EDUCACIÓ I LÍMITS

Com que venir a compartir algunes idees amb les persones que formem part o ens interessen pel treball que fa la comissió de la infància de Justícia i Pau és com venir a casa, em permetré la familiaritat d’anunciar que fa gairebé un any que sóc avi.
El primer nét, en Nil. Com tota criatura, una esperança. Com tota criatura, un esdeveniment. Per això aquesta arribada s’inscriu en el temps i marca, per tant, un abans i un després. Sovint, els de casa parlem i diem: sí, això va passar abans del naixement d’en Nil. A més, un esdeveniment et fa veure les persones i les coses d’una manera nova, perquè una criatura estrena la vida i la fa estrenar amb qui conviu. Ara, per exemple, veig la meva filla sota una perspectiva nova, la veig com a mare i veient-la com a mare redescobreixo la meva dona com a mare també. I aquest “veure-les i viure-les com a mares” fa que en el present s’inscrigui el passat –la memòria- i el futur, la utopia, perquè en aquest veure i viure hi ha desig.
La família i l’escola són institucions d’acollida i d’una acollida sense condicions prèvies. Acollim la singularitat, la veu nova, el nou rostre que construirà la seva història  i la situarà al costat de les altres històries que es van construint dia rere dia i fins a la fi dels temps.
A casa acollim en Nil i l’introduïm al món i ho fem des de distàncies molt curtes, des de la falda, des de la carícia, des de la tendresa més radical.
A l’escola la distància anirà augmentant i sense abandonar la falda, la carícia i la tendresa mostrarà, a més, els valors col·lectius, els valors públics.
Escola i família són institucions que mantenen entre els seus components relacions asimètriques. Els adults som responsables davant les noves generacions. Els pares, davant dels fills, els mestres, davant del alumnes. Millor dit: uns i altres al seu costat.
Ens cal ajudar-los a construir la seva humanitat mentre anem construint la nostra i en aquesta construcció conjunta hi intervenen dos grans valors, dos grans conjunts de valors, per dir-ho d’una manera més precisa.
El primer és tot allò que podem relacionar amb l’autonomia, amb la capacitat de dissenyar el projecte de vida, de dibuixar el seu sentit.
El segon és fer present l’altre, mostrar-lo com una presència fràgil, necessitada de la nostra proximitat. No hi ha projecte de vida –i més ara, que vivim una societat tan complexa, tan canviant- sense tenir present que vivim amb els altres –que convivim- i que d’alguna manera en som responsables.
Aquest és uns dels aprenentatges fonamentals que els adults hem de saber mostrar i dic mostrar perquè els valors no s’ensenyen de la mateixa manera que es poden ensenyar altres temes importants de la vida. Els valors es mostren en la vida quotidiana. Cada criatura hauria de veure encarnats en les paraules i, sobretot, en els actes dels seus adults aquells valors que els ajuden a viure i a conviure, no només a coexistir.
Mostrar el món és mostrar-lo tot. Totes les alegries, tota la bellesa, però sense oblidar que ens acompanya el sofriment, sense amagar que la història humana té moments ignominiosos, que s’han comés crims terribles en nom de grans principis o dels més mesquins. I encara més, hem d’ajudar-los a descobrir que aquestes barbaritats encara passen i que cada persona –nosaltres també- podem ser Jekyll i Hyde i que el repte està en que el primer controli el segon. Ens cal arribar a ser conscients de l’ambigüitat humana, com li passa al jove protagonista de “L’illa del tresor”.
I ens cal, per sobre de tot, fer-los entendre, amb el nostre compromís, que les coses no són com són perquè estiguin marcades per determinismes inamovibles, ni per déus juganers que gaudeixin provocant-nos conflictes, sinó que si són com són els éssers humans en tenim algun grau de responsabilitat i, per tant, si volem podem anar canviant.
L’escola és una institució que té caràcter obligatori, si més no des dels 6 anys fins als 16 i aquesta obligatorietat tendeix a augmentar. Per tant, és un bon espai i un bon temps per assajar conductes útils, que afavoreixen la millora de la qualitat humana, de les nostres relacions i que puguem exportar a altres àmbits socials. És una institució que ha de permetre que la paraula circuli i que siguem jutjats més que pel que diem, pel que fem. Per tant, benvinguts siguin els conflictes que apareixen a l’escola –que representaran els que ens trobarem en situacions socials més grans- sempre que puguem, és clar, tenir capacitat i coratge per gestionar-los.
