Recordem de forma molt resumida uns fets. La data del Primer de Maig cal situar-la en el context de la lluita obrera. Arrenca de la lluita dels treballadors nord-americans i europeus per aconseguir la jornada de 8 hores. L'AFL (Federació Americana del Treball) va decidir celebrar una jornada de lluita per a les 8 hores el dia 1 de maig de 1886. Es dugué a terme en un ambient de forta tensió. En uns enfrontaments amb la policia moriren 6 treballadors i hi hagueren una cinquantena de ferits. A la fi d'un míting anarquista esclatà una bomba que matà 8 policies i 50 treballadors.
A partir del primer de maig de 1890, en diversos països europeus i als EUA se celebrà de formes diverses la mobilització obrera. I així nasqué el dia 1 de maig com a data de festa reivindicativa. A Catalunya, el País Basc, Madrid, Andalusia, Galícia... hi hagué vagues i mobilitzacions en aquest 1 de maig de 1890. Per tant, és just i necessari que retem un homenatge a aquells primers lluitadors i màrtirs de la causa obrera.
No fa gaires anys parlàvem de lluita obrera, de consciència de classe obrera, de cultura obrera, de solidaritat obrera... Quan empràvem aquestes expressions sabíem a què fèiem referència. Avui aquestes expressions gairebé han desaparegut. I ens preguntem: és que la realitat obrera no existeix? És que tot s'ha arreglat? És que el capitalisme ja ha estat vençut?
El capitalisme, més viu que mai
El capitalisme és més viu que mai. Ha trobat formes més refinades d'imposar els seus criteris per perpetuar una societat d'explotats i explotadors, de dominats i dominadors, d'oprimits i opressors. Per tant no té retop: la lluita hauria de continuar si volem avançar cap a una societat alliberada.
No ens hem tornat veritables esclaus de tenir i consumir? Més que un poble i una classe obrera, no hem esdevingut un ramat sense ànima? Més que mai cal recuperar la consciència de classe i amb noves estratègies tornar a lluitar per tornar a vèncer.
En formes diferents es viu a tots els països una situació d'opressió. Hi ha un fet de molta transcendència i és el de les deslocalitzacions. Moltes empreses de països benestants tanquen portes i abaixen persianes, tot deixant al carrer centenars de treballadors, per establir-se en països pobres, amb abundància de mà d'obra barata on, despòticament, poden imposar condicions laborals d'autèntic esclavatge. Caldria que els sindicats i les organitzacions obreres tinguessin un sentit de solidaritat internacional, per tal d'ajudar els països pobres a prendre consciència de l'explotació a què són sotmesos i ajudar-los a veure que ells mateixos han de ser els protagonistes del seu alliberament, que poden i han de treure's el jou que els esclafa. La lluita obrera en els països benestants i en els països pobres hauria de fer impossibles les deslocalitzacions.
Del manifest dels Moviments i i Delegacions de Pastoral Obrera d'enguany n'oferim alguns punts destacables;
-«Els drets de les persones sempre estan i estaran per sobre del capital i del lliure mercat.»
-«Els governs tenen la primeríssima responsabilitat de la defensa de les persones contra tota arbitrarietat i instrumentalització laboral.»
-«Les administracions públiques han d'exercir el control sobre la responsabilitat social de les empreses al nostre país.»
La realitat diària
-«Els mitjans de comunicació tenen la responsabilitat social envers els ciutadans i ciutadanes, en donar a conèixer la realitat diària de l'àmbit laboral.»
-«Els i les representants dels treballadors i les organitzacions sindicals del nostre país han de treballar per a la unió de consciència i acció davant l'agressió que suposa quedar-se sense feina.»
-«Tota la població treballadora ha de prendre consciència de la situació i unir-se activament al suport de tots els afectats.»
-«L'Església ha de fer una clara denúncia profètica contra tot allò que atempta contra els drets fonamentals dels treballadors, especialment dels més desvalguts del món obrer».

VICENÇ FIOL NAVARRA., membre de Justícia i Pau