Joan Lopez EdOArticle d'opinió d'en Joan F. López Casasnovas, membre de Justícia i Pau Menorca.

Estat de dret i secrets d’Estat

Segurament no és la millor pel·lícula de Roman Polanski, però El oficial y el espía (2019) és la més presentable que ha fet aquest director d’ençà d’El pianista (2002). Si el cinema és, per definició, un art popular, aquesta pel·lícula té la virtut de mostrar a un gran públic uns esdeveniments rigorosament històrics que, de manera sorprenent, presenten paral·lelismes amb l’actualitat nostra. Basada en una novel·la de Robert Harris, el tema no és altre que el del famós ‘afer Dreyfus’.

Recordem-ho breument. França, 5 de gener de 1895. El capità Alfred Dreyfus, un jove oficial jueu, declarat culpable d’espiar per a Alemanya, és degradat i condemnat a cadena perpètua a l’illa del Diable (Guaiana Francesa). El coronell George Picquart, que havia testificat contra el seu alumne de l’Acadèmia d’Artilleria, quan accedeix a dirigir la unitat de contraintel·ligència, s’adona que, amb Dreyfus engarjolat, els secrets militars continuen passant als alemanys. La seva investigació el duu comprovar un laberint de mentides i corrupcions que arriba fins a la cúpula del poder. En el transcurs dels diferents judicis, en què reiteradament a Alfred Dreyfus se’l declara culpable, hi ha un moment determinant i és quan el ministre de la Guerra, Cavaignac, declara posseir una prova inculpatòria irrefutable, en forma d’un memoràndum. Tanmateix, quan la defensa l’hi requereix, es nega a presentar-lo tot al·legant secret d’estat i demanant al jurat que donin crèdit a la seva autoritat suprema, ja que ell i el govern vetllen per la seguretat i la unitat nacional.

L’afer Dreyfus, paradigma de la imposició de la raó d’estat per damunt de l’estat de dret, va fer trontollar la Tercera República Francesa i va servir alhora per refermar i enfortir els principis de la democràcia. Va tenir, doncs, una gran repercussió tant en l’àmbit polític com en el social, i no només a França, sinó arreu d’Europa, on el cas es va seguir amb molt d’interès. Com a llegat, va deixar la creació de la Lliga dels Drets de l’Home, el 26 de febrer del 1898, i la Llei de separació entre Església i Estat, del 9 de desembre del 1905. Així, doncs, va suposar un pas endavant en la defensa de valors com ara la separació de poders o la igualtat de la llei per a tots els ciutadans, amb independència de la seva religió. Avui més que mai, davant l’actualitat política tant nacional com internacional i l’ascens de l’extrema dreta a tot Europa i en altres continents, l’afer Dreyfus ressona amb tota la seva força, com un recordatori de la necessitat de vetllar, sense defallir, pels valors que donen sentit a la democràcia.

L’escena ens porta ara al Tribunal Suprem del regne d’Espanya, quan el jutge Marchena rebutja la petició de la defensa dels actuals presos polítics, que demana contrastar els testimonis de nombrosos guàrdies civils amb el registre de les imatges obtingudes a peu de carrer per constatar on rau la violència. El president de la sala considera que aquestes proves no cal veure-les en aquell moment i, més endavant, es permet de renyar la filòsofa Marina Garcés perquè es limiti a exposar fets i no els tenyeixi amb sentiments. Li diu açò mentre que als guàrdies civils els havia admès tot de referències subjectives (deien que sentien por per les mirades d’odi generalitzades...). Així, doncs, quan la justícia fa parts i quarts, adopta actituds preconcebudes, demana aclariments al TJUE i no n’espera resposta per procedir a dictar sentència, etc., alguna cosa no rutlla en l’estat de dret. Quan s'anteposen metafísics conceptes d’unitat nacional (indissoluble, indivisible) a la realitat plural de diversos subjectes de sobirania, que l’Estat espanyol no reconeix, i se situen les forces armades en defensa de la integritat territorial (art 8.1 de la CE) per damunt de la voluntat dels pobles, en pateix la Democràcia. Quan hi ha hagut polítics rellevants que s’han permès parlar del jutge dient que aquest “ho afinaria” d’acord amb els seus interessos i no se’n depuren responsabilitats i no passa res, ‘qualque cosa hi ha que put a Dinamarca’, com diria el príncep Hamlet.

El catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, denuncia les perversions jurídiques dels togats que han instruït o sentenciat els esdeveniments de la tardor de 2017 a Catalunya. Ho va fent d’ençà de setmanes, mesos si ens retrotraiem al principi de la causa que ha duit a presó amb condemnes desmesurades sis membres del govern català (Oriol Junqueres, Joaquim Forn, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull i Dolors Bassa), la presidenta del Parlament Carme Forcadell i els presidents de sengles associacions ciutadanes: Jordi Sànchez (ANC) i Jordi Cuixart (Òmnium Cultural). Ara el professor veu com li està donant la raó la justícia europea. Atenció: justícia europea que és vigent en la societat espanyola igual que la dels tribunals estatals en virtut de la pertinença del regne d’Espanya a la UE.

Les sentències s’acaten en un estat de dret i Espanya s’hi declara constitucionalment; però a la pràctica, si ho mirem bé, es pot posar en dubte que ara mateix ho sigui. A l’estat democràtic, la immunitat parlamentària és una exigència del principi constituïu d’aquesta forma política, afirma Pérez Royo, per a qui això “és una derivació immediata directa del principi de sobirania popular” (...), “una garantia que es renova amb cada expressió de la voluntat popular en unes noves eleccions”. El parlamentari només perd aquesta immunitat quan el seu mandat acaba o quan el mateix Parlament decideix retirar-l’hi. En conseqüència, Junqueres −com ja han fet els electes europarlamentaris Comín i Puigdemont obtenint accés a la Cambra europea−, té també tot el dret d’accedir-hi i, per tant, de gaudir d’immunitat. Tot el que facin ara des d’Espanya per impedir-l’hi serà afegir més llenya al foc de l’escàndol. Tant de diners gastats en propaganda governamental per millorar la imatge espanyola: més hauria valgut al govern ‘en funcions’, de funcionar de millor manera.

En l’origen històric de la immunitat (individual) del parlamentari electe hi havia la seva salvaguarda davant de la monarquia, és a dir, davant d’un poder executiu i judicial en l’Antic Règim, que no era democràtic. Llavors la immunitat servia com a forma de protegir l’element electiu de l’estat enfront dels que no ho eren. Està vist, però, que al regne d’Espanya, on s’han vulnerat normes procedimentals bàsiques (i ara en reben esmena de les instàncies judicials europees), els únics immunes al virus de qualsevol malifeta són els figurants reials, ells sí constitucionalment (article 56 i ss.) ‘inviolables’.

Joan F. López Casasnovas