novembre del 89.

Què s’ha de saber sobre la Convenció de les N. U.  sobre els drets de l’infant

1. La Convenció fou aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides, després de deu anys de debats, el 20 de novembre del 1989. L’estat espanyol la va ratificar el 21 de desembre del 1990 i va entrar en vigor el 5 de gener del 1991. 

Completen aquest tractat dos protocols facultatius, tots dos aprovats per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 25 de maig del 2000: l’un sobre la venda d’infants, la prostitució infantil i la utilització d’infants en la pornografia (ratificat per l’estat espanyol el 18 de desembre del 2001, amb entrada en vigor el 18 de gener del 2002); i l’altre, relatiu  a la participació d’infants en els  conflictes armats (ratificat per l’estat espanyol el 8 de març del 2002, amb entrada en vigor el 12 de febrer del 2002).


2. Amb la Convenció culmina un procés de conceptualització dels drets de l’infant que s’ha desenvolupat tot al llarg del segle XX. Aquest text transforma una sèrie de necessitats bàsiques per a la vida de cada infant, en drets a respectar. Són drets que formen part del sistema general dels drets humans. Com a tals, són drets reconeguts i proclamats, no atorgats.

En algun moment d’aquest procés s’havia dubtat de la necessitat d’un text específic per als infants. Ara bé, els infants tenen iguals drets que els adults, però diferents necessitats; per això s’han de formular d’una manera especial i, per tal d’assegurar el seu compliment, s’han de reiterar. A més, la veritable vulnerabilitat dels infants és la seva dependència dels altres, uns altres que no sempre saben o poden satisfer-los. Els grans textos d’infància, com la Convenció, les Declaracions que l’han precedit i fins les lleis nacionals, contenen una clàusula especial de difusió, cosa que no succeeix amb la normativa dirigida als adults (en el cas de la Convenció, l’article 42).


3. En el seu origen, la història del reconeixement dels drets dels infants és diferent de la dels textos de drets humans pensats per als adults.  Així, si la Declaració Universal de Drets Humans del 1948 constitueix una síntesi admirable de la Declaració  dels Drets de l’Home i del Ciutadà del 1789 – pels drets civils- i la Declaració russa dels drets del poble treballador i explotat del 1918 –pel que fa als drets socials-, deguda al gran jurista jueu francès René Cassin, els drets dels infants foren trobats per l’anglesa Eglantyne Jebb, la qual, el 1923, va redactar la Declaració de Ginebra com a programa d’acció de la primera organització no governamental d’infància del segle XX, la Save the Children Fund.

Hi hagué, doncs, una primera Declaració, un text senzill i breu de cinc punts, que la Societat de Nacions va fer seva el 1924. Contenia el primer germen de la Convenció. Només recollia drets socials i no tenia, com a tal declaració, força vinculant. En el període d’entreguerres, pels volts del 1929, com un alt exponent de la consciència sobre els drets de l’infant, disposem també d’un text del pedagog jueu polonès Janusz Korczak, que conté grans intuïcions del que algun dia serien els drets civils dels infants.

Finalment, les Nacions Unides van aprovar, el 1959, la Declaració Universal sobre els Drets dels Infants. La seva redacció es va iniciar simultàniament amb la de la Declaració Universal de Drets Humans, però, a diferència d’aquesta, tardà tretze anys a acabar-se. Partí de la Declaració de Ginebra, incorporant-hi les aportacions pròpies de l’estat de benestar que es volia construir després de la Segona Guerra Mundial. Però encara no comprenia drets civils per als infants.


4. Els drets civils per als infants arribaren amb la Convenció. La Convenció, conté, alhora,  drets civils i drets socials, donant així una visió global de la infància. Podem agrupar el conjunt d’articles de la Convenció en els següents blocs temàtics:

   Definició d’infant (article 1r)

   Drets principals, en els quals es basen tots els altres (arts. 2, 3, 6.1 i 12): no
          discriminació; interès superior de l’infant; dret a la vida; dret d’opinar.

   Drets civils (arts. 7, 8, 13 a 17, 37a): expressar-se; informar-se; llibertat de
          pensament, consciència i religió; identitat; nom i nacionalitat; vida privada. 

   Drets socials

          · vida quotidiana  i solucions si la família falla (arts. 5, 9, 10, 11, 18, 19, 20,
            21, 25, 27.a).
          · salut (articles 6.2, 23, 24, 26, 27.1, 2 i 3).
          · educació i joc (arts. 28, 29, 31).

   Mesures especials de protecció: infants refugiats, a la guerra, infractors, explotats,
          Minories (arts. 22, 30, 32 a 40).


5. La mateixa Convenció (art. 43) crea un Comitè dels Drets de l’Infant, que té la seva seu a Ginebra, amb la funció de vetllar pel compliment de la Convenció. Els estats  que han ratificat la Convenció –que són tots els del món, excepte dos- tenen l’obligació de sotmetre periòdicament a aquest Comitè informes sobre la seva aplicació; i el Comitè, després d’examinar-los i debatre’ls, fa les recomanacions que creu oportunes. El mateix Comitè, encara, amb l’objectiu d’afavorir el compliment de la Convenció ve instant a tots els estats,  des de l’any 2002, la creació de la figura d’un ombudsman per a la infància, que a Catalunya ha pres la forma d’un Adjunt al Síndic de Greuges per a la defensa dels drets de l’infant.


6. El Parlament de Catalunya va adoptar, el 7 de març del 1991, la Resolució 194/III sobre els drets de l’infant, amb la qual es compromet a assumir els principis de la Convenció.