Davant la ineptitud dels governants hem de desempallegar-nos de l'indiferentisme que ens han inculcat i veure que l'acció personal, solidària i responsable, és imprescindible perquè tothom pugui viure

La situació de fam al món ha empitjorat molt i ara, llegint informes dels diversos organismes de l'ONU, tot i que no esmenten xifres concretes, es pot calcular que els morts de fam en un dia deuen ser uns seixanta mil. Aquesta xifra representa una catàstrofe d'una magnitud impressionant que hauria de sortir a primera pàgina de tots els mitjans de comunicació. Malauradament, però, no és habitual que se'n parli.

La crisi, que ja no es pot dir que és només financera, s'ha ensenyorit del món regit pel capitalisme neoliberal més salvatge i veiem com a casa nostra la pobresa extrema i la fam comencen de ser habituals: quatre milions d'aturats que en acabar el temps que cobreix el subsidi d'atur es queden sense ingressos; milers de famílies que no tenen manera de fer front a la hipoteca i corren el risc de quedar sense aixopluc.

Si obrim bé els ulls veurem signes inequívocs que la fam comença a ser freqüent al nostre entorn i si bé encara no podem parlar de persones mortes per aquesta causa, tampoc seria gens estrany que n'haguéssim de parlar ben aviat. Fa uns dies els mitjans deien que, a Barcelona, un indigent que havia robat mitja barra de pa d'una fleca, això sí, amb intimidació, ha estat condemnat a un any de presó. La setmana passada, en un supermercat de la zona Carme-Vista Alegre de Girona, vam veure com el guarda de seguretat sacsejava i feia posar repenjat a la paret, amb les cames i els braços separats, un noiet d'aspecte magrebí que havia sostret una barra de pa i un paquet de suc de fruita; i l'escorcollava de dalt a baix, cosa no permesa per la llei. Ben segur que si repassem la lletra menuda dels mitjans podrem trobar molts altres casos semblants.

Càritas demana aliments bàsics amb urgència. El Banc d'Aliments de Barcelona té els prestatges ben buits. El de Girona també pateix manca de productes i associacions dedicades a l'ajuda als necessitats veuen disminuir els seus recursos.

Davant d'aquesta situació desgavellada, els polítics que vam votar per governar el nostre país i l'Estat espanyol, fan ben poc per solucionar-la. El Govern de Madrid, com a exemple, vol fer instal·lar cartells d'unes característiques determinades a les obres programades per lluitar contra l'atur. I el valor dels cartells que s'han de posar, només a Catalunya, és d'1,2 milions d'euros.

Un conseller del nostre Govern deia que el seu grup proposaria que les persones que queden sense subsidi d'atur tinguin uns ingressos mínims de 600 euros mensuals. No he sabut veure, però, que hagin presentat la proposta. En l'àmbit local sí que és més fàcil de veure els esforços que fan els departaments de Serveis Socials municipals, de vegades malgrat la poca col·laboració de la resta del consistori.

Davant d'aquesta ineptitud dels governants ha arribat l'hora de desempallegar-nos de l'indiferentisme còmode que ens han inculcat i veure que l'acció personal de cadascú, solidària i responsable, és imprescindible perquè tothom pugui viure d'una manera digna. Al nostre entorn, per sort, ja hi ha molta gent que ha començat de moure's i ens dóna pistes del que es pot fer. Algunes propostes serien:
- En l'aspecte personal podem viure amb més austeritat, renunciar a coses prescindibles i dedicar els diners no gastats a ajudar els més necessitats. Si no coneixem casos concrets de persones a qui ajudar directament, podem fer donacions a Càritas, als Serveis Socials municipals o a altres entitats sense ànim de lucre dedicades a socórrer els més desemparats.
- Per pal·liar l'atur, es pot proposar a les empreses el que va fer fa uns anys, en plena crisi, la Cooperativa de Mondragón: la direcció va plantejar als socis que calia prescindir del 15% de la plantilla. L'Assemblea de socis no va admetre la proposta i va aprovar de mantenir tots els llocs de treball a canvi d'una reducció del 15% del salari, amb la qual cosa la Cooperativa obtenia el mateix resultat econòmic.
- Una altra mesura pot ser la reducció de la jornada laboral a fi que pugui treballar més gent i tenir un mínim per poder subsistir amb dignitat.

Mirem al nostre entorn. No ens costarà pas gens de trobar gent necessitada. Mirem-los com a éssers humans iguals que nosaltres, que tenen les mateixes necessitats i els mateixos drets. Ben segur que no ens costarà gaire de prendre consciència del que hem de fer.

L'article 23 de la Declaració Universal dels Drets Humans, en el seu paràgraf 1 diu que "tota persona té dret al treball (...) i a la protecció contra la desocupació". I recordem, també, aquella frase ben coneguda de Gandhi: "Aquell qui reté quelcom que no necessita és igual a un lladre".

XAVIER MERINO I SERRA, membre de Justícia i Pau
DIARI DE GIRONA – 20 de març de 2009