Modest PratsEl passat 29 de març morí mossen Modest Prats, un dels fundadors del Secretariat Diocesà de Justícia i Pau de Girona, en el qual participà activament en moltes de les seves campanyes a final de la dictadura i a l'inici de la democràcia. Fou un referent de fe, catalanitat i democràcia. 

Nascut a Castelló d'Empúries el 1936, va estudiar al Seminari de Girona, es va llicenciar en Romàniques a la Universitat de Barcelona i va completar estudis a la Universitat Pontifícia Lateranense de Roma i a l'Institut Catòlic de París.

La seva tasca docent la va desenvolupar paral·lelament a l’actual Universitat de Girona fins la seva jubilació el 2002 i al Seminari de Girona. Aquesta doble vessant docent, també la combinava amb una doble dedicació a la recerca i l’estudi filològic, amb la vida pastoral com a sacerdot a la parròquia del petit municipi de Medinyà. Història de la llengua catalana és una de les seves obres principals i que marquen el seu reconeixement com a filòleg.

Compromès en la defensa de la llengua catalana, dins i fora de l’Església, també es va preocupar de les qüestions socials. El 1969 va ser multat pel governador civil de Girona per una homilia contra unes detencions a Barcelona. En aquell moment, i quan li volien impedir la entrada a la Universitat, va trobar la protecció de l’aleshores bisbe de Girona Narcís Jubany. La bona relació amb el seu successor, el bisbe Jaume Camprodon, li va permetre continuar combinant la seva doble militància eclesial i cultural. També va impulsar el secretariat diocesà de Justícia i Pau de Girona, del que en va ser delegat del 1975 a 1981.

Dins de l’àmbit eclesial el 1995 va ser un dels participants de Concili Provincial Tarraconense per designació episcopal. Coincidint amb aquesta represa de la tradició conciliar a Catalunya, va promoure l’edició de l’estudi Política lingüística de l’Església catalana. En la introducció posava de manifest la imbricació del seu treball filològic amb la dimensió eclesial. Hi explicava que “difícilment arribarem a tenir una versió pausible de la complexitat de la nostra història lingüística si no estudiem el paper que l’Església i va tenir i que hi pot tenir encara”

El 1981 va ser el primer delegat del Serveis Territorials de Girona del Departament de Cultura i va participar en l'el·laboració del Pacte Cultural durant la repressa de la Generalitat. Era membre de l'Institut d'Estudis Catalans i el 2004 va rebre la Creu de Sant Jordi.

El 2002 es va jubilar de la docència universitària i des de llavors va ser rector de la parròquia de santa Susanna del Mercadal de Girona. Els darrers anys, ja malalt, havia rebut diversos homenatges i se’l va reconèixer amb la publicació de Les homilies de Medinyà.

Actualment residia a la residència sacerdotal Bisbe Sivilla de Girona on va morir el passat 29 de març.

Text: CatalunyaReligio.cat 

Fotografia: L'Avenç 

**********************

Article de Salomó Marquès, soci i antic director de Justícia i Pau de Girona:

HEM PERDUT UN REFERENT: mossèn MODEST PRATS

Acaba de morir mossèn Modest Prats i Domingo, capellà empordanès que per a moltes persones ha estat un referent de fe, catalanitat i democràcia. Tres aspectes que per ell eren indissociables. El vaig conèixer abans d'ordenar-se capellà el 1959 i al llarg de tots aquest anys d'amistat i peripècies en comú sempre posava en primer terme el fet de ser capellà. De capellà diocesà. Un adjectiu ben clarificador. De capellà al servei d'unes persones i d'un poble.

En el diari que va escriure durant el recés amb motiu de la seva ordenació de capellà, escrivia: La meva vida sacerdotal ha de tenir una altra font: la diocesanitat. Diocesanitat que vol dir: unió estreta de pensament i d'acció amb el Bisbe. Jo em lligo a una diòcesi i, per tant, a un Bisbe que és el que té l'obligació d'exercir la caritat pastoral en la diòcesi. (...) La Diòcesi de Girona: heus aquí la nineta dels meus ulls. I per ella, unió amb tota l'Església Universal.

Va començar el seu sacerdoci durant la dictadura franquista. La seva predicació i el seu treball pastoral, sempre fruits d'una lectura a fons de l'evangeli, eren crítiques i anaven pel camí de promoure els Drets Humans i els Drets dels Pobles. Per ell no es podia separar predicar l'evangeli de treballar a favor de la democràcia i de la defensa i la promoció de la llengua i la cultura catalanes, les del seu poble. Era molt crític amb la dictadura, fet que li comportà conflictes amb les autoritats governamentals.

