Necessitem un pacte per a la infància. Quan es demana aquest pacte, de vegades apunta un gest d’impaciència. S’estan elaborant pactes sobre la immigració, sobre l’habitatge, sobre infraestructures. Ara bé, un pacte per a la infància és diferent. Abans de tot, ens ha de dir què hem de fer amb els nostres infants, ha de ser la culminació del  procés que els haurà situat en el lloc que els correspon en la societat. És el camí que ja s’ha fet amb la classe obrera i amb la dona. I això suposa un canvi d’actitud i la voluntat de conèixer l’infant real.

   I és clar que en aquest pacte s’hauran d’establir prioritats, una temporalització, un finançament, la responsabilitat del govern i dels ens locals, l’entesa entre els poders públics i la societat civil, el significat –en el cas de la infància- de la prioritat pressupostària, els mecanismes de seguiment no sols de la legislació d’infància sinó de  la legislació tota per veure si es respecta la perspectiva d’infància, estudis sobre la seva situació, etc. Per descomptat, hauran de participar-hi els mateixos infants. I és un pacte que s’ha de promoure des del Parlament. En una simulació parlamentària que es va fer a la nostra Cambra, el 23 de febrer proppassat, amb menors acollits en centres, un adolescent va dir: “Comenceu vosaltres, els polítics; acabarem nosaltres, el poble”.

   Però, al mateix temps, i potser sobretot, ha de potenciar un canvi de mentalitat. S’ha de saber de quina naturalesa és la vulnerabilitat dels infants, que no és la falta de maduresa física i mental, com arriba a dir fins i tot el preàmbul de la Convenció, ans la seva dependència dels altres, una dependència no física, assistencial o d’agombolament afectiu; s’han de reconèixer d’una manera explícita i lleial les competències de l’infant, és a dir, la seva capacitat per participar i decidir; s’ha de compartir la idea d’infància que hi ha darrera la Convenció; s’ha de bandejar ja per sempre, quan parlem de drets dels infants, aquella mena d’acritud amb què alguns demanen on són els deures, perquè els infants tenen dret a tenir responsabilitats, i prou sovint no els en sabem donar, i en ells, com en els adults, els deures dimanen dels drets. Potser és, senzillament, creure en la infància, una infància que no reclama cap privilegi  com a grup.  És en aquest sentit que un pacte per a la infància és diferent.

   Un pacte per a la infància ha de ser això, ha de contenir i potenciar aquestes conviccions, que encara no han penetrat prou en el cos social. Altrament, naixeria mort. No són coses de militants dels drets dels infants, com algú els anomena. Els que han conegut de debò la realitat de la infància, i fins s’hi han jugat la pell, com un Korczak, no n’han tingut mai una visió angèlica. Philippe Meirieu, el pedagog francès que ara ens visita de manera freqüent, diu que ens manca respecte per l’infant, però que actualment n’hi ha que dubten a fer servir aquest terme perquè ha perdut el sentit i s’ha entès com una admiració beata i sense exigència. És l’hora de trencar tòpics. No es tracta, doncs, d’una defensa ingènua ni sentimental de la causa de l’infant, sinó d’una posició realista. 

   La idea del pacte fou l’objectiu principal de les Jornades sobre la Infància i l’Adolescència que es celebraren els dies 14 i 15 de juny proppassat, organitzades per l’Associació Diomira (vegeu-ne la ressenya més avall). De fet,  la proposta del pacte forma part d’una constel·lació d’iniciatives tendents a assegurar la visibilitat i el benestar dels infants. Totes són d’actualitat, alguna urgents, i possibles.

   En primer lloc, l’Administració catalana s’ha d’involucrar en l’elaboració de l’informe que l’estat espanyol ha de presentar el pròxim mes de gener al Comitè dels Drets de l’Infant sobre l’aplicació de la Convenció; i, alhora, ha de fer un tractament dels antecedents que ha reunit per confeccionar un informe sobre l’aplicació de la Convenció a Catalunya.

   En segon lloc, s’ha de reconèixer la personalitat de la Taula d’Infància i Adolescència de Catalunya, TIAC, com a coalició d’organitzacions no governamentals catalanes d’infància, i facilitar-li les dades d’infància a Catalunya, a fi que pugui exercir, si s’escau, el dret de completar l’informe al Comitè dels Drets de l’Infant, a partir del seu coneixement de la situació i les necessitats de la infància a Catalunya.

   En tercer lloc, la creació d’una comissió parlamentària d’infància. Aquesta comissió es ve demanant des de 1991, el mateix dia que es va aprovar la Resolució 194/III del Parlament de Catalunya sobre els drets de la infància, de 7 de març d’aquell  1991.  Se n’ha parlat a bastament amb els diputats de tots els partits amb representació parlamentària, el 2005 i encara el juliol proppassat. És un punt fonamental, i el Reglament de la Cambra ho permet. S’ha dit que seria convenient, abans, l’aprovació de la nova llei d’infància, però en realitat no en depèn. És més, aquesta  comissió parlamentària hauria d’informar la llei d’infància.

   Finalment, un comitè d’experts està enllestint en aquests moments una nova llei d’infància.  És ambiciosa. Però encara tardarà a entrar al Parlament i la seva tramitació, com és normal, pot ser llarga. Entenem que la seva aprovació no ha de condicionar la posada en marxa de les altres mesures.

   Ha arribat, doncs, el moment. Saber trobar, amb naturalitat, el lloc que correspon a la infància, ha  de constituir un instrument general de canvi. 

 Jordi Cots i Moner
Comissió de la Infància de Justícia i Pau