suport a una cultura de l'empatia i la compassió, que és vista com a element central del cristianisme entre una àmplia gamma de religions i visions del món; afavorir els interessos individuals, de les famílies (de tota mena) i de les petites comunitats enfront dels de les grans corporacions i dels que tenen més poder; la protecció del medi ambient com a resultat d'una profunda reverència a la Creació de Déu; el rebuig de la guerra (canviar les espases per arades) llevat que sigui l'última opció, i el respecte per la diplomàcia; l'acceptació i inclusió de persones immigrants i refugiades; un impost de la renda alt i progressiu per promoure la igualtat i seguir les paraules de Jesús de donar suport a les persones més pobres i en contra de les riqueses excessives; promoure el "donar al Cèsar el que és del Cèsar" com a suport al govern secular; la separació de l'Estat i l'Església, la tolerància religiosa coherent amb la idea que el regne de Jesús no és d'aquest món i l'advertència contra la fam que corromp potencialment el poder temporal..."
Insisteixo que aquestes frases s’han de considerar només com una aportació per al debat, tot i que seria interessant saber quanta gent es veu reflectida en elles.

Des d'aquí, sorgeixen moltes preguntes: Quina és la diferència entre valor i virtut? ¿És possible que els valors depenguin de les diferents experiències que existeixen en els països d'Europa de l'Est i l'Europa Occidental? Realment volem compartir els mateixos valors definits per les institucions europees, o és aquest un tipus d'enfocament totalitari, vertical de dalt a baix? Estan els valors darrere dels drets? Si és així, què hi ha darrere dels valors? Podria ser simplement el significat de la vida ("der Sinn des Lebens"), una ànima comuna o compartir una dignitat comú que tots tenim perquè som fills de Déu?

Seguint a Tomàs d'Aquino, les virtuts cardinals són la justícia, la saviesa (prudència), el coratge (fortalesa) i la moderació (temprança o autocontrol). A aquestes virtuts caldria afegir les tres virtuts teologals de la fe, l'esperança i la caritat.

En el discurs ordinari, els conceptes de valor i virtut es consideren sinònims, o potser els valors es consideren més teòrics o generals, mentre que les virtuts s'entenen de forma més pragmàtica, com l'aplicació concreta dels valors.

Parlant de valors i drets, el concepte de dignitat s'esmenta cada vegada més. La dignitat és un valor o un dret? D'una banda, en la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea apareix la dignitat de les dues formes. D'altra banda, en la Convenció Europea de Drets Humans el concepte no apareix ni com a valor ni com a dret, però el Tribunal Europeu de Drets Humans el fa servir.

Pel que fa a la relació entre dignitat i drets humans, almenys s'han de distingir quatre aspectes: dignitat, com a fonament dels drets humans; dignitat, com un dret humà específic; dignitat, com la suma de drets humans, i dignitat, com la raó de ser d'aquests drets humans. S'ha d'evitar l'ús reiterat d'aquest concepte per impedir que es converteixi en un terme vague o general. Per tant, la dignitat com a concepte ha de ser reemplaçada per un dret específic si estem tractant amb un dret en particular o amb la seva violació.

No obstant això, el terme dignitat s'ha de mantenir cada vegada que parlem del nucli inherent de l'ésser humà, el fonament últim dels drets humans, si aspirem a un enfocament holístic de la persona humana. Com diu Paul Ricoeur, la dignitat és una cosa que està en l'ésser humà només pel fet de ser-ho.

També s'ha de recordar que la "dignitat" sovint es refereix a una moralitat individual però, al mateix temps, no s'ha d'oblidar la postura estructural del fenomen.

Aquesta postura estructural de dignitat implica que és violada en una societat basada en desigualtats. Si aquestes desigualtats estan preprogramades per les estructures del sistema econòmic, la violació de la dignitat és evident. El descontentament, la indignació actualment articulada per diferents partits polítics en el món, ha de donar lloc a un nou model social que respecti els beneficis de l'economia de mercat, així com els beneficis d'una societat solidària i igualitària. Si no es troba el model, les revolucions violentes poden arribar a ser inevitables. Una societat que accepta la mort per fam de milions de nens innocents és una societat que tolera violacions flagrants de la dignitat humana.

