Per segona vegada Nacions Unides intenta aprovar un tractat internacional que reguli el comerç d'armes. Darrera aquesta aparent bona notícia s’amaguen una sèrie d'arguments que ens obliguen a mostrar cautela pel que fa als seus efectes positius.

En primer lloc, cal fer constar que és millor un tractat defectuós i insuficient que no tenir-ne cap i repetir els fracassos anteriors. Perquè, com a mínim, servirà per saber alguna cosa més del comerç d'armes internacional, introduint més transparència en un comerç tan opac, el que és en sí mateix un aspecte positiu. Perquè aquest tractat permetrà a la societat civil buscar arguments que denunciïn alguns dels elements més controvertits del mercat armamentístic. I fins i tot pot servir per incorporar certes mesures de transparència en molts països on no hi ha cap legislació al respecte.

Però cal una certa precaució, perquè les grans potències militars i alhora principals exportadores d’armes del món segur que incidiran perquè el tractat sigui el més ineficient possible per impedir un veritable control sobre totes les transferències d'armament. Per exemple, és probable que quedin excloses determinades armes i municions del seu àmbit d'aplicació. Un bon tractat hauria d'incloure tots els tipus d'armes existents, perquè les armes, independentment de la seva naturalesa, actuen negativament sobre la població. En primer lloc, perquè consumeixen recursos que haurien de servir per al desenvolupament humà, i en segon lloc, perquè poden activar curses d’armament, generant nous conflictes i actuar negativament en la seva resolució.

No s’ha d’oblidar que el control de les vendes d’armes es perd un cop cauen en mans del comprador, ja que a partir d’aquest moment poden començar a passar a mans indesitjables, com ha passat en infinitat de conflictes armats. Així mateix, el tractat hauria de contemplar normes de control i verificació de les exportacions i, arribat el cas, de sancions a aquells governs que incompleixin l’articulat del tractat.

Per altra banda, amb aquest tractat podria passar el mateix que amb la Posició Comuna que regula el comerç d’armes, aprovada pel Parlament Europeu i d’aplicació a tots els països, que inclou vuit criteris pels quals els països de la Unió haurien de denegar les exportacions de material de defensa i doble ús a llocs on no es respectin els drets humans, hi hagi una situació de tensió o conflicte armat, què es pugui incidir negativament en la preservació de la pau i l'estabilitat regionals, etc. Criteris que també inclou la Llei espanyola de control del comerç exterior de material de defensa. Des de l’existència d'aquesta legislació, la UE i Espanya han venut més armes que mai i ho han fet any rere any a desenes de països que o bé estan en conflicte o bé són llocs on es donen flagrants violacions dels drets més fonamentals.

Alhora, cal ser conscients que l'existència del tractat no vol dir que hagi de ser aplicat amb diligència pels governs. Sense pressió social els governs evitaran el seu compliment, com ara passa a l'Estat espanyol i a Europa. No s’ha d'oblidar que el tractat, en sentit contrari del que es pretén, pot ser un revulsiu per augmentar la venda d'armament, ja que equipara la venda d'armes a la de qualsevol altre bé o servei, legitimant-la amb un cos legislatiu i normalitzant la seva fabricació i exportació, quan en sentit estricte les armes no haurien de ser subjectes d'un mer control, sinó d'un procés de reducció i abolició, cessant les múltiples mesures de promoció de la fabricació i venda d'armes.

Centre d'Estudis per la Pau, J.M. Delàs, de Justícia i Pau