Miquel Angel Prieto EdOArticle d'opinió escrit per Miquel Àngel Prieto, membre de Justícia i Pau Barcelona.

 

Declaració de renda, entre el càlcul personal i la virtut ciutadana

Acaba la primavera i també el període establert per l’Agencia Tributària per presentar la declaració sobre l'impost de la renda de les persones físiques (IRPF). L’obligació de declarar és una de les expressions modernes de la relació entre l’Estat i les ciutadanes, però també pot servir per anar més enllà del càlcul personal dels guanys o pèrdues d’aquesta relació i explorar la xarxa de relacions humanes, accions i valors que mobilitzen.

Dies enrere, llegia en una novel·la que algunes veïnes d’una petita ciutat sueca animaven i ajudaven a les seves conciutadanes a emplenar la declaració de renda. La nostra societat ha impulsat iniciatives com els cossos de bombers voluntaris o el voluntariat per la llengua, entre d’altres, però encara no puc imaginar persones disposades a fer de “voluntaris fiscals”.

Algunes sentim inquietud només de sentir la paraula declaració de renda, fins i tot si el resultat esperat és el retorn d’uns diners, o si compartim l’objectiu redistributiu dels impostos. Les raons del malestar poden ser diferents: desafecció amb l’Estat, percebut com a aliè, poc efectiu o permissiu amb els corruptes; rebuig, “per defecte”, de les obligacions imposades des de fora; complexitat excessiva del formulari (agreujada per la bretxa digital); desconeixement o desacord amb la destinació dels impostos (p. ex. la despesa militar)...

Tanmateix, proposo repensar el com i el perquè de la declaració de renda per tractar de moderar o transformar aquesta disposició negativa.

Durant la revisió anual de les nostres dades d’ingressos i deduccions podem aturar-nos un moment, assumir una perspectiva més enllà del fred càlcul econòmic, i redescobrir dimensions valuoses d’aquella activitat passada que ara declarem. Quin és l’origen de les nostres rendes? La renda obtinguda és l’únic que té valor de l’activitat remunerada, o com diu la dita, confonem “valor y precio”? Dediquem part de la renda a entitats o causes que ens importen? Calculem la deducció que ens comporta aquesta aportació, o també ens preguntem honestament sobre l'impacte aconseguit per aquesta o aquella entitat? A banda de la quota o donatiu, participem en la vida associativa?

D’altra banda, si ens importa el bé comú, un Estat amb prou ingressos fiscals és una de les eines més efectives per fer polítiques que millorin la societat. Des d’aquest punt de vista, conèixer les normes fiscals no és una forma d’evitar pagar més sinó de comprendre com la tributació concreta valors, com la solidaritat, i finança les polítiques de benestar, entre d’altres.

No suggereixo que una disposició més positiva davant la declaració de renda condueixi a un voluntariat fiscal a la sueca. Són moltes les diferències. A Suècia només el 16% de les persones consultades mantenen que estan molt en desacord o en desacord amb l’afirmació: “La major part de les vegades podem confiar en l’actuació adequada dels governants”, a la societat espanyola ho afirmen més del 62% (dades de 2014 del Programa Internacional d’Enquestes socials). Però la ben justificada desconfiança amb la política institucional no és excusa suficient per a l’anomia social i desaprofitar les oportunitats per la reivindicació de valors, models de societat i canvis en la relació entre l’Estat i les ciutadanes.

No tenim voluntariat fiscal, però iniciatives ciutadanes com l’objecció fiscal a la despesa militar o la Plataforma per una fiscalitat justa ambiental i solidària utilitzen el ressò massiu de la tributació obligatòria per promoure el debat públic i denunciar les pràctiques de frau. Ens recorden que la declaració de l'IRPF no és mer càlcul de l'interès particular sinó exercici col·lectiu de virtuts cíviques.

Miquel Àngel Prieto