Finalment, pel que fa als valors cristians, m'agradaria fer esment de la prohibició cristiana de la consanguinitat, és a dir, la prohibició del matrimoni entre cosins fins a un cert grau. Això podria ajudar a entendre altres dimensions dels valors en el context del valor de la família.

Quan a la gent se li pregunta sobre els valors que són importants, una gran majoria respon que la família. En aquest context, s'analitzarà el tipus de família de parentiu. En un estudi sobre el tema, Jonathan Schulz escriu:

"A la Primerenca Edat Mitjana, l'Església va començar a prohibir els matrimonis entre parents. L'estudi revela que aquests matrimonis s'associen de forma negativa amb la participació política i la qualitat institucional [...] La prohibició de consanguinitat va cobrar força en el segle VIII".
En un altre article sobre el tema, aquest autor va escriure sobre la psicologia WEIRD (sigles en anglès per a occidental, educada, industrialitzada democràtica i rica):

"Les poblacions que històricament compten amb institucions poc basades en parentiu responen avui en dia a la psicologia WEIRD: són més individualistes i independents, però menys nepotistes, conformistes, obedients...”.

Socialment, aquestes poblacions mostren menor lleialtat al grup, un particularisme moral més reduït i més confiança, justícia i cooperació amb estranys. Com més temps va estar una població exposada a l'Església, majors van ser les seves mesures d'individualisme-independència, confiança generalitzada i justícia, i menor la seva mesura de conformitat-obediència.

En resum, podem dir que l'Església, mitjançant el programa de matrimoni familiar, ha contribuït inadvertidament al que els psicòlegs han anomenat psicologia WEIRD". Per la mateixa raó, es pot afegir que l'Església també ha contribuït, de forma inconscient, a una societat oberta.
Des d'aquest punt, es pot fer una pregunta provocativa: en una societat oberta i multicultural amb diferents tipus de parentiu, què passa amb la inclusió social i el risc de tensió que pot implicar?

Tornem a la noció general dels drets humans abans d'intentar respondre a la qüestió dels anomenats Drets Humans Cristians. Volem celebrar el 70è aniversari de la DUDH el 10 de desembre? Si la resposta és afirmativa, què s'hauria de celebrar: l'auge dels drets humans fa 70 anys, o la fi dels drets humans avui en dia amb Trump, Erdogan, Putin i Xi Jinping? Una altra pregunta més general: quan es parla de drets humans, pot dir quins són els drets més importants per a vostè? I a quina declaració es refereixen? Els drets humans són drets i per tant, hem de conèixer-los si volem actuar en la seva defensa i contra la seva violació.

Els drets humans sempre tenen tres dimensions: jurídica, política i moral.

La formulació dels diferents drets s'ha de contextualitzar, ja que depenen de les relacions de poder i, al mateix temps, aquestes relacions depenen de les constel·lacions o coalicions polítiques. Per tant, poden sorgir del compromís. En un context més ampli, aquesta consideració porta a la pregunta de si els drets humans, com una idea dominant en les relacions internacionals, algun dia desapareixerà o donarà pas a altres termes que no havien aparegut abans pel predomini de la idea de Drets Humans.

Un altre aspecte important és el marc dels textos que proclamen aquests drets. Fins i tot si s'aspira a la validesa universal de les Declaracions, encara estan subjectes al control dels Estats Nació. No obstant això, s'ha de tenir en consideració el nou paper dels tribunals internacionals de justícia. Pel que fa a l'Estat en si, els drets humans poden, d'una banda, enfortir el seu paper però també poden soscavar, reforçant els drets de l'individu contra l'Estat.