També era crític amb aquells sectors de l'Església que mantenien l'statu quo o callaven davant les situacions d'injustícia i de manca de llibertat que vivíem. Les seves homilies, les conferències, els articles a la revista "Presència", etc. eren, per a molts, una alenada d'aire fresc i el testimoni que era possible una esglèsia no casada amb la dictadura.

Va creure en el Concili Vaticà II i va encomanar el seu entusiasme crític a les persones de les seves parròquies, als grups de matrimonis, a sectors d'estudiants universitaris, a totes aquelles persones que tenien contacte amb ell. Parlava de l'esperança cristiana que passava necessàriament per la transformació d'una societat injusta. Treballava per eliminar les estructures velles de la Cristiandat, de la barreja dels poders temporals i de l'Església. Per això signava documents a favor de les llibertats de Catalunya; a favor d'una Església catalana i, quan calia, feia pressió al Vaticà demanant bisbes catalans, etc. I predicava en favor de perdre la por. Per en Modest la por era el gran pecat contra la fe.

Des del secretariat diocesà de Justícia i Pau –en va ser un dels fundadors- no va escatimar esforços a favor d'un país plenament democràtic, en el qual no hi haguessin vencedors i vençuts d'una Guerra Civil que havia dividit la societat. Recordo quan en un acte a Girona organitzat per Justícia i Pau contra la Pena de Mort, quan en Franco encara l'anava aplicant amb decisió, va manifestar: Sóc fill d'un home que fou condemnat i executat, quan jo només tenia tres mesos, i ell acabava de fer vint-i-cinc anys. Perquè voldria que ningú mai més no es trobés en aquestes circumstàncies lluito per l'abolició de la pena de mort i per un país reconciliat, on no hi hagi venjances, ni odis, on no hi hagi esclaus i lliures, sinó igualtat i fraternitat. És la lluita per la victòria de la pau, és la conseqüència d'una fe que, sota l'impuls de l'Esperit em porta a dir a Déu: Pare Nostre.

El seu amor a l'Església no el privava de ser-ne crític. El que deia públicament servia de confort a sectors i persones que treballaven per canviar-la, fer-la més oberta, més acollidora, obrint horitzons i qüestionant determinades actuacions de la jerarquia, i al mateix temps, provocava el rebuig per part dels sectors més conservadors del clergat i d'alguns grups de cristians. Els anònims que rebia són una mostra de com escandalitzava els sectors més conservadors de l'Església i de la societat.

La seva voluntat de ser capellà al servei de la diòcesis el va portar a compaginar la docència i la investigació universitàries amb ser rector durant una bona colla d'anys de Medinyà i Vilafreser. Gosaria dir que aquells varen ser els anys més feliços de la seva vida pastoral. El contacte directe amb la gent; el seu tracte afable, la seva bonhomia i la seva ironia; les celebracions religioses planeres i a l'abast de tots; etc. el feien un capellà proper; un home estimat pels seus convilatans convençuts que tenien un rector que era una personalitat en el món intel·lectual i en el món eclesiàstic de Catalunya. I era veritat.

Penso que bona part del que ha predicat i escrit al llarg de més de cinquanta anys de sacerdoci continua vigent avui, i de la mateixa manera que va ser en el seu moment un esperó per a molts dels que els vàrem escoltar i llegir pot ser-ho ara pel lector d'aquest text. És per això que acabo amb un dels paràgraf que el 1984 (ara fa trenta anys!) va escriure a uns nois i noies de Vilafreser i Medinyà amb motiu de la seva Confirmació: Sigueu sempre oberts a la solidaritat. Vivim en un món muntat sobre la injustícia, l’opressió, els odis, les amenaces i la por. Ho sabeu pla bé perquè n'hi ha prou de clavar un cop d'ull al nostre voltant per adonar-se'n. Però tampoc no heu de voler veure només el cantó brut de la realitat. També podem escoltar arreu el crit dels que reclamen pau, podem constatar que al costat nostre viu molta gent que defensa la llibertat, que estima, que lluita per la justícia, que ajuda els veïns i companys, que treballa pel bé del poble. Recordeu, però, que la solidaritat no és una simple qüestió de bons sentiments. S'ha de triar un cantó o un altre. No hi ha cap neutralitat possible.

Girona, 30 de març del 2014