Fa unes setmanes parlava de la violència social i personal de què som responsables, generalment per omissió o per despreocupació. Avui parlaré de la violència estructural, derivada de lleis i polítiques de les institucions de govern en general: municipal, comarcal, nacional, estatal i europea. Aquesta violència és present al sistema de lleis que regeix la societat capitalista i permet l’explotació de les persones i dels recursos naturals. Aquestes lleis impedeixen la satisfacció de necessitats vitals, com tenir un medi ambient que permeti un entorn saludable, una feina per alimentar-se, una casa per aixoplugar-se, una educació per adquirir coneixement o una sanitat que faci més suportable la vida. A la nostra societat, plena de desigualtat, hi ha violència estructural que actua amb impunitat a favor dels poderosos i en contra dels febles, abocats a la pobresa i la misèria.

Els estats són organitzacions prepotents emparades en el secretisme i la manca de transparència i participació, i tendeixen a restringir els drets i les llibertats dels ciutadans. Malgrat el sistema democràtic parlamentari els estats utilitzen la violència, tot i que no sigui física, com un eix de poder per dominar i controlar els ciutadans. No tinc prou espai per parlar de la violència d’estats contra estats, però sí que esmentaré alguns tipus de violència que patim i que no provoquen reaccions apreciables. És violència estructural dir que es posarà la jubilació a una edat més avançada. Sobretot si tenim en compte la quantitat de joves que no poden treballar per manca de feina.
És violència estructural la disminució o augment insuficient del valor de les pensions que rebaixa any rere any el poder adquisitiu dels pensionistes. També és violència afirmar o insinuar que, en un futur més o menys llunyà l’estat no podrà pagar les pensions i recomanar que cadascú faci les seves previsions. Mentrestant es participa a la guerra de l'Afganistan i es fan despeses innecessàries que, ben segur, són més costoses que les pensions. És violència el sou desorbitat de molts governants i representants institucionals, cosa que fomenta la permanència en el càrrec i l’electoralisme continuat que hem d’aguantar. És violència la disminució de les beques per als menjadors escolars, com ho és la liberalització de l’acomiadament o la reforma laboral que prepara el govern de l'Estat.

També ho és la imposició d’infraestructures no desitjades pels ciutadans com ara la MAT o les noves carreteres de l'Empordà. Igualment ho és aprovar lleis a corre cuita al final de legislatura amb finalitats purament electorals, com ara la nova llei electoral o la llei de vegueries. Així com la disminució de l’ajuda als immigrants que es veuen molt més afectats per l’atur que la població autòctona. I el suport incondicional al sistema econòmic que fomenta la desigualtat i ha causat la crisi que patim. I que, a més, posa en perill la supervivència del planeta.

Els estats fan servir aquesta violència per sotmetre els ciutadans i aconseguir que, mitjançant la por que el mateix sistema crea, siguin ben dòcils al dictat del poder.

Quines eines tenim a l’abast per reduir aquesta violència? 1/ exigir transparència en la gestió dels òrgans de govern i l’administració del diner públic; 2/ la participació ciutadana en la presa de decisions i en l’aprovació i liquidació dels pressupostos. Cal vetllar que qui governa s’ajusti al programa electoral que presentà per a les eleccions. Això ho aconseguirem si prenem part activa o donem suport a les organitzacions que ho tenen com a objectiu. I, sobretot, analitzant bé els programes electorals sense deixar-nos enlluernar per promeses enganyoses que després no es compleixen.

XAVIER MERINO, membre de Justícia i Pau

Diari de Girona – 10 de maig de 2010