La relació entre drets i deures és una altra qüestió que es reflecteix al llarg dels segles en les diferents Declaracions. Unes vegades es reflecteix de manera directa com en la versió de la Declaració francesa de 1795 o a la Carta Africana de Drets Humans i dels Pobles, també coneguda com la Carta de Banjul. Altres vegades apareix de forma indirecta quan els drets d'una persona indueixen els deures d'una altra. Atès que el context cultural també és important referent a això, apareix la pregunta: ¿Els drets s'apliquen més en les cultures occidentals i els deures en les orientals? O hi ha períodes que s'accentuen més els drets o els deures? Aquestes qüestions han estat i seguiran sent objecte d'investigació.

A més, i per simplificar l'assumpte que estem tractant, es poden distingir dues aproximacions diferents de la noció de Drets Humans.

Si considerem un enfocament més ampli dels Drets Humans, és a dir, si volem identificar les dimensions d'aquests, com la idea de la llibertat, igualtat, solidaritat, inclusió, justícia en diferents textos i experiències, podem observar les diferents religions. En els textos principals de cada religió hi trobem les idees d'amor, solidaritat i obligacions cap al proïsme. No obstant això, si adoptem un enfocament més restrictiu dels Drets Humans, poden ser d'utilitat les següents definicions de Heiner Bielefeldt i Lynn Hunt.

Com assenyala Heiner Bielefeldt, per parlar de Drets Humans cal que es compleixin les tres condicions següents: un universalisme normatiu, un objectiu emancipador, i una intenció política i legal. Pel que fa a l'universalisme normatiu, trobem que els drets són "inherents" (segle XVIII), el que equival a dir, "Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i dret" (1948). Quan esmentem l'objectiu emancipador, pensem en el dret d'autodeterminació de cada persona. Finalment, la intenció política i legal es dirigeix a l'Estat, que té tres obligacions: respectar, protegir i complir.

D’acord amb Lynn Hunt, els drets humans requereixen tres qualitats entrellaçades: naturalitat (inherents als éssers humans), igualtat (els mateixos per a cada un) i universalitat (que es poden aplicar a qualsevol part del món). A això, ell afegeix que: "Només obtenen significat quan guanyen contingut polític". La definició d'Hunt, però, indueix a una paradoxa acte evident: Si els drets humans són evidents per si mateixos, per què han de declarar-se?

La dècada dels 40, amb la creació de les Nacions Unides, el 1945, i la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH), el 1948, és el període més investigat en la història d'aquests drets. No obstant això, sorgeix la pregunta de si el gran èmfasi en aquest període no condueix a aberracions en el sentit que és possible que no s'hagin tingut en compte qüestions i contextos més amplis. Encara que l'any 1948 marca una ruptura en la historiografia tradicional, pateix al seu torn el desafiament de nous enfocaments en la història dels drets humans.

Samuel Moyn és un dels actors clau en aquest debat sobre la reorientació de la història dels drets humans. En la seva opinió els drets humans van tenir sentit per a una gran part de la població després de 1968, adquirint el seu significat contemporani només quan van decaure les utopies polítiques anteriors. Per a ell, la contribució específica dels historiadors al debat dels drets humans es troba en el moment en què els drets humans van començar a influir en les idees d'un gran nombre de persones, que dirigeixen les seves accions en una nova direcció. Aquestes idees es van infiltrar en els seus pensaments i vida quotidiana i van legitimar una certa visió moral del món, nacionalment i internacionalment, alhora que van contribuir a la desaparició d'altres perspectives. L'enfocament radical de Moyn ha estat qüestionat i el debat continua.

Malgrat tot l'esmentat anteriorment, segueix existint una gran diferència entre els textos i la realitat. Què pot fer amb les Declaracions dels Drets Humans una persona pobra i massa feble per a defensar-se? Aquesta pregunta es va debatre al segle XIX i torna a ser d'extrema importància en el context de la crisi financera i econòmica. Des del meu punt de vista, però, els drets humans són el resultat d'un procés d'aprenentatge i responen a les experiències d'injustícia i patiment, de manera que les narratives basades en experiències d'injustícia, articulades de forma pública, s'han d'afegir a les narratives basades en documents escrits.

Finalment, i tenint en compte tot el que s'ha dit, arribem a la pregunta que hem d'abordar: Hi ha algun dret cristià específic? Si la resposta és afirmativa, on són codificats?

