Les declaracions personals del bisbe Gianfranco Girotti a l' Observatore Romano , el 9 de marc passat sobre pecats socials del nostre temps, van provocar un malentès. Es van interpretar com si l'Església afegís ara als set pecats capitals tradicionals set pecats socials més, quan en realitat el bisbe no proclamava cap nou edicte vaticà sinó que detectava en la mentalitat d'avui actituds pecaminoses en relació amb els drets individuals i socials, en el camp de la bioètica, de les drogues, de l'ecologia i de les desigualtats socials i econòmiques, a través de les quals els pobres es fan cada vegada més pobres i els rics cada vegada més rics. La paraula pecat era la que tothom aprofitava per aixecar la gran polseguera com una paraula proscrita en el llenguatge modern, sense tenir en compte que el llenguatge religiós del cristianisme es basa en les paraules fonamentals de llibertat i d'amor, que comporten al seu temps els conceptes de conversió, de culpa i sobretot de perdó, que és un aspecte essencial i únic del cristianisme.
El mes de març del 1967, el papa Pau VI va publicar la carta encíclica Populorum Progressio. El seu començament és tota una declaració d'intencions: «El desenvolupament dels pobles, i molt especialment el dels que s'esforcen per fugir de la fam, la misèria, les malalties endèmiques, la ignorància... és observat amb atenció per l'Església.
Acabat el Concili Vaticà II, una presa de consciència renovada del missatge evangèlic obliga l'Església a posar-se al servei dels homes per ajudar-los a copsar totes les dimensions d'aquest greu problema i convèncer-los de la urgència d'una acció solidària en aquesta hora decisiva de la història de la humanitat.» Tot recordant les encícliques socials dels seus predecessors, Rerum Novarum, de Lleó XIII; Quadragesimo Anno , de Pius XI; Mater et Magistra i Pacem in Terris , de Joan XXIII, destaca que el fet cabdal del qual tothom ha de prendre consciència avui és que la qüestió social ha pres una dimensió mundial. Explica que els seus viatges a Amèrica Llatina, a l'Àfrica, a Terra Santa i a l'Índia «ens han permès de veure amb els nostres ulls i quasi palpar amb les nostres mans les gravíssimes dificultats que aclaparen pobles d'antiga civilització que lluiten amb el problema del desenvolupament». No es limita solament a posar sobre el paper una declaració de bones intencions sinó que sap que és una tasca immensa que exigeix la cooperació de tothom i per això anuncia l'aportació de la Santa Seu a aquesta gran causa amb la creació de la comissió pontifícia Justícia i Pau. La seva missió serà de treballar juntament amb tots els homes de bona voluntat i els altres germans cristians, colze a colze amb els pobles més empobrits.
L'encíclica denuncia el desequilibri creixent i les grans injustícies econòmiques que només serveixen per augmentar la diferència entre rics i pobres. És el moment de la descolonització i la denúncia que fa d'algunes potències que deixen els països colonitzats en una situació econòmica vulnerable, lligats a un monocultiu sotmès a una política de preus imposada des de fora i susceptible de grans variacions, encara és de trista actualitat. Avisa de la globalització que s'acosta i que els conflictes socials s'eixamplaran fins a prendre les dimensions del món; alerta d'un xoc de civilitzacions i el perill d'esllavissades cap a ideologies totalitàries. Deixa clar també davant de propis i estranys que l'Església no pretén de cap manera immiscir-se en la política dels estats, i fent una clara separació del poder civil i l'eclesiàstic que, afirma, són tots dos sobirans, estableix els termes d'una laïcitat que encara avui un sector de l'Església espanyola no ha paït. L'Església, com Jesucrist, diu l'encíclica, ha vingut a salvar i no a jutjar, a servir i no a ser servida, a establir a la Terra el reialme dels cels i no a conquerir un poder terrenal. Escrutant els signes dels temps a la llum de l'Evangeli fa un oferiment d'ajudar els homes a aconseguir les seves millors aspiracions i el seu ple desenvolupament i per això li ofereix allò que ella posseeix com a cosa pròpia: una visió global de l'home i de la humanitat. Aportarà una visió cristiana del desenvolupament, en el sentit que el progrés no es redueix a un simple creixement econòmic i manifestarà que per ser autèntic ha de ser integral, és a dir ha de promoure tot home i tot l'home. La solidaritat universal és un deure i l'economia ha d'estar al servei de l'home i de la humanitat. El tenir no és un fi últim ni per a les persones ni per als pobles, l'educació és fonamental. Un desenvolupament merament material podria portar a un subdesenvolupament moral.
La Populorum Progressio afronta també la destinació universal dels béns i el concepte de propietat individual i col·lectiu: «La Terra és de tots i no únicament dels rics, és a dir, que la propietat privada no constitueix per a ningú un dret incondicional i absolut. Si arribés a produir-se un conflicte entre els drets privats adquirits i les exigències comunitàries primordials, pertoca als poders públics de procurar una solució amb la participació activa de les persones i dels grups socials».
Invitem el lector a llegir o rellegir la Po pulorum Progressio i s'adonarà que no es tracta d'afegir pecats a una llista, com es volia deduir d'unes declaracions personals, sinó d'una autèntica preocupació de l'Església pel progrés humà integral de l'home i de la humanitat. Una altra cosa és que la mateixa Església hagi fet prou o tot el que podia en aquest sentit, però la seva doctrina, el seu objectiu, el missatge evangèlic, és clar i rotund en benefici de l'home, de tots els homes i de tots els pobles. El cristià, i possiblement també el no cristià, han d'entendre que el gran pecat social del nostre temps consisteix a restar indiferents a la dramàtica interpel·lació que ens fa avui la nostra societat, a no sentir el crit angoixós que els pobles famolencs adrecen avui als pobles opulents.

JOAN PAREDES HERNÁNDEZ, membre de Justícia i Pau.
El Punt – 26 de juny de 2008