En Nil, el meu nét, haurà d’aprendre que cada dret porta lligat de la mà un deure i que alguns dels drets que ell tindrà significa que algú els viurà com a deures, però que ell també haurà d’assumir deures que seran drets per als altres.
Potser un bon exemple és parlar de l’espai públic, que és l’espai de tots i aquest fet significa que és més meu que l’espai privat, perquè l’espai públic té la dimensió de ser un espai que comparteixo amb l’altre i, per tant, és un espai que reuneix un entramat de drets i de deures que s’han d’imaginar, crear i consensuar per facilitar la convivència i, a ser possible i ja com a ideal, la concòrdia.
El diàleg és un instrument imprescindible per posar les bases que ens ajudaran a resoldre els conflictes i a veure’ls, si més no, com elements imprescindibles del progrés humà.
Tot i això cal recordar que no tot pot ser motiu de diàleg. Hi ha alguns principis, pocs però hi són, que no poden ser sotmesos a cap mena de visió relativista o justificar-los per l’existència de contextos temporals o culturals. El dret a la vida, el dret a ser escoltats, el dret a participar, el dret a no ser humiliat, el dret a no ser torturat o maltractat, per exemple, són punts que han de prevaldre per damunt de qualsevol altra consideració.
Els que no són bàsics han de ser negociats i poden canviar al llarg del temps i negociar significa situar damunt la taula tots els elements que han d’intervenir en el debat sense jerarquitzar-los perquè representen els grups de poder que té una societat determinada.
Sabem que no hi ha fórmules generals. Sabem que no hi ha receptes. Hi ha intuïcions, perquè educar pertany més al món de l’art que al món de la tècnica. Hi ha més tacte que tecnologia, per dir-ho a la manera de van Manen o de Joan Carles Mèlich.
Hem d’abandonar frases com aquestes: “Mira, fes-ho com jo”. És millor proposar: “fem-ho junts”, perquè ens permet descobrir que la norma que ens permet impulsar el treball no depèn de la força d’un element, d’aquell que té més poder, sinó que emana de les regles internes dels objectius que es volen assolir, de l’empresa que es vol impulsar.
En aquest diàleg necessari també haurem d’ajudar a descobrir que no tot el que és possible s’ha de convertir en realitat i que les obres humanes no tenen el mateix valor.
Per això caldrà que en Nil aprengui que la capacitat de triar representa la capacitat de renunciar i que en aquest fràgil equilibri es desenvolupa bona part de la vida.
Tos plegats estem cridats a la construcció comuna d’aquest món i a la seva conservació per els que encara han d’arribar. Això no és pot fer ni des de la ignorància del funcionament del món ni les relacions humanes ni des l’abandonament de la idea de procurar assolir un món on hi càpiga tothom.
Per acabar, només recordar les paraules de Garrison Keillor quan clou per sempre més el programa de ràdio que ha dirigit durant uns quants anys i que escoltem a la pel·lícula “L´últim show”, de Robert Altman.
El periodista expressa als oients aquests desigs:
“Tingueu els peus a terra,
la il·lusió pels núvols.
Reseu perquè plogui,
conserveu el bon humor
i mengeu galetes de llet en pols”.
En Nil, aquesta criatura preciosa, tan preciosa com totes les altres criatures que ens recorden l’existència de l’esperança i que donen sentit a la nostra funció educadora i al nostre compromís, que haurà d’acceptar que educar-se significa assumir l’existència d’uns determinats límits i que per fer-ho només hi ha el camí que els adults ens convertim en referents d’aquests límits que representem, que haurà d’entendre i acceptar que el pitjor dels mals que podem fer-li és no mostrar-li la necessitat de situar algunes fronteres entre el nostre desig i la seva realització, ben segur que ja encetarà l’última recomanació del senyor Keillor ben aviat. Potser no podrà menjar galetes cada dia, però si manté viu el bon humor tot plegat millorarà.
Jaume Cela