No fa gaire vaig col·laborar en una sessió de formació d'educadors d'una ONG que treballa en el camp de l'educació de base per a joves i adults no escolaritzats. Quan el responsable del programa ens va encomanar el material didàctic necessari, a més de la sèrie de làmines sobre el cos humà i altres temes de ciències naturals, va demanar, amb especial interès, la làmina de la dona dels sis braços. Ell, un home fet i pastat en la cultura masclista d'aquest país. Ben cert, el dibuix d'aquesta làmina és un pèl provocatiu en aquestes latituds. Fa reaccionar encara que no vulguis, tant si la mires pel dret com pel revés.

Intento descriure-la. Representa una mestressa de casa ben simpàtica. Porta enfaixat, davant el pit, un nen petit que mama. Al cap hi té en equilibri una palangana plena de llegums i d'un feixet de llenya. Té sis mans que belluguen a dreta i a esquerra fent feina sense parar. Serveix menjar al marit assegut a taula; en dóna una cullerada per l'altre costat al nen més grandet; sosté enlaire un plat calent per oferir a algú (l'hoste, probablement). Amb dues mans més cap avall, agafa una galleda plena d'aigua a la dreta i l'escombra a l'esquerra. Encara li resta una mà per acabar de fer el compte. La té enlairada i estreny el pal de morter amb què tritura el gra. Per si li quedava temps i tenia més mans, a terra s'hi veu un estol de plats i cassoles per rentar.

Al dors de la dona dels sis braços s'hi troba una altra historieta que també té un punt de picantor. Es tracta d'un horari de treball comparatiu entre l'home i la dona en època de pluges. Ho resumeixo: la dona no para de treballar des de bon matí fins tard a la nit. L'home, més relaxat, s'ho combina entre les cinc pregàries, el treball del camp, els dos àpats i la xerradeta vespertina amb els amics.

Aquesta secció educativa sobre la condició de vida de la dona forma part d'un conjunt de temes socials i de drets humans en particular. L'oferim amanida amb aquests suports pedagògics per fer-la més entenedora. I ho complementem, tot plegat, amb els articles més rellevants de la Declaració dels Drets Humans de 1948 i de la Carta Africana de 1981. Us haig de confessar, però, que moltes vegades no sabem per on començar. Quins són els drets més fonamentals, més d'extrema necessitat, que s'han de reivindicar i fer respectar de manera imperiosa? Què ens hem d'exigir i devem exigir a governs i organismes internacionals per no abdicar la nostra condició humana ni trair-la indefinidament? Un primer pas deu ser demanar a la justícia de cada país que actuï independentment del poder executiu, que sigui imparcial i justa. Però quina rateta posarà l'esquellinc al gat?

El que sembla evident és que no es pot transigir i baixar més avall d'uns mínims de respecte i dignitat humans. Hi ha drets fonamentals que són de vida o mort. Hi hauria d'haver tolerància zero quan es tracta de manca greu d'alimentació, sanitat i educació per a poblacions senceres. No hi val cap excusa, de ningú. Ja sabem prou bé que els països del dit Tercer Món porten a sobre moltes contradiccions internes, la mala gestió i la corrupció incloses Amb tot i això, res no ens hauria d'impedir de lluitar per anar més a fons i aconseguir uns nivells de justícia i pau més satisfactoris, més globals.

En el tarannà de vida de la majoria de gent d'aquí, s'hi poden veure tres situacions ben típiques. Una bona part, a través de l'experiència de vida pròpia, pot saber quin respecte se li deu com a persona i com a membre d'una comunitat; desconeix totalment, en canvi, quins deures i drets jurídics li pertoquen. Molta altra gent es deixa arrossegar pel fort corrent del fatalisme o del «Déu ho vol així» o de «sempre ho hem vist així». Hi ha, encara, una categoria de gent, cada dia més nombrosa, que és conscient dels seus drets però no sap ni veu a quina porta trucar; al capdavall, acaba pensant que tota sola no podrà resoldre mai els seus problemes.

Precisament, és en aquesta categoria, sense oblidar les altres dues, que intentem treballar en la nostra visió educativa. Conscienciar més, canviar mentalitats escanyavides que acaben enterrant tots els adeptes del «no s'hi pot fer res». Dit així, pot semblar bonic i coherent. Quan hi ets pel mig, t'adones que és un treball molt lent i de llarg recorregut. Només ens reconforta saber que contribuïm a un procés educatiu de primera necessitat en què és capital tenir una visió de la persona íntegra i global. Malauradament, són els programes educatius qualificats de ràpids, efectius i útils els qui atreuen més els planificadors de projectes de desenvolupament. Hi aboquen diners a cabassos. En aquesta visió educativa preval el que és cognitiu i productiu, el que permet guanyar-se bé la vida en quatre dies. Molts altres valors humans i universals, l'enteresa del ser humà i la integritat de la vida social en surten esquifits.

Mentre a la resta d'Occident es reclamen tota mena de drets per a persones, animals i plantes, aquí ens trobem amb una bona part de la població que ni sap què vol dir tenir un dret, i ja no parlem de com l'ha de fer valer. Convido a dedicar temps i reflexió per sospesar millor les prioritats, per cremar més energia a sensibilitzar, persuadir i actuar on faci falta. Per un costat, s'exigeixen drets a cara i creu, es remouen valls i muntanyes, mentre que per l'altre hi ha gairebé una absència total de llibertat i dignitat humanes, sense que ningú digui ni piu. És hora que no ens deixem engolir per la incoherència descomunal d'haver-nos declarat països «civilitzats» i «civilitzadors» mentre a una bona part de la humanitat se li esclafen i destrueixen els drets més bàsics.

Josep Frigola, col·laborador de Justícia i Pau Girona. EL PUNT – 8 de desembre de 2008