Un adolescent de disset anys ha mort molt prop de casa, pressumptivament assassinat per dos menors de quinze i setze anys. La notícia ha corregut pel barri com el vent que aquest dies ens conturba. Pens que no és l’hora dels laments, d’altra banda ben comprensibles. És l’hora de fer el que calgui perquè mai més no torni a passar. La qual cosa vol dir també major control de les bandes juvenils. En aquest camp, com en tants altres, la millor tasca és la prevenció. Potser que d’aquesta manera  s’evitarien desgràcies com la que és causa d’aquestes reflexions. La mort d’Eusebio Ebulabate és una gran desgràcia.  El que no pot ser és que sigui una mort inútil. Una sang jove vesada mai no pot ser inútil.

Caldrà esbrinar i plantejar-nos amb urgència les causes que porten uns joves, infants encara segons la definició de la UNESCO, a assassinar o a morir per un no res. Quines circumstàncies són la causa d’una agressivitat que porta a matar amb la mateixa facilitat i sang freda amb que hom beu un tassó d’aigua?

Amb la globalització, han arribat a Mallorca patrons culturals i de comportament que ens xoquen i que dibuixen tipologies personals i motivacions que sovint no entenem i que ens agafen desprevinguts. Caldrà anar en compte a l’hora de precipitar-nos a jutjar, però, sobretot, al moment de prendre postura.

Pens que la situació no farà més que empitjorar si, davant la violència que estalla on menys podem imaginar, ens tancam per garantir la seguretat pròpia i dels qui estimam. També si els nostros esforços s’adrecen a demanar sols l’aillament dels agressius: mai els guetos no han portat a res de bo. Caldrà anar a les arrels de tanta violència gratuïta, analitzar-les i treure’n les conclusions adients.

No és, l’assassinat d’un menor a mans d’uns altres menors, un fet per oblidar. No podem passar pàgina ràpidament, empesos per les urgències quotidianes, per les festes de Nadal i de Cap d’Any, que d’alguna manera són una forma d’evasió col·lectiva, o per la pròxima desgràcia que, podem estar segurs, demà omplirà les pàgines dels diaris i els minuts dels telediaris. Cada dia té els seus quefers, deien els antics. Avui podem afirmar sense embuts que cada dia porta les seves males notícies. Passen coses bones, però no fan vendre ni augmentar les audiències.

La mort d’Eusebio és un fet, a més de trist, eloqüent: ens parla de desarrelament social i cultural, de no sentit en la vida, de manca de valors, de protesta reprimida i mal orientada.  Ens ha d’interpel·lar a tots, els qui avui, ens agradi o no, formam el poble mallorquí, els mallorquins de tota la vida o els mallorquins nouvinguts, si més no pel fet de residir a l’Illa. Entre tots caldrà analitzar i recercar sortides vàlides i eficaces per aconseguir que mai més cap jove mori de manera innecessària. Si no ho fem,  haurem perdut una molt bona oportunitat i, a més, el futur col·lectiu se’ns pot complicar.

Carmel Bonnín, president de Justícia i Pau de Mallorca