Si parlem de drets humans cristians, crec que volem saber - entre altres coses - si els drets humans universals estan influïts pel pensament cristià i em limitaré a aquest aspecte.

Aquest tema es va analitzar en el llibre de Samuel Moyn Drets Humans Cristians que es va publicar el 2015. En termes generals, diria que el missatge essencial d'aquest llibre és insistir en la influència del cristianisme i de l'Església catòlica en el desenvolupament dels drets humans al segle XX. Com és àmpliament reconegut, la "relació històrica entre el cristianisme i els drets humans és ambigua".

Quan un manual de drets humans inclou un capítol dedicat al cristianisme i els drets humans, normalment trobem el Concili Vaticà II, i també Pacem in Terris. Tots dos es consideren el punt d'inflexió en l'actitud de l'Església catòlica pel que fa als drets humans. Si s'esmenta la llibertat religiosa, malauradament sovint vol dir que les religions insisteixen en la llibertat per si mateixes i no per a altres; si hi ha només una veritat i penses que tu la tens, que tens raó, sembla que no vulguis que altres tinguin aquesta llibertat. Per desgràcia doncs, la persecució d'oponents religiosos no és només cosa del passat.

En una trobada d'experts en Münster, el politòleg Tine Stein, assenyala "l'autocontradicció performativa de l'Església": "Encara que cap a l'exterior, l'Església ha fet dels drets humans la mesura normativa per a la política després del Concili Vaticà II, cap a l'interior, el reconeixement dels drets humans no s'ha desenvolupat més des de la dècada de 1980 "(stica, 2003).

La idea principal per als cristians és que darrere dels drets hi ha Déu, que va crear l'home i la dona a imatge i semblança, i a cada persona amb la mateixa dignitat.

Sobre aquest aspecte, Roland Osborn s'observa que: "encara que el llenguatge dels 'drets' no es va usar de manera formal o explícita, el Nou Testament ha donat a cada persona un valor inimaginable. En lloc de lluitar per aconseguir la dignitat com un bé escàs en rivalitat competitiva, tothom ha estat convocat a viure en generosa solidaritat amb els seus veïns com a persones de dignitat i igual valor al 'propi'."
Des d'aquesta mateixa perspectiva, Robert Portar destaca que en parlar de drets cristians, l'estàndard de la llei ha de buscar-se fora de la llei. Els creients cristians concorden que totes les afirmacions dels drets humans es basen en la realitat transcendent de Déu. La dignitat humana és l'estàndard per a la llei, ja que: "l'home precedeix a l'Estat" (Rerum Novarum, 1891).

Tornant al llibre de Moyn, la seva tesi general és: "A través d'aquesta era transguerra perduda i omesa, és igualment, si no més viable, considerar els drets humans com un projecte de la dreta cristiana, dels conservadors catòlics, i no de l'esquerra secular". (Moyn, 2015, p.8). A més, en una entrevista, Moyn diu que ell mateix estava "sorprès i desconcertat, ja que va ser el Papa -més que ningú- el que va organitzar el seu pensament al voltant dels drets humans en la Segona Guerra Mundial. Durant la dècada de 1940, quan es va proposar la Declaració Universal dels Drets Humans, es van defensar sobretot entre els cristians, i de vegades com un projecte explícitament cristià. Fins i tot Amnistia Internacional, com una de les primeres ONG de drets humans, fundada pel fervent convers al catolicisme, Peter Benenson, va escapar, al principi, amb prou feines de les trampes cristianes, quan encenia espelmes votives pels presos de llibertat de consciència. La història de la gènesi cristiana es va perdre ràpidament a causa del col·lapse del cristianisme, almenys en termes de la qualitat de membre formal i la forma de vida religiosa". Moyn comença amb un discurs del Papa Pius XII per al Nadal de 1942. En aquest discurs, la dignitat humana és central ja que el Papa esmenta diferents punts de pau, entre els quals menciona "La dignitat de la persona humana":

