Hi ha hagut manifestacions pacífiques i violentes en diversos països d'Àfrica de l'oest a causa de l'encariment de la vida. És molt probable que aquesta mena d'esdeveniments es multipliquin i s'escampin com la pólvora més enllà de les grans zones urbanes. No ho han incentivat pas els ministres europeus que han sortit a controlar preus ni els candidats a les eleccions que s'han afanyat a prometre que la bossa de la compra s'engreixarà si guanyen ells.
A hores d'ara, en aquesta zona d'Àfrica tothom reconeix que en poc temps hi ha hagut un augment de preus del 40% o més. La gran diferència amb Europa està en el fet que la majoria de gent d'aquí no pot ni fer referència a la bossa de la compra quotidiana. Només aspira al més bàsic, a una bona mesura de cereals de collita pròpia i als pocs llegums o fulles seques necessàries per fer una salsa que adoba la farina bullida. La carn és massa cara. El peix, si n'hi ha per a aquells vorals, no en parlem. Els altres productes d'alimentació de base com ara oli, sucre, llet, pa, arròs, pasta, etc. s'han posat pels núvols. Això sí, en les grans botigues continua havent-hi de tot malgrat que la majoria de gent cada vegada té menys poder adquisitiu. Si encara es troben productes al mateix preu que abans, cal malfiar-se'n, són caducats o de mala qualitat.
L'engranatge és infernal i per sortir-se'n s'ha d'analitzar molta bugada. Factors externs i interns convergeixen per l'embolica que fa fort. El preu d'alguns productes agrícoles mundials, el dels cereals en particular, s'ha doblat com a mínim. El petroli no deixa d'escalar cotes impensables. Mentrestant, la balança comercial dels països pobres ha perdut tot l'esma que li quedava; més ben dit, ja no fa cap mena de balanceig, jau estassada, inerta. El pes del comerç africà dins l'economia mundial és ben minso, 1,5%. Amb els acords d'associació econòmica (AAE/APE) o sense, els productes de fora envaeixen l'Àfrica subsahariana sense pietat de cap mena.
En aquestes condicions és normal que qui pateix més d'aquesta situació cerqui l'emigració o surti al carrer protestant i fent trencadissa. A vegades, acaba partint la cara de qui se li enfronta. De fet, les raons poden ser diverses. Molt sovint, però, no cal pas ser especialista per fer-ne un diagnòstic. És simplement l'anònim i sofert ciutadà que, ben emprenyat, explota. Llavors, és clar també, els badocs s'hi afegeixen com mosques i el vandalisme violent se n'aprofita tant com pot. Aquests moviments solen ser complexos. Se'ls pot enganxar una etiqueta i fins i tot descobrir-hi tendències socials. La majoria de vegades vénen provocats i manipulats pel poder polític, econòmic i corporativista. Els mateixos comerciants influents poden empènyer la gent a manifestar-se contra la vida cara per fer que es rebaixin els impostos, es deixi tranquil el seu negoci i, al cap i a la fi, la cadena de lliure comerç se'n fregui les mans.
Davant una problemàtica com aquesta, quina sol ser la reacció dels governs i de l'administració? Ja se sap, primer de tot restablir l'ordre públic. Els qui ho paguen més són els que pesquen in fraganti fent destrossa. Els veritables culpables passen, si de cas, amb el mira i digues el que vulguis, però no em toquis. Ara que les raons són tan evidents i que l'ona d'expansió és forta i generalitzada, diuen que intentaran fer quelcom. Una primera mesura serà controlar més els preus. La segona consisteix a abaixar o treure les taxes d'alguns productes de base. En aquest sentit hi ha hagut una declaració a Dakar (23-02-08) d'un comitè de diputats representants de la zona UEMOA (Benin, Burkina Faso, Costa d'Ivori, Guinea Bissau, Mali, Níger, el Senegal i Togo) que diu així: «Estem vivament preocupats per l'encariment de la vida en aquest nostre espai comunitari. L'explosió dels preus dels productes de primera necessitat i de gros consum ha enfonsat la gent de pobles i ciutats a una situació de vida insostenible. Llancem una crida als estats membres de la Unió a prendre mesures urgents per poder controlar l'augment desbocat dels preus i mantenir a ratlla la greu crisi alimentària que s'entreveu a l'horitzó. Que es constitueixin estocs de cereals importants sobretot en les zones rurals.»
Amb tot això es comprèn fàcilment que aquestes estratègies no són res més que tapaforats. Caldran mesures molt més valentes i arriscades. Ja fa temps que es parla de lluita contra la pobresa extrema per mitjà d'un desenvolupament durable. Com que ningú dels que poden i decideixen accepta estrènyer-se el cinturó d'un sol trau, moltes iniciatives les hauran de prendre els interessats. La idea de protegir el mercat local i de consumir collita de casa nostra és tan vella com d'anar a peu. Ara, se li dóna el nom de sobirania alimentària. És un molt bon afer, però caldrà maldar per aconseguir-la, s'hauran de respectar sobiranament unes lleis d'importació i d'exportació exigents, començant pels ciutadans de cada país o de cada regió econòmica.
La Unió Europea diu que vol ajudar i proposa uns acords. De moment, els països africans no n'estan satisfets perquè hi veuen una ajuda excessivament interessada. Què es pot demanar encara a la Unió Europea per l'amor de Déu? Doncs, que estigui ben atenta a la davallada catastròfica dels països més pobres i que pari bé l'orella de la seva solidaritat a fi de no acabar de condemnar-los per sempre més.

JOSEP FRIGOLA RIBAS,  membre de Justícia i Pau
EL PUNT – 30 d’abril de 2008