Benvolguda ministra, segurament que no em recordes perquè només hem compartit algun àpat ràpid de treball i salutacions esporàdiques quan vaig dedicar-me a la política durant una legislatura. No t'escric per recordar aquell temps d'activitat parlamentària, sinó per la teva actual condició de ministra de Defensa i demanar-te la legalització de l'objecció fiscal que practiquem algunes persones. El percentatge dels nostres impostos que haurien d'anar al teu ministeri els destinem a alguna alternativa de caràcter social perquè creiem que els exèrcits són una cosa d'alta perillositat, cara i obsoleta, tot i que respectem qui creu el contrari. En el meu cas, presento al·legacions i recursos quan Hisenda em reclama les quantitats que he desviat i, finalment, com que no pago voluntàriament, m'embargaran, la qual cosa no em satisfà.

El grup d'objectors fiscals de les comarques gironines enguany hem decidit iniciar un temps de reflexió. La campanya té difícil assolir nous objectius a curt termini i per aquesta raó no farem la presentació col·lectiva de les nostres declaracions de renda amb objecció fiscal i limitarem les intervencions públiques. Estem contents d'algunes millores que hem aconseguit els darrers anys, com ara el reconeixement que no sóc culpable per part del Tribunal Superior de Justícia i, en conseqüència, que no haig de pagar multes pel fet de ser objector (sentència núm. 206 del 24 de febrer del 2006). També en data de 28 de març del 2006 el grup d'Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés, amb el nostre suport, va presentar un projecte de llei pel reconeixement de l'objecció que, tot i que no va prosperar, va obligar a argumentar i a prendre posició els diferents grups parlamentaris. Hem tingut el suport d'una bona quantitat de persones, algunes d'elles s'han sumat a l'objecció. Igualment institucions, entre elles l'Ajuntament de Girona, han signat en acord de govern posicions favorables a les nostres reivindicacions.

La reflexió que ara iniciem, esgotada la via judicial, és per intentar trobar noves fórmules per aconseguir el que nosaltres, i tantes persones d'arreu, pretenem en últim terme: un món sense exèrcits. Personalment seguiré fent objecció i conscienciant de la inutilitat de tanta provocació armamentista. Adverteixo sempre a hipotètics candidats a l'objecció que el tema no es pot frivolitzar, que un ha d'objectar només quan ho ha ben meditat i, només aleshores, si la consciència li diu que ho ha de fer, és èticament aprovable. Vaig estudiar dret constitucional (l'apassionant assignatura de la qual vas ser professora a la Universitat de Girona) i aquesta circumstància em priva d'al·legar ignorància sobre la responsabilitat de l'objecció. Estem obligats a respectar la llei que els nostres legítims representants han aprovat democràticament. Per això mateix, l'excepcionalitat d'algú que per raons de consciència objecta, hauria de ser escoltat i trobar-hi una solució. A les nostres declaracions d'Hisenda podem elegir entre marcar la casella de l'Església o la casella d'entitats socials. No es podria introduir una cosa semblant en el cas que ens ocupa?

L'autoritat, no la veritat, fa la llei, opina Hobbes en el capítol 26 del Leviatan. Les lleis són fruit d'aquests difícils pactes socials entre forces desiguals. Les lleis no les redacten els més justos, ni els més ben preparats. L'estat de dret situa la llei (legalitat) davant del seu valor (legitimitat). És més important el dret que l'ètica, i això és precisament el que ens dóna força als objectors en considerar que tenim el dret, i el deure, de combatre la llei injusta. Pels objectors, primer hi ha la justícia, després la llei. Aristòtil va considerar encertadament que no és la justícia la que fa els justos, sinó els justos els que fan la justícia. ¿On estaria la humanitat si al llarg de la història tantes dones i homes no s'haguessin esforçat per fer-ho realitat? El que et demano com a ministra és que permetis que justícia i llei caminin vers la mateixa direcció. Seria un pas endavant tot i que, quan això s'aconsegueixi, seguiré bregant perquè el que molts objectors volem no és només el dret a ser-ho; l'objectiu és posar fi als exèrcits, no et vull enganyar.

Confio que com a ministra de Defensa ens ofereixis alguna alegria. Em va agradar saber que et proclames pacifista. Personalment em decanto més per intentar ser pacífic i pacificador, però aquest no ha de ser motiu de discrepància. Estimo la pau (qui no l'estima?) i entenc que s'hagi d'utilitzar la força per defensar-la, excepcionalment. Per això reclamo l'existència d'un cos de policia internacional per garantir possibles extralimitacions ciutadanes. No cal res més i s'ha d'acabar la pretesa manera de netejar la imatge de la barbàrie dient que els exèrcits són cossos de pau, que fan missions de pau. El militar està ben entrenat per a la guerra, no per promoure la pau. Les missions de pau s'han de confiar a civils i hi ha persones molt ben preparades per aconseguir acords mitjançant la resolució pacífica de conflictes.

Fes el possible per posar fi a una situació desmesurada, obscena i opaca. Desmesurada perquè la despesa militar espanyola cada dia d'aquest any 2008 puja a 51,85 milions d'euros (422 euros per habitant/any). Amb un increment respecte a l'any 2007 d'un 27,7%! Obscena, perquè un sol helicòpter Tigre val el mateix que atendre l'atenció social durant un any a 30.000 persones en necessitat extrema (suma, si us plau, tots els helicòpters, tancs, míssils, avions, fragates, portaavions, submarins, etc.). Opaca, perquè malgrat les modificacions legals, segueix el secret d'estat en el comerç d'armes. No sabem el tipus d'arma que s'exporta, ni l'empresa fabricant, ni el nom del comprador, ni si és empresa privada o pública.

Algú ha de fer el primer pas per frenar la cursa armamentista i tant de despropòsit. Per què no pots ser tu?

Joan Surroca, membre de Justícia i Pau de Girona

EL PUNT – 29 de maig de 2008