"Qui desitja que l'estrella de la pau aparegui i s'aturi sobre la societat, contribueixi per la seva banda a tornar a la persona humana la dignitat que Déu li va concedir des del principi [...] doni suport el respecte i la pràctica realització dels següents drets fonamentals de la persona:

- El dret a mantenir i desenvolupar la vida corporal, intel·lectual i moral, i particularment el dret a una formació i educació religiosa;
- el dret al culte de Déu privat i públic, inclosa l'acció caritativa religiosa;
- el dret, en principi, al matrimoni i a la consecució del seu propi fi;
- el dret a la societat conjugal i domèstica;
- el dret de treballar com a mitjà indispensable per al manteniment de la vida familiar;
- el dret a la lliure elecció d'estat; per tant, també de l'estat sacerdotal i religiós;
- el dret a un ús dels béns materials conscient dels seus deures i de les limitacions socials."


En aquesta cita, es detecta fàcilment la influència del filòsof francès Jacques Maritain, ja que subratlla una visió personalista dels drets humans. Per a altres científics, com James Chappel, la noció d'individus amb drets no era aliena al pensament catòlic general ja en la dècada de 1920 i principis de la dècada de 1930. (Chappel, 2015).

Més tard, el 1980 durant una reunió ecumènica, en una consulta patrocinada pel Consell Mundial d'Esglésies amb la Federació Luterana Mundial, l'Aliança Mundial de les Esglésies Reformades i el Pontifici Consell de Justícia i Pau, es van identificar tres enfocaments teològics per a la justificació dels drets humans:

"El primer enfocament procedeix de la creació i considera que la font dels drets humans està implícita en la llei natural. El segon enfocament insisteix en l'experiència del pacte de Déu amb el seu poble. El Nou Pacte en Crist és el criteri per tractar amb el desenvolupament natural històric i els drets humans. El tercer enfocament inclou l'esdeveniment de la justificació dels pecadors mitjançant la gràcia de Déu com a base de la llibertat i d'aquí emanen totes les responsabilitats de les persones amb el proïsme. [...] No obstant això, la consulta afirma que hi ha un consens al voltant de la doctrina bàsica que totes les declaracions teològiques dels drets humans deriven de l'antropologia cristiana de la persona humana creada a imatge de Déu".

A això se li podria afegir que, per als cristians, no hi ha distinció entre les diferents categories de drets i, en aquest sentit, es defensa el que podríem anomenar un "humanisme total".

Des d'un punt de vista similar, Robert Portar assenyala que l'amor cristià requereix la primacia dels drets socials. En aquest context, David Hollenbach SJ (Claims in Conflict 1979) suggereix formular tres prioritats morals estratègiques:

           1. Les necessitats dels pobres tenen prioritat sobre el que volen els rics.
           2. La llibertat dels que estan dominats té prioritat sobre la llibertat dels poderosos.
           3. La participació de grups marginats té prioritat sobre la conservació d'un ordre que els exclou.

Per aprofundir en les nostres reflexions sobre la influència dels drets cristians i complementar tot el que s'ha esmentat, podria ser adequat no concentrar-se únicament en l'Església, sinó també en altres religions com, per exemple, el judaisme, pensant en una gènesi de diverses religions. No obstant això, deixaré aquest exercici per a futures investigacions.

Abans d'arribar a algunes observacions finals, m'agradaria esmentar un tema important en el futur: la igualtat social. El debat al voltant d'aquesta qüestió és el següent: Com és possible que 70 anys després de la DUDH persisteixi la desigualtat social tot i els esforços realitzats per defensar i promoure els drets socials i econòmics? Una de les raons que poden explicar això podria ser que avui dia l'economia neoliberal és predominant, i això crea nous reptes que no existien al 1948. Us convido a reflexionar sobre el tema i també, a pensar en possibles solucions per disminuir les desigualtats socials. Aquesta és la nostra tasca i no se'ns permet fallar. Si com Justícia i Pau no fem tot el possible per trobar una solució a aquesta injustícia, qui ho farà? Potser en un futur, el concepte d'igualtat social sigui més important que altres drets humans.

