rsz p1110761El passat dimecres 26 d’abril a la Sala Maria Aurèlia Capmany, al Pati Llimona, Justícia i Pau conjuntament amb el Grup de Juristes Roda Ventura, va organitzar un col·loqui per debatre sobre el concepte de reinserció social, com s’està duent a terme des de les institucions i quin paper ha d’assumir la ciutadania vers aquest col·lectiu que busca noves oportunitats.

Per moderar la taula de ponents, Núria Sastre, advocada i membre de totes dues entitats, va presentar el col·loqui instant a buscar el debat d’idees, la confrontació i la confluència de models, per arribar finalment a un consens i fer que la reinserció sigui l’objectiu prioritari dels centres penitenciaris.

calderóLa vessant institucional va ser representada per Amand Calderó, director general de Serveis Penitenciaris de la Generalitat de Catalunya i també un dels fundadors de la comissió de presons de Justícia i Pau l’any 1984. La missió del departament és la d’acompanyar la reinserció de les persones privades de llibertat, missió d’un valor social i transformador molt rellevant que es converteix en una autèntica política social. És per això que, en obtenir les competències l’any 1984, es va apostar per aquest model penitenciari caracteritzat per impulsar la rehabilitació, garantir la convivència interna, el mandat d’execució penal i el respecte pels drets humans i la dignitat de les persones en les seves actuacions. La tasca de les institucions ha d’orientar-se en millorar les capacitats i lluitar contra els dèficits i els factors que van portar aquestes persones a delinquir. Segons Calderó, “aspirem a que els centres penitenciaris siguin organitzacions que ofereixin sistemes d’aprenentatge positiu, coordinats per tots els professionals que hi treballen”. L’oferta d’activitats, els programes de tractament i el treball productiu, que dinamitzen i normalitzen la vida als centres, són la millor inversió en seguretat.

Respecte la política penitenciària, el director general va assegurar que hi ha dos eixos vertebradors. El primer és la individualització del tractament, adaptant-se a les singularitats de la persona, on es marqui una pauta per afavorir el seu progrés. Per altra banda, cal potenciar el règim obert, el tercer grau, i treballar el moment en què les persones privades de llibertat tornen introduir-se en la societat. Les dades així ho demostren: 7 de cada 10 persones no reincideixen si surten en segon grau; si surten en tercer grau, són 8 de cada 10, i si ho fan en llibertat condicional són 9 de cada 10. Per això és molt important començar des del primer grau, que sigui realment un règim de tractament, amb més hores d’activitats. Així, quan arribi al segon grau, la persona privada de llibertat es trobarà en millors condicions, i d’aquesta manera s’inicia el procés. Finalment, va destacar que per aquesta feina s’ha de col·laborar amb el tercer sector, cal dinamitzar la taula de participació social. Són un actor fonamental per a l’acompanyament i la mentoria d’aquestes persones quan surten de la presó.

P1110792

El voluntariat va ser representat per Viqui Molins, monja teresiana que porta 28 dedicant-se a l’ajuda de persones en exclusió social. Fent referència a les últimes paraules de Calderó, comparteix la necessitat que hi hagi un acompanyament a la persona privada de llibertat durant tot el seu procés. Els seus inicis com a voluntària van ser dedicats al món de la marginació, on trobava persones amb una gran desestructura personal, familiar o cultural, amb una gran manca de valors, que acabaven a l’hospital amb malalties greus, a la presó, o directament al tanatori, fruit de les drogues i tot tipus de malalties relacionades. Aquí rau la importància de l’acompanyament. Ella aplica una teoria: qui estima mai fracassa. Tot i així, és un procés molt complex que no sempre té èxit: de les 100 persones amb les quals ha tractat al llarg de la seva trajectòria, només 10 han aconseguit reinserir-se plenament, amb una feina, una família estable i un projecte de vida. Cal diferenciar no reincidir amb reinserir-se.

Que el resultat sigui aquest pot atribuir-se a molts motius, però un d’ells és que la presó no és un espai de reinserció per a tothom. Al centre s’hi trasllada el món de la delinqüència, els mals costums que les persones privades de llibertat practicaven i amb els que sobrevivien al carrer. I tot això, concentrat, té un efecte multiplicador. És en aquest entorn on els voluntaris i els professionals de règim intern, que fan una tasca educativa determinant, aconsegueixen acompanyar amb èxit un grup de persones molt reduït per als quals la presó ha sigut una via de sortida. Per això també cal que els programes siguin efectius, i molts no ho són, com ara els programes de toxicomanies, que versen justament sobre aquestes, recordant les persones internes permanentment la seva vida passada, en comptes de tractar aspectes nous amb els quals puguin preparar-se i elaborar una nova vida.

