Amb motiu de la mort de Joaquín Ruiz-Giménez la premsa ha informat de la seva biografia com a polític demòcrata i catòlic. No he sabut veure, però, cap referència al fet que presidí la comissió general de Justicia y Paz de l'Estat espanyol. Per això vull evocar aquesta presidència ja que va ser un aspecte destacat de la seva militància catòlica.

Justícia i Pau és una entitat catòlica que neix després del concili i s'organitza de manera diversa en els països on és present. A l'Estat espanyol ho féu a partir de secretariats diocesans amb vida pròpia i independent; a Madrid hi havia la comissió general on ens trobàvem per compartir informacions i esforços. A Catalunya els primers grups es crearen en el tardofranquisme i feren sentir la seva veu en campanyes contra la pena de mort i a favor dels drets humans (dins i fora de l'Església). JiP volia ser una veu que s'ajuntava a les dels grups cívics i polítics que volien democratitzar el país. Ruiz-Giménez fou president de la comissió general de Justicia y Paz. Era responsable davant l'episcopat de les activitats i de les declaracions públiques que es feien a tot l'Estat. Per la seva part, cada secretariat feia vida pròpia, també el de Girona. I ens trobàvem diferents vegades l'any per compartir el que fèiem i organitzar, si calia, activitats conjuntes. A l'estiu solíem trobar-nos 2 o 3 dies prop de Madrid. En una d'aquestes reunions el president Ruiz-Giménez va haver d'entomar una andanada del grup gironí, concretament de Modest Prats, a favor de Catalunya i de la realitat plural d'això que anomenaven Espanya. Una vegada més vèiem que els companys espanyols continuaven sense entendre qui érem i què fèiem. Davant l'andanada, Ruiz-Giménez va dir en el seu to irònic: «Caramba padre, que nuestro Señor le conserve el genio!, pero que no se lo aumente!».

Un estiu que estiuejava a Calonge el vàrem anar a buscar i propiciàrem una trobada amb el bisbe Camprodon. Va ser una conversa llarga i distesa sobre el futur del país, la democràcia, l'Església, els drets humans... Veiérem un home coherent amb uns ideals, respectuós amb els altres, crític amb l'immobilisme, amb una capacitat de diàleg enorme i que veia els aspectes positius en les situacions conflictives.

No cal dir que quan, el 1979, va deixar la presidència de Justícia i Pau el sector més conservador de l'episcopat va respirar tranquil; no veien bé el compromís polític del director ni que el secretari fos part de Cristians pel Socialisme.

Salomó Marquès i Sureda, membre de Justícia i Pau

EL PUNT GIRONA – 5 de setembre de 2009