23 de gener de 2003. De matinada. La Policia Nacional irromp als domicilis de 23 immigrats musulmans i els deté, a instància de l’autoritat judicial francesa, com a sospitosos de terrorisme. L’operació es fa a Girona, Salt, Banyoles, Olot,... Entre el material "perillós" trobat als domicilis dels detinguts hi ha sabó Dixan. Això provocà que el fet fos conegut com a operació Dixan.
L’algerià Youb Saoudi, llavors resident a Salt i la família del qual viu ara a Girona, va ser un dels inicialment detinguts i imputats.
L'Estat francès, vista la manca d’interès demostrada pel tribunal de París davant del resultat de la investigació, va renunciar a demanar l’extradició dels detinguts i entre març i maig del mateix any van ser posats tots en llibertat. El 23 de juny, es dictà l’acte de sobreseïment que tancà la investigació i descartà la imputació penal dels imputats. El març de 2004 el jutge Garzón reobrí les diligències per a una part dels detinguts inicialment i alguns encara continuen empresonats.
Youb Saoudi, però, no va ser imputat i visqué en llibertat fins al setembre de 2003 en què el van detenir a causa de l’extradició demanada per Algèria. L'Audiència Nacional instruí l’expedient i accedí a l’extradició, amb la condició de celebració d’un nou judici a Algèria i altres clàusules. Després de la no admissió dels recursos presentats al Tribunal Constitucional i al Tribunal Europeu de Drets Humans, Youb Saoudi va ser finalment extradit el mes de desembre de 2006. No valgueren per res les nombroses mocions d’ajuntaments catalans, entre ells el de Girona, que s’oposaven a l’extradició, ni una Resolució de la Comissió de Justícia del Parlament de Catalunya. Hi hagué moltes manifestacions populars que tampoc no serviren de res.
Arribat a Algèria Saoudi va ser enjudiciat i absolt per la sentència 24-02-2007, que declara la seva innocència, en reclama l’alliberament immediat i obliga el Tresor Públic a fer-se càrrec de les costes.
En ser alliberat, Saoudi inicià, al consolat espanyol d'Orà, els tràmits per obtenir el visat i retornar al costat de la seva família per reprendre la vida normal interrompuda el gener de 2003. El visat va ser denegat i se li va exigir que presentés un certificat algerià d’antecedents penals, difícil d’aconseguir. Aquest certificat va ser expedit finalment pel Ministeri de Justícia d'Algèria el 28 de gener d’enguany. Presenta el certificat al consolat d'Orà i el mes d’abril li tornen a denegar el visat d’entrada a l'Estat espanyol. Com que el certificat té una validesa de tres mesos, ja ha caducat i l’haurà de tornar a tramitar, amb tota la càrrega de burocràcia i retards que això comporta.
Fa un any, Justícia i Pau, a través de la subdelegació del govern espanyol a Girona, va cursar peticions als ministeris de l’interior i d’exteriors espanyols, així com al consolat d'Orà, per al retorn de Youb Saoudi. El subdelegat va fer arribar les peticions a la seva destinació i els dos ministeris van contestar que la concessió del visat quedava fora de les seves competències i que calia adreçar la petició al consolat d'Orà, cosa que Justícia i Pau ja havia fet. El consolat, a hores d’ara, no ha contestat.
Hem vist com les simples sospites d’un tribunal francès i un enjudiciament erroni a Algèria han destrossat la vida d’aquest gironí d’adopció i han provocat, fins ara, sis anys de vida angoixosa i de separació familiar. El fet que aquesta persona no obtingui el visat de retorn, és una simple qüestió burocràtica? O bé hi ha motius polítics? Si n’hi ha, quins són aquests motius? Qui pot explicar clarament què passa?
És curiós que un cas començat en el període del govern Aznar, declaradament de dreta, continuï sense resoldre’s amb el govern Zapatero autoanomenat d’esquerra. "Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets", proclama amb contundència i claredat la Declaració Universal dels Drets Humans, signada i assumida per l'Estat espanyol. Qui en fa cas? Aquest dret no compta per a Youb Saoudi. N'ha quedat exclòs.
Tinc ben bé la impressió que, socialment, vivim adormits, que ens costa molt de reaccionar davant de la injustícia i els abusos d’autoritat. Això em recorda el poema de Martin Niemüller: "Primer van agafar els comunistes, / jo no vaig dir res, perquè no era comunista. / Després es van endur els jueus / i jo no vaig dir res, perquè no era jueu. / Després, van venir a buscar els obrers, / no vaig dir res, perquè jo no era obrer ni sindicalista. / Més tard es van ficar amb els catòlics / i no vaig dir res, perquè jo era protestant. / I quan, finalment em van agafar a mi, / ja no quedava ningú per protestar".

XAVIER MERINO I SERRA, membre de Justícia i Pau
DIARI DE GIRONA – 7 d’agost de 2009