En conclusió, es poden extreure algunes propostes:

En primer lloc, hem de proporcionar una definició de "valors" cada vegada que utilitzem el concepte. Alhora, hem de demanar una definició del concepte quan altres persones parlen d'ells.

En segon lloc, els cristians han de participar en xarxes de drets humans. Quan sigui possible, els cristians s'han de comprometre a les seves esglésies i no oblidar mai la dimensió social dels drets derivats de la seva fe.

En tercer lloc, hem d'assenyalar que - per tot el que s'ha dit - el catolicisme no consisteix únicament en espiritualitat. "La fe sense obres és morta" (Santiago 2, 26).

Així mateix, hem d'insistir en els drets que tenen prioritat per als creients cristians en aquests temps difícils, com, per exemple: aquells relacionats amb les persones refugiades, el dret a viure des del principi fins al final de la vida, les mateixes oportunitats per sobreviure de cada persona i la llibertat religiosa -no només la llibertat per la teva religió sinó per a totes- entre d'altres.

Igualment, hem de lluitar pels drets dins de l'Església, que també està passant temps difícils -una crisi real- de manera que necessitem un canvi de paradigma. Amb la participació de les meves amistats a les diferents Comissions de Justícia i Pau i les que treballen en el camp de la Doctrina social de l'Església, no he tingut cap intenció d'abandonar aquesta Església, almenys per ara. Lluiteu pels drets de les persones considerades a la perifèria de l'Església, per exemple, els membres de la comunitat LGTB que volen viure la seva fe dins d'ella (vegeu Papa Francesc: "Qui sóc jo per jutjar?"). Lluiteu també per la democràcia dins de l'Església.

Finalment, i el més important, no hem d'oblidar la nostra forma de treball: la transformació no violenta dels conflictes que permeti sortir d'ells cap a una pau duradora.

 

Bibliografia


Angenendt Arnold (2015): Ehe, Liebe und Sexualität im Christentum. Von den Anfängen bis heute. Münster (Aschendorff Verlag)

Chappel James (2015): All Churches have Heretics (tif.ssrc.org) (ver también otros artículos de este enlace)

Cranmer Frank (2013): Are human rights “Christian”? – a reflection, in: Law & Religion UK

Furedy Frank (2018): Populism and the European Culture Wars. The Conflict of Values between Hungary and the EU. London and New York (Routledge)

Grimm Dieter et al.(eds.): Human Dignity in Context. Explorations of a Contested Concept. Baden-Baden (Nomos)

Halman Loek et al.: European Values Study: Atlas of European Values

Halman Loek (2010): Values, in: H. Anheier & S. Toepler (eds.), International encyclopedia of civil society (pp.1599-1604)

Lehners Jean-Paul (2014): Pleading for a New History of Human Rights, in: Mark Gibney, Anna Mihr (eds.) The SAGE Handbook of Human Rights, Volume 1, pp. 22-38 New York et al. (SAGE)

Moyn Samuel (2015): Christian Human Rights (University of Pennsylvania Press)

Moyn Samuel (2018): Not Enough. Human Rights in an Unequal World. Cambridge/London (Harvard University Press)

Osborn Ronald (2016): The Scandalous Origins of Human Rights. The Veritas-Forum

Schulz Jonathan F. (2017): The Churches Bans on Consanguinity, Kin-Networks and Democracy

Schulz Jonathan et al.: The Origins of WEIRD Psychology

Sikkink Kathryn (2017): Evidence for Hope. Making Human Rights Work in the 21st Century. Princeton (Princeton University Press)

Spencer Nick (2015). Interview with Samuel Moyn in: Theos

Stica Peter (2013): Human Rights in the Catholic Church. Report…, in: Catholic Theological Ethics in the World Church

Strand Daniel: Christian Human Rights: The Secret History of a Popular Idea (Review of Moyn, Rights)

Traer Robert: Catholics and Human Rights (R&HR)

Traer Robert. Christian Support for Human Rights (R&HR)

Villa-Vicencio Charles (2004): Christianity and Human Rights. In: Journal of Lutheran Ethics. Volume 4,3.

Wikipedia: Christian Values