ugandaLes víctimes del conflicte entre les tropes del Govern i l'LRA reclamen el respecte dels seus drets a la veritat, la reparació i la reconciliació.

Des de la seva independència el 1962, la República d'Uganda ha estat marcada per la inestabilitat política, els abusos massius contra els drets humans i l'autoritarisme. En realitat, els conflictes dins del país tenen el seu origen ja en l'època de la colonització britànica.

El 1986 va esclatar un dur conflicte entre el Govern, representat pel Moviment de Resistència Nacional de l'actual President Museveni, i el conegut Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA per la seva sigla en anglès), un moviment fundat per Joseph Kony amb l'objectiu de governar el país d'acord amb els deu manaments. L'LRA va ser responsable de crims atroços: saquejos, violacions, matances de civils, crema de llars i terres, mutilació i segrest forçós de civils -quasi tots nens- per servir com a soldats i dones dels rebels (el conegut fenomen dels nens soldats).

Music Therapy

Al llarg dels anys, el govern ha fet esforços intermitents per posar fi a la guerra, incloses diverses negociacions de pau, operacions militars i una llei d'amnistia. El 2004 el Govern va recórrer a la Cort Penal Internacional. L'any següent, Uganda es va convertir en el primer país on la CPI ha dictat ordres de detenció contra persones acusades de greus violacions dels drets humans, en aquest cas cinc dels alts comandaments de l'LRA.

Malgrat l'acord assolit entre les parts del conflicte durant les Converses de Pau de Juba entre 2007 i 2008, Kony mai va signar el Pacte, així que el Govern es va comprometre a aplicar unilateralment les condicions establertes.

En l'actual context postconflicte, es poden identificar tres principals desafiaments pendents: les disputes per la terra, la desocupació i la manca d'oportunitats econòmiques; un llegat no abordat de conflictes i traumes, que inclouen l'estigmatització.

Durant el conflicte armat entre el Govern ugandès i l'LRA, més del 90% de la població al nord del país va ser desplaçada, refugiada en campaments protegits, on van patir reiteradament violacions dels seus drets per part dels guerrillers de Kony i també dels integrants de l'exèrcit nacional, els quals suposadament havien de protegir la població. Quan la guerra va acabar el 2004, els desplaçats interns van tornar a les seves comunitats buscant un nou començament. No obstant això, més d'una dècada després, la vida a la regió dels Acholi no ha tornat a la normalitat i el llegat del conflicte segueix afectant la vida quotidiana de la gent. Molts dels perjudicats per la guerra, tant els repatriats com la població civil local, segueixen sent greument desfavorits; especialment les dones i les nenes pateixen les conseqüències de les normes vigents de patriarcat i les diferències de gènere. 

A les zones del nord d'Uganda afligides per la guerra, diversos elements estan impulsant conflictes sobre l'accés a la terra: els efectes de dècades d'antagonisme entre el govern central i la població a la regió, el desplaçament, el creixement ràpid de la població, la cerca de terres per als boscos i els parcs nacionals sense la deguda consulta, el canvi climàtic.

Ugandan protester

El nord d'Uganda té la taxa de pobresa més alta del país. En tractar de reconstruir una economia de postguerra, es troben desafiaments nombrosos i complexos, ja que la majoria de la població no té actius, no té habilitats i educació i està bàsicament involucrada en activitats econòmiques i de suport basades en l'agricultura i en petites activitats comercials. Una part significativa de la població comprèn dones i llars encapçalades per nens i excombatents que no poden reintegrar-se en la societat. Els joves amb poca o sense educació tornen del desplaçament a un entorn socioeconòmic que no pot satisfer les seves necessitats, creant una sensació creixent de frustració i desesperança per la falta d'una feina remunerada, augmentant així el risc de conflicte. De manera similar, els excombatents es troben sense educació formal, amb cap o poques habilitats vocacionals i sense capacitat d'adaptació a la vida després de la guerra. Per la seva banda, les dones i nenes que van ser segrestades per l'LRA són incapaces de trobar feina i mitjans de vida sostenibles causa de la falta d'habilitats, l'estigmatització i l'exclusió.

Les xarxes socials, que haurien d'ajudar a curar les relacions de la comunitat, es van deteriorar durant i després de la guerra. Si bé molts excombatents van rebre suport psicosocial als centres de rehabilitació/recepció, aquest suport va ser inadequat i no els va permetre reintegrar-se efectivament. En aquest sentit, l'activitat del govern s'ha centrat i segueix centrant-se en la infraestructura física, amb escassa atenció al tractament del trauma psicològic i la reconciliació. Ha faltat un veritable procés nacional per restablir les relacions entre les persones i les comunitats afectades per la guerra, que tenen dificultats comprensibles per acceptar els excombatents. La guerra va erosionar les normes i els patrons socials, deixant les famílies separades, les relacions amb les institucions governamentals i legals tradicionals afeblides, i l'accés als serveis bàsics dràsticament reduït. Els excombatents es troben estigmatitzats per la seva participació en la guerra, que es manifesta en forma de manca d'oportunitats i exclusió per part dels membres de la família i la comunitat. Les dones excombatents porten la càrrega addicional de la culpa per la ruptura dels seus matrimonis, perquè són percebudes com agressives, i els membres de la família no accepten els nens nascuts en captivitat. A algunes els neguen l'accés a l'herència de les seves famílies i clans, a causa dels sentiments mixtos de por i vergonya d'aquests últims per haver estat associades amb l'LRA.

Les poblacions afectades pel conflicte presenten també comportaments de traumes psicològics no abordats en forma d'agressió, desconfiança i discriminació contra els excombatents, la comissió de delictes contra persones i propietats i un nombre creixent de casos de suïcidi. Com és comú en les situacions post-conflictuals, la violència domèstica ha augmentat dràsticament amb la ruptura dels rols de gènere, l'estrès i l'abús de substàncies que alimenten aquest comportament.Camps North Uganda

Malgrat l'esforç dut a terme pel Govern i els organismes de les Nacions Unides, la programació per reconstruir el teixit social de les comunitats ha estat reduïda. La majoria de les intervencions s'han centrat en alleujar els símptomes enlloc d'abordar els elements centrals del conflicte, limitant el seu impacte en la societat civil.

Una altra qüestió pendent és la necessitat d'abordar de manera integral la responsabilitat per les atrocitats comeses a la vegada per l'LRA i per les tropes de Museveni. Els drets a la veritat, la reparació i la rehabilitació, així com les garanties de no repetició, són essencials en qualsevol situació postconflicte. Aquestes mesures poden brindar cert alleugeriment a les víctimes, ajudant-les a reconèixer el que han experimentat i motivant-les a participar en la seva pròpia recuperació.

Per garantir una pau sostenible, s'hauria assegurar un accés adequat a la rehabilitació i la reintegració de les persones segrestades i desplaçades, que incloguin la prestació de serveis mèdics, socials i psicosocials per als que els necessiten.

En absència d'un programa governamental adequat de recerca de veritat i reparació, els efectes de la guerra continuaran afectant les persones al nord d'Uganda, les seves necessitats crítiques romandran insatisfetes i els seus drets seguiran sent violats.

Francesco D'Amico
Col·laborador de Justícia i Pau Barcelona

Fotografies:

  1. Programa comunitari de musicoteràpia per a la reinserció d'ex nens soldats
  2. Manifestacions al carrer en favor de la pau
  3. Campament de desplaçats interns al nord d'Uganda