I seguint amb l’acompanyament, conclou que el punt d’inflexió en el procés de reinserció es troba en el moment del primer permís per sortir. Si no tenen família, “surten amb una mà davant i l’altre darrere”, no hi ha llocs suficients on puguin adreçar-se encara que sigui simplement per dormir. És necessari centrar recursos en aquest moment zero, perquè l’acompanyament també es produeixi més enllà del centre penitenciari.

Per Pilar Massana, treballadora social, és determinant conèixer el perfil de la persona privada de llibertat: el sexe, l’edat, origen, salut, situació familiar... per després dur a terme polítiques més ben definides, element clau per l’èxit de la reinserció. Per altra banda, des del punt de vista dels serveis socials, fa una gran crítica a la nul·la comunicació entre el sistema penitenciari i la xarxa de serveis socials d’atenció primària. Hi ha un gran forat, “el pont de la sortida de la presó per retornar a la comunitat no passa pels serveis públics”. La treballadora social apunta que els serveis d’atenció primària no acostumen a saber si un membre de la família d’alguna persona a la que atenen està privat de llibertat per poder-la ajudar, ni tampoc quan surt per fer-li un acompanyament. Només en tenen coneixement quan la família es queda sense recursos, quan hi ha una necessitat concreta o quan surt la persona de presó després que no li quedi ningú més a qui adreçar-se. Ella aposta per establir un teixit d’acollida mitjançant l’acord entre els centres, els ajuntaments i el tercer sector.

Finalment, llança una reflexió sobre quina és la responsabilitat ciutadana amb aquestes persones: les presons continuen sent un món aliè a nosaltres, no tenim la necessitat de fer-hi res si no ens hi trobem lligats personalment i això fa que no sapiguem el que hi succeeix. “Cal ajudar en la seva obertura per fer visible aquest col·lectiu, sensibilitzar la ciutadania del fet que són veïns nostres”.

marc viuL’últim ponent, Marc Viu, advocat penalista, introdueix la proposta de canviar el concepte de tractament penitenciari com a eina de reinserció. És un dret de l’intern que l’administració hauria d’afavorir però en cap cas imposar. De la negativa d’una persona interna a seguir un programa de tractament no s’haurien de derivar conseqüències negatives en l’execució de la seva condemna, i en canvi, actualment, front aquesta negativa, se li deneguen els permisos penitenciaris (amb les conseqüències que això té en les seves progressions de grau). A més, el Reglament Penitenciari estableix altres eines per valorar l’evolució de la persona dins del centre. La conseqüència derivada d’això és que es desvirtua el tractament penitenciari i s’acabava abocant en el no-res. “Els mateixos presos admeten que si els segueixen és per aconseguir els permisos, però que no els ha servit de res”.

Per Viu, l’administració hauria d’entendre que els permisos penitenciaris i les progressions de grau formen part del tractament, no són beneficis penitenciaris. D’aquesta manera s’eliminaria aquesta vessant utilitarista dels programes de tractament, i aquelles persones internes que els seguissin ho farien convicció en la rehabilitació. A més, els programes de tractament haurien de ser molt més participatius, les persones haurien de poder generar un contingut sota la supervisió dels experts.

En relació amb la població estrangera, li crida l’atenció que encara avui dia hi hagi una circular d’estrangeria que de forma sistemàtica estigui denegant permisos penitenciaris a persones que no tenen regularitzada la seva situació administrativa. “Mentre això succeeix, no ens qüestionem si aquest fet vulnera la situació de legalitat, d’igualtat, i de quina és la finalitat de la pena de presó”.

En el mateix sentit, enumera fins a tres casos més que s’haurien de reformar: el primer, que ja s’havia apuntat prèviament per part de Calderó, és que les persones en situació de primer grau reben un nul tractament penitenciari. El Reglament estipula que per progressar de grau es valoraran les activitats que s’hagin fet, però en primer grau no hi ha cap activitat, i per tant una persona en aquesta situació no podrà passar a un règim ordinari i en conseqüència se l’aboca a estar en una cel·la 21 hores. Un segon cas és el de les persones amb problemes mentals, que haurien de tenir una eximent de la pena presó i rebre un tractament comunitari. Haurien de tenir a l’abast eines per diagnosticar aquests casos, però un cop dins també hi hauria d’haver establiments adaptats a les característiques que pateixen. Per últim, va posar sobre la taula el problema de les multes impossibles de pagar, que es converteixen en dies de presó, enlloc de treballs en benefici de la comunitat, perquè no hi ha suficients supervisors d’aquestes feines.

Per acabar, aprofità el tancament de la presó Model per llençar una altra reflexió respecte el plantejament de les noves presons: s’hauria de pensar en petits centres amb més professionals i amb més intervenció, abandonant així el model existent de les macropresons.

Fernando Gómez Carvajal

Vídeo complet de l